La diòcesi comprèn la província de Màlaga i la ciutat de Melilla. La seu episcopal és la ciutat de Màlaga, on està la catedral de Santa María de l' Encarnación.
El territori es divideix en 250 parròquies, agrupades en 16 arxiprestats.
Arxiprestats
Santa María de la Victoria
Arxipreste: Federico Cortés Jiménez
Cristo Rey
Arxipreste: Miguel Ángel Gamero Pérez
Virgen del Mar
Arxipreste: José Antonio Sánchez Herrera
Los Ángeles
Arxipreste: Antonio Aguilera Cabello
San Cayetano
Arxipreste: José Fenoy Molinero
San Patricio
Arxipreste: Miguel Ángel Criado Claros
Álora
Arxipreste: Francisco Javier Sánchez-Cano Núñez
Coín
Arxipreste: José Ruiz Córdoba
Fuengirola-Torremolinos
Arxipreste: Manuel Jiménez Bárcenas
Marbella-Estepona
Arxipreste: José López Solórzano
Ronda y Serranía
Arxipreste: José Luis Pastor González
Antequera
Arxipreste: José Amalio González Ruiz
Archidona-Campillos
Arxipreste: Rubén Darío Reale Musaime
Axarquía Interior
Arxipreste: Rafael López Cordero
Axarquía Costa
Arxipreste: Miguel Ángel Alonso Oliva
Vicaria de Melilla, cuenta 1 arciprestazgo:
Vicari i Arxipreste de Melilla: Roberto Rojo Aguado
Història
Probablement la diòcesi de Màlaga es va erigir a la fi del segle i, després de l'evangelització d'Espanya pels set Homes apostòlics enviats pels sants Pere i Pau. No obstant això, el primer bisbe del qual es té notícia és sant Patrici, que va participar en el Concili d'Elvira (300 - 313). Després d'ell no es tornen a tenir notícies fins al 579.
Durant la dominació àrab les notícies es fan més rares; des de la fi del VII al XII es coneixen solament cinc bisbes.
Des del segle xiii fins al XV es van nomenar bisbes titulars per a la seu, encara que no van poder residir a la ciutat. Després de la Reconquesta cristiana, la diòcesi va ser rehabilitada el 4 d'agost de 1486, i el 10 de desembre de 1492 es fa sufragània de l'arxidiòcesi de Granada.
En 1587 es va instituir el seminari diocesà, que canviarà a un edifici nou en 1819 i serà transferit a l'actual seu en 1924.
En 1719 el bisbe Giulio Alberoni, també primer ministre de Felip V va haver d'exiliar-se per motius polítics: la conquesta de Sardenya i Sicília, promogudes durant el seu ministeri, havia atret contra Espanya una possible aliança de les potències europees i, davant el risc d'una conflagració, Felip V va preferir sacrificar al seu ministre. Es va refugiar a Itàlia, on també va haver de sostreure's a les ires del papa Climent XI, que va voler empresonar-lo. Roman amagat fins a la mort del pontífex (1724) i ja segur a Roma, va renunciar a la seu de Màlaga en 1725.