|
Carles IV del Sacre Imperi RomanogermànicCarles I de Bohèmia o Carles IV de Germània i Luxemburg (Praga, 14 de maig de 1316 - Praga, 29 de novembre de 1378), de la Casa de Luxemburg, va ser Rei dels Romans (a partir de 1346), i va ser el primer rei de Bohèmia (a partir de 1347) a convertir-se en emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (a partir de 1355). Era membre de la casa de Luxemburg per part del pare i de la dinastia Premíslida txeca per part de la mare; els seus avantpassats directes de la línia Premíslida incloïen dos sants.[1][2] Era el fill gran i hereu de Joan de Bohèmia, rei de Bohèmia i comte de Luxemburg, que va morir en la batalla de Crécy el 26 d'agost de 1346. La seva mare, Elisabet, reina de Bohèmia, era germana de Venceslau III, rei de Bohèmia i Polònia, l'últim dels governants de la dinastia Premíslida de Bohèmia. Carles va heretar el comtat de Luxemburg del seu pare i va ser elegit rei de Bohèmia, sent coronat el 2 de setembre de 1347. L'11 de juliol de 1346, els prínceps electors el van escollir com a Rei dels Romans (rex Romanorum) en oposició a Lluís IV, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Carles va ser coronat el 26 de novembre de 1346 a Bonn. Després de la mort del seu oponent, fou reelegit el 1349 i coronat Rei dels Romans. El 1355 fou coronat rei d'Itàlia i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Amb la seva coronació com a rei de Borgonya el 1365, es va convertir en el governant personal de tots els regnes del Sacre Imperi Romanogermànic. Accés al tronNasqué a Praga el 14 de maig de 1316, fill del rei Joan I de Bohèmia i la seva esposa Elisabet. Va ser batejat amb el nom de Venceslau,[3] com el seu avi matern, però més tard va canviar-se el nom pel de Carles, quan després de la seva confirmació va viatjar a la cort francesa del seu oncle Carles IV de França, on residí set anys.  Carles va ser educat a França i aprengué a parlar amb fluïdesa cinc llengües: llatí, txec, alemany, francès i italià. El 1331 va guanyar experiència militar amb el seu pare en campanyes a Itàlia i a partir del 1333 ja va començar a administrar les terres de la corona de Bohèmia a causa de les freqüents absències del seu pare, que a més cada cop tenia la vista més deteriorada. El 1334 va ser nomenat marcgravi de Moràvia, el títol tradicional que rebien els hereus al tron bohemi. El pare de Carles era un aliat del Papa Climent IV, enemic declarat de l'emperador romanogermànic Lluís IV. Per aquest motiu, l'11 de juliol de 1346 Carles va ser proclamat Rei dels Romans (Rei d'Alemanya) en oposició a Lluís IV per part dels prínceps electors. La candidatura d'Enric va tenir poc suport, i la majoria de ciutats imperials es mantingueren fidels a Lluís. També prengué part a la Guerra dels Cent Anys al bàndol francès, i participà en la sonora derrota a mans dels anglesos en la batalla de Crécy,[4] en la qual el seu pare perdé la vida i ell aconseguí fugir ferit. Amb la mort del seu pare va heretar el regne de Bohèmia, i quan Lluís IV va morir mentre caçava senglars l'octubre de 1347, es va posar fi a la guerra civil. Cap més candidat va aconseguir obtenir suports suficients deixant a Carles com a rei dels romans en solitari. RegnatCarles va ser elegit un altre cop i es feu coronar oficialment a Aquisgrà el 25 de juliol de 1349. Va guanyar-se el suport dels Habsburg a tracés del matrimoni de la seva filla Caterina amb Rodolf IV d'Àustria,[5] i ell mateix es va casar en segones núpcies amb la filla del comte palatí Rodolf II.  D'acord amb els compromisos contrets amb el Papa Climent quan rebé el seu suport, Carles va desentendre's dels drets imperials a Itàlia. El 1345 va anar a Roma, sense exèrcit, només per ser coronat emperador. El 1356 va promulgar la Butlla d'Or, un document que establia els procediments a seguir per les eleccions reials. Va donar el marcgraviat de Moràvia a un germà (Joan Enric), i va elevar el comtat de Luxemburg a ducat per donar-lo a l'altre (Venceslau) Dedicà esforços a l'expansió del Regne de Bohèmia, tot i que no sempre comptà amb el suport de la noblesa local. Incorporà a Bohèmia una part de l'Alt Palatinat (1355) i la Baixa Lusàcia (1367); aconseguí Brandenburg per al seu fill Wenceslau (1373); adquirí, per matrimoni, els ducats de Swidnica i Jawor, els quals completaren l'annexió de Silèsia a Bohèmia.[3] Dedicà la seva atenció a Bohèmia: n'explotà les mines d'argent i hi fundà indústries noves (del cristall, del paper, tintoreria, etc); embellí Praga, on fundà la universitat el 1348.[3] Escriví la seva autobiografia (Vita Caroli IV).[3] El 1376 va assegurar l'elecció del seu fill Venceslau com a rei dels romans, i després de dividir les seves terres entre els seus tres fills, va morir a Praga el novembre de 1378. Família
Carles es va casar quatre vegades. La primera va ser amb Blanca de Valois (1316-1348), filla del comte Carles de Valois i germana de Felip VI de França. Tingueren dues filles:
En segones núpcies es va casar amb Anna de Baviera (1329-1353), filla del comte palatí Rodolf II. Tingueren un fill que morí infant:
El 1353 es casà amb Anna de Świdnica (1339-1362), única filla del duc Enric II de Świdnica. La parella va tenir dos fills, i Anna morí de part intentant donar un tercer fill a Carles el 1362:
Finalment es casà amb Elisabet de Pomerània (v.1345-1393), filla del duc Bogilsau V de Pomerània. Tingueren sis fills:
Referències
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles IV del Sacre Imperi Romanogermànic
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.jpg)
.svg)
.svg)