Comte l'Arnau

Per a altres significats, vegeu «El comte Arnau».

Comte l'Arnau

Escultura del Comte Arnau a Sant Joan de les Abadesses, rere l'església de Sant Pol
Tipus	personatge llegendari
Origen	Ripollès
Context
Mitologia	mitologia catalana
Dades
Gènere	masculí
Títol	comte
Família
Família	Mataplana
Altres
Part de	Nou Barons de la Fama

El Comte Arnau és un personatge noble de la mitologia catalana. Aquesta llegenda diu que, a causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament.^[1] Condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre a què li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.

Una versió més elaborada del mite diu que el comte, potser Arnau de Mataplana, fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, que li doblava l'edat i era mancada d'atractiu, motiu pel qual la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadesses, on morí. El Comte Arnau, una nit de tempesta, robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l'estimbà en un cingle. I, en nits de tempestat, alguns comarcans del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l'excitat corser de foc corrent pels aires.

Aquest personatge llegendari i mític català, més conegut com "el Comte Arnau", és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes del Principat de Catalunya. En principi, també és un personatge literari que té el seu origen en una cançó tradicional catalana, possiblement apareguda a Ripoll a finals del segle xvi en la qual es narra el diàleg entre l'ànima del comte Arnau, que purga l'incompliment dels seus deures militars i la seva vídua. Des de Ripoll, el mite arribà arreu de la Corona d'Aragó.

Va ser Marià Aguiló qui reuní el material sobre el mite el 1843 i Manuel Milà i Fontanals qui el publicà el 1835. Sembla que partia del convenciment que el Comte Arnau era un personatge històric. Romeu Figueres ha recalcat: «Arnau és el mite més fort, més robust i més popular de Catalunya; és el mite per antonomàsia de la literatura catalana.» Víctor Balaguer s'hi basà i en feu una narració el 1858. D'aquí que els literats de la Renaixença hagin convertit la seva figura en el personatge medieval més romàntic. El tema ha estat tractat també per Anicet de Pagès, Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Joan Maragall ^[2](el qual donà al personatge perfils rebels i romàntics), Josep Maria de Sagarra, Ambrosi Carrion, Antoni Ribera i Jordà i Miquel Arimany. Felip Pedrell va musicar el poema de J. Maragall. Joan Amades destaca que: "[...] fa de mal esbrinar si es tracta d'un personatge històric o si la seva figura és simplement llegendària".

La versió històrica del personatge el fa membre de la família dels Mataplana i senyor d'aquesta baronia, que dominava bona part del Ripollès i que era senyora dels castells d'aquest nom i dels de Solans, de Sant Amanç o Amand (Castell de Pena), de Castellar i de Blancafort o de les Dames.

Estaven vinculats al castell del mateix nom a Gombrèn i tenen com a primer membre documentat Hug I de Mataplana (1076-1089). Al segle xii els Mataplana tingueren sota el seu vassallatge els vescomtes de Berguedà, fet que indica el poder que tenien. Hug IV de Mataplana (senyor entre 1172 i 1197), rendí vassallatge a Alfons I d' Aragó i el succeí un altre Hug, anomenat Hug V de Mataplana, que participà en la Conquesta de Mallorca i morí lluitant el 1229 a la batalla de Portopí. Un altre Hug de Mataplana (Gombrèn-Saragossa 1291) fou conseller dels reis Jaume I, Pere II i Alfons II d'Aragó i bisbe de Saragossa el 1289, on coronà el rei Jaume el Just (1291). Una dama de la família, Blanca de Mataplana (morta el 1290), es vinculà en matrimoni amb la família noble dels Urtx. Hug VII de Mataplana (mort el 1328) esdevingué comte de Pallars Sobirà pel seu casament amb la comtessa Sibil·la I, iniciant la dinastia comtal dels Mataplana del Pallars. El 1320 la família deixà el castell originari i s'instal·là en un palau a la Pobla de Lillet. Curiosament, el 1373 la senyoria fou adquirida per Pere Galceran de Pinós, fet que concorda amb la llegenda que explica que la vídua del Comte va vendre el seu patrimoni a aquesta altra família de la noblesa catalana.

Però seguint amb el Comte, se suposa que visqué durant la primera meitat del segle xiv, puix que hom troba un testament seu atorgat el 15 de juliol de 1353. El mestre Manuel Milà i Fontanals el creu fundador d'una pagesia ripollesa existent el segle xv, anomenada Pernal o Pernau; aquesta masia fou fundada per un tal Pere Arnau, pagès. Així, doncs, segons l'opinió del mestre Milà, aquests dos personatges devien ésser-ne un de sol. Aquest Arnau, de personalitat imprecisa, sembla que fou net de Blanca d'Urgió o Blanca de n'Hug, senyora del castell de les Dames o de Blancafort, que el 1278 va fer renúncia dels seus drets senyorials a favor dels seus vassalls. El seu net Arnau de N'Hug va tenir fortes qüestions amb l'abat del monestir de Ripoll sobre els límits jurisdiccionals del monestir i la baronia i va tornar a imposar els mals usos feudals als vassalls. Ha estat identificat erròniament amb el comte de Pallars, senyor de Mataplana, que ja hem mencionat, o amb Arnau, un despòtic senyor del castell de Montmur (Noguera), que abusà de la filla del vescomte d'Albesa, i aquesta el maleí, condemnant-lo a vagar mentre restés una sola pedra del castell i per això ronda de nits per les seves runes.

La tradició dels amors sacrílegs amb una monja del convent de Sant Joan de les Abadesses ^[3]i del de Sant Amanç, és ben popular per tot el domini de la llegenda. La personalització en la princesa Adelaisa, o Adalaisa, és, ben segur, d'origen erudit i no ha arribat pas al poble. Aquesta dama era filla del comte de Barcelona Sunyer I i de la seva esposa Riquilda i germana de Borrell II i de Miró I. Fou casada amb el comte d'Urgell Sigifred. Restà vídua i va prendre hàbits el 15 d'agost del 950, per pròpia vocació de monja. Fou abadessa durant quatre anys i va renunciar a l'abadiat perquè la seva humilitat la decantava més a creure que no pas a manar.

Després de la desfeta de Barcelona pels moros i de la destrucció del cenobi benedictí de Sant Pere de les Puel·les, del qual la tradició ens conta una llegenda molt bella (la de la monja Matrull), el comte Borrell, germà d'Adelaisa, li va manar que prengués l'abadiat del convent de Barcelona en substitució de l'abadessa Matruit, que els moros havien fet presonera i conduït a Mallorca. Això fou l'any 986. Adelaisa va viure, per tant, quatre segles abans que el comte Arnau pseudo-històric que hom suposa heroi de la llegenda. En la versió de Maragall, Adelaisa, abadessa de Sant Joan, interposa entre el Comte Arnau i ella el Sant Crist. Però el Comte la posseeix i li fa un fill; ell segueix la seva cursa indeturable i ella mor.

El comte Bernat Tallaferro, comte i senyor de Besalú, era germà de l'abadessa de Sant Joan i, per enveges territorials sobre els dominis del convent va acusar la comunitat de dissoluta i llicenciosa. El Papa Benet VIII va cridar la mare abadessa a Roma; però no hi va comparèixer, i la comunitat fou condemnada per rebel·lió mitjançant la publicació d'una butlla dissolent la comunitat de monges de Sant Joan, qualificada de meretrius de Venus.

Quant a la muller del suposat comte l'Arnau, Elvira Apillars, va fer renúncia de tots els seus béns a favor de l'Església l'any 1357, davant el bisbe de Vic, Pau Gorguera.

Fa de mal escatir si es tracta d'un personatge veritablement històric o si la seva figura és simplement llegendària. Sigui com sigui considerada des d'un punt de vista tradicional, la llegenda és universal i cau dins del cicle d'aquelles que ens descriuen ànimes més o menys sacrílegues condemnades a vagar eternament en càstig pels pecats comesos. El comte l'Arnau té molts punts de contacte amb l'heroi del nord de França conegut com a Hellequin, nom que s'escriu de maneres diferents.^[a] Hom considera el personatge Hernequin o Hellequin com a origen de l'arlequí de la farsa.

Hom creu equivalent també el nostre Arnau amb un comte de Borgonya anomenat Arnold, personatge que uns consideren històric mentre que d'altres el creuen eminentment llegendari, que visqué al segle xiii i hom el suposa net i enemic del comte Arnold el Gran de Borgonya i marquès de Flandes que va florir entre els anys 918 i 965. L'heroi de qui parlem va combatre contra els agarens i gentils que envaïen el seu país, com el nostre Comte, i morí en la brega junt amb la seva esposa, anomenada Berta i un seu fill. L'heroi, en sentir-se ferit, es refugià a l'abadia de Samer i pogué arribar fins al peu de l'altar, on va caure mort. La gent de la regió el consideren com l'heroi de la reconquesta del país, i de nits, semblantment al nostre Comte, el veuen volar pels aires seguit de l'estol dels seus guerrers i de la seva esposa Berta. Es reprodueix la lluita amb els moros i hom sent la fressa de la brega i l'embat de la batalla, que a voltes es converteix en una cacera boja i desenfrenada dirigida pel comte Arnold. La cacera de l'anomenada reina Berta és tradicional per diferents contrades nòrdiques. Evidentment, el comte Arnold de la Borgonya, mig històric i mig llegendari, té molts punts de contacte amb el nostre comte l'Arnau, de gran força llegendària i sense una veritable base històrica fins ara coneguda.

En l'esmentada llegenda del comte l'Arnau destaquen tres aspectes:

• El de l'heroi de la reconquesta, que també reuneix Hernequin, que li dona rang de personatge de gesta i que el fa entrar dins una jerarquia d'herois comuna a tots els llegendaris.
• Un altre aspecte és el del senyor feudal despòtic amb els seus vassalls i de costums llicenciosos i llibertins, aspectes que el situen en un altre cicle universal de rondalles.
• Un tercer és el de sacríleg sense escrúpols ni remordiments, enemic del cel i amic del diable, condemnat a vagar eternament en càstig de les seves profanacions.

Com a ànima damnada, la llegenda del Comte es confon amb el Mal Caçador, amb la relació del qual s'entronca ben segur pel detall d'haver de vagar eternament. Hi ha qui sent passar el Comte seguit d'una llorigada de gossos que clapeixen i lladren i que el segueixen rabents en el seu foll trescar. Hom el creu caçador aferrissat, malgrat que la tradició gairebé ni fa esment que sentís la passió de la cacera. Ve seguit d'uns gossos i d'una tropa de condemnats que corren rere seu follament, maleïts per l'eternitat a perseguir una presa inabastable. Per por a trobar-se amb la llodrigada del comte ningú no s'atrevia a sortir de nit per les contrades ripolleses, car es deia que qui es topava amb la malèfica processó restava també encantat i condemnat a córrer esperitat rere el comte l'Arnau.

Aquest mite té similituds palpables en d'altres, com ara el de la Santa Compaña gallega o la persecució bretona del rei Artús. La tradició de la cacera infernal és ben universal i el seu malaurat heroi és conegut amb noms molt diferents, segons els pobles: Ribaud, Galerie, Hollifernes, Geletnien, Treschutz; el gran rei Artús, heroi de la Taula Rodona; Hoper, Bodet i el ja referit Hellequin, que Dante Alighieri converteix en Alicgino i fa figurar entre els damnats de la Divina Comèdia. La misteriosa cavalcada del comte l'Arnau remet als mites de la nit de Sant Joan, nit en què, al punt de les dotze, el noble surt del forat de Sant Ou dalt d'un cavall negre que treu foc pel nas tot escapant de l'infern.

Entre els herois de la cacera infernal també hi ha dones. Ja ens hem referit a la reina Berta. Per les contrades nòrdiques coneixen una dama, Holda, i els pobles germànics veuen voltar pel cel Frau Gauden, seguida de vint-i-quatre filles tornades gossos. Conten que la dama Gauden tenia una passió boja per la cacera i, com ella, les seves filles. Portades per llur afany, un dia la mare va dir que tant de bo pogués caçar per sempre i les noies manifestaren el mateix desig. I el Cel satisfeu llur voluntat: condemnà la mare a caçar eternament seguida de les filles tornades gossos, que mai no la deixen. La nit de Sant Silvestre, si troben una casa oberta, hi entren i deixen un gosset dins dels fogons o vora la llar. Una camperola descobrí la manera de saber si els gossets eren o no de bon ésser. Posà cervesa en una closca d'ou. El gosset, sorprès, va dir que, tot i ésser molt i molt vell, mai no havia vist una cosa semblant. I, dit això, s'enfilà per la xemeneia i fugí. Va obrar tal com "el fill del diable" de la nostra rondalla així anomenada.

El rei Artús, el cavaller de la Taula Rodona, està condemnat a caçar eternament pels boscos d'Anglaterra i de la Bretanya, especialment per les contrades més immediates a Finisterre. Va seguit d'un gran estol de servents que contínuament fan sonar el corn i atien els gossos i els cavalls a la carrera desenfrenada, però només pot caçar una miserable mosca cada set anys.

Els veïns de Frankfurt creuen que les ruïnes del proper castell de Fudenstein són habitades per un caçador que només surt moments abans d'esclatar una guerra, de la qual ve a ésser l'anunci o averany. Porta un llarg seguici de carruatges que, al rodar il·lusòriament per l'espai, produeixen una gran fressa que estamordeix la gent, anguniosa del que passarà.

A Catalunya mateix, a més del Mal Caçador hi ha diferents personatges condemnats a caçar eternament com a expiació de diversos sacrilegis. El cavaller Ferran, molt conegut a la Cerdanya, que abandonà la missa per perseguir una llebre blanca i l'escolà li digué: «Detureu-vos i adoreu Déu».—Ell contestà: «Ni que m'ho demanés Déu no em deturo»—. El caçador negre, que va fuetejar el sacerdot perquè li volia fer escoltar el sermó i ell preferia anar a caçar. El caçador del Montseny, que el dia de la festa major de Santa Fe, per tal de poder tornar més aviat a la cacera, ni es va agenollar. Els caçadors del rei, que van passar-se més d'una mesada sense caçar res i cap al tard de la vigília de Corpus Christi van veure una llebre blanca, grossa com un isard, i, afanyosos de caçar-la perquè el rei estigués content, no van anar a dormir ni respectaren la santedat de la festa, i tot l'endemà van caçar, i cada vegada que se solemnitzava el sagrament engegaven un tret que retrunyia per tot l'espai. El caçador del Massís del Montnegre, que volta per les Gavarres; entremig de la fressa pròpia dels altres caçadors infernals, quan passa se sent el gemec de la pobra dona que raptà de les balles de la plaça de Dosrius.

També a l'Alt Berguedà hi ha la llegenda del Senyor de Grèixer, caçador empedreït convertit en ànima en pena i condemnat a vagar tota l'eternitat.^[4]

La vigília del Dia de Reis hom sent passar també el rei Herodes caçant a la desesperada i seguit d'un estol d'ànimes en pena.

La llegenda està estesa per tot el Ripollès, pel Lluçanès, per part del Berguedà i arriba amb més o menys intensitat fins a bona part de la Plana de Vic. Es troba des de la Pobla de Lillet fins a Sant Quirze i des de Camprodon a la mateixa ciutat de Vic. La cançó té un domini molt més ampli. Contava el mestre Felip Pedrell, que era tortosí, que la seva mare l'emprava com a cançó de bressol. Una doneta de Prades, que fa uns quants anys que la cantava, l'anomenava "La Jaia Arnava", amb referència a la muller del Comte, i ensenyava la casa on vivien els protagonistes, que es trobava tres o quatre carrers més enllà de la seva.

També se'n troben variants a Mallorca. La dansa de Campdevànol pertany al grup de danses en el curs de les quals hom ruixa les balladores amb aigua aromàtica, rega el sòl o espargeix aigua o qualsevol altre líquid per un o altre sistema. Aquestes danses, considerades etnogràficament, sembla que són restes de cerimònies primitives de tipus màgic i caràcter agrícola encaminades a provocar la pluja, la qual hom tractava d'imitar ruixant inicialment el sòl i més tard les dansaires, gest que volia imitar l'acte de la pluja, la qual hom tractava d'obtenir per efecte de màgia simpàtica. La figura final de la corranda es troba per diferents pobles pirinencs, sobretot per Navarra. L'aixecament de les balladores sembla respondre també a un simbolisme màgic pel qual hom tractava d'imitar i obtenir el creixement dels vegetals. També semblen incloure aquest sentit els castells dels Xiquets de Valls, dels quals també hi ha restes per les contrades pirinenques, i, així mateix, les altres figures de dansa en què uns ballaires pugen o s'enfilen damunt dels altres. En la versió mallorquina del Comte Arnau, o Comte Mal, s'involucra a un personatge real: Ramon Safortesa Pacs-Fuster de Vilallonga i Nét, segon comte de Formiguera (1627-1694), senyor de les antigues cavalleries d'Hero, Santa Margarida, Alcudiola, Maria, Puigblanc, Castellet i Tanca. Violent i vinculat al bandidatge, a qui el poble mallorquí mirava amb rancor, li va portar aquella vida a acomodar-lo a la llegenda llòbrega del comte l'Arnau. Era d'un caràcter polític i social molt acusat.

Anem a pams i comencem des del principi, ja que la història d'Arnau és llarga i complicada. La tradició no ens presenta la gran figura del comte l'Arnau prou definida. Segur és que nasqué d'una llegenda i també d'una cançó. També podria tractar-se d'algun personatge històric desfigurat pel pas del temps. La veu popular sovint es contradiu i ens parla d'una manera inconcordant. Unes vegades en fa un heroi i d'altres el considera un monstre. Aquest concepte està força més estès que el primer. Explicarem allò que n'hem sentit dir, encara que uns conceptes no lliguin i àdhuc s'oposin a uns altres.

El comte l'Arnau era baró de Mataplana, comte de Pallars, baró de Toses, senyor de Gombrèn, d'Aranyonet i de la Pobla de Lillet. La seva baronia comprenia una bona part del Ripollès i era senyor dels castells de Mataplana (on tenia la residència principal), del de Solans, del de les Dames o de Blancafort i del de Castellar de n'Hug. A part d'aquests feu construir el de Puigbó (prop de Gombrèn), Monegals (a l'est del Montgrony), i al Puig de Sant Amanç (damunt de Sant Joan de les Abadesses al municipi d'Ogassa). Era parent de sant Joan de Mata, suposat fill del castell de Mataplana,^[b] el qual té dedicada una capella davant el derruït castell.

Llavors de la invasió dels moros, els sarraïns van arribar fins al peu del Montgrony, però no es van creure amb prou forces per a envair aquell cim tan agrest. Tot seguit van imposar un tribut anyal a la pagesia que consistia en cent donzelles, cent cavalls blancs, cent vaques lleteres i cent vedells, tribut que era pagat amb molta recança, tant perquè resultava ominós com perquè representava la ruïna del país.

El comte l'Arnau va convocar els seus vassalls al santuari de Montgrony i els proposà armar-se per tal d'abatre els alarbs i alliberar-se del tribut, tan vexatori. Tots els reunits, davant la imatge de la Mare de Déu, van prometre ajut al Comte i posar-se al seu costat. En canvi, una altra tradició ens diu que així que els moros van arribar al peu del Montgrony la roca viva es va esberlar i engolí la imatge de la Mare de Déu, per tal de salvar-la de la profanació impia musulmana, i que fou descoberta més tard per una vaca, quan la terra fou reconquerida i el perill de profanació hagué passat. Segons aquesta tradició la Mare de Déu difícilment podia ésser testimoni de la conjura.

Els moros, de seguida de veure's atacats, van reaccionar amb tant de braó que els cristians es veieren obligats a fugir cap a Monegals, vila important que diuen que hi hagué al cim del Montgrony, que era aleshores la capital d'aquella contrada i de la qual avui només resten una quants enderrocs. El comte l'Arnau va fugir i, corrent com el vent, arribà fins a la Cova del Moltó, que encara s'obre en la cinglera dreta del Freser, ben a la vora del riu, en terme de Campdevànol. També diuen que eren les coves de Ribes. Les goges de les coves de Ribes, doncs, corregueren en el seu ajut i li donaren una espasa meravellosa, forjada pels martinets, nans de sota terra, la qual fereix sempre en ser desembeinada. Els moros el van perseguir, però no se sentiren lleugers per a pujar aquell cingle tan espadat i van idear un enginy. Amuntegaren el brancatge de molts arbres i en feren com una mena d'escala. Així pogueren assolir la cova. El Comte, però, des de la boca, armat de la seva espasa, els anava ventant espasades tal com se li anaven presentant. En va matar tants que, encara fins no fa pas gaire temps, hom trobava per aquells verals ossos dels molts sarraïns caiguts. Finalment van comprendre que si persistien en llur afany no en quedaria ni un, i decidiren deixar-lo estar.

Mentre els sarraïns tractaven d'abatre el Comte, els seus pagesos havien reaccionat del contratemps sofert. A tocs de corn feren córrer la nova del que havia passat. Tots novament van aplegar-se, plens de coratge i armats fins a les dents, i desferen els guardians del castell on residia el rei moro i el van matar. Aquesta batalla va produir-se al paratge anomenat els Closos i que, segons veu popular, en altre temps se n'havia dit els Enclosos, fent referència a l'exèrcit moro que, de retorn de batre el Comte, fou enclòs pels de Gombrèn, que els esperaven. Hom ha trobat per aquells verals ossos humans i, sobretot, mitges llunes de ferro de les que havien portat els sarraïns en llurs turbants com a ensenya del mahometisme.

En certa manera podríem considerar aquest fet un símil de la Covadonga asturiana, només que, en aquest cas, es vol narrar el naixement de Catalunya mitjançant un heroi com Arnau. És ben cert que la reconquesta de les terres catalanes es va iniciar segurament al Ripollès, que és conegut com "el bressol de Catalunya". Per tota aquella rodalia va córrer la veu de la gran victòria assolida pels pagesos del Comte contra els sarraïns i foren molts els qui van sumar-se al moviment de redempció i de rebel·lió i les emprengueren contra els moros, que d'aquella envestida hagueren de recular fins a Alpens. Al Montgrony fou, doncs, segons la tradició, on s'inicià la reconquesta de la terra del poder agarè, i el comte l'Arnau en fou el cabdill i el propulsor.

Conta també la tradició que el Comte va foragitar els moros de tota la contrada, llevat d'un escamot de molt valents que, menats per un reietó, s'havien fet forts al castell de Lillet. Tots els intents fets per desencastellar-los havien resultat inútils. Un dia que feia una boira molt espessa, el Comte aplegà ràpidament tota la seva gent i a correcuita van construir el monestir de monjos de la Pobla de Lillet. L'endemà, quan la boira s'esvaí, els moros es trobaren amb aquell cenobi com sorgit de sota terra, tot radiant de creus i de signes del Crist, l'acció dels quals no van poder resistir, i abandonaren el castell.

De tot és ben sabut la misteriosa capacitat del Comte per portar a terme obres increïbles; com ara construir un monestir en una sola nit. Però d'aquests poders, que també són malèfics, en parlarem més endavant.

Altres tradicions conten que el cabdill visigot Quintilià, fugint de la invasió agarena, va refugiar-se al Montgrony, que era pràcticament inaccessible. Allí se sentí segur i tractà d'organitzar unes forces per tal d'emprendre la reconquesta. Com que no coneixia el país ni sabia on podia acudir ni de qui es podia refiar, va demanar ajut al comte l'Arnau, que gaudia d'un gran prestigi, per efecte del qual van aplegar un fort exèrcit que va acampar a Coma Armada, paratge que abans era conegut amb un altre nom i que passà a anomenar-se així des d'aleshores.

Una altra tradició sobre l'esmentada reconquesta conta, encara, que el qui feu cap al Montgrony fou el comte Otger Cataló i que hi plantà la seva tenda. Per tal d'aplegar un exèrcit poderós per poder afrontar els moros, feu sonar el seu corn de guerra als quatre vents; però ni un sol home no acudí a la seva crida, i Otger, que anava ben sol, sense altre company que un gos molt fidel i intel·ligent, quedà força desolat. La bèstia va comprendre l'estat d'ànim del seu amo davant el fracàs i per ajudar-lo va córrer cap al castell de Mataplana, on donà a entendre que passava quelcom d'extraordinari. Tant i tant va porfidiejar que el comte l'Arnau va manar a un servent que seguís el gos per tal de veure què volia. La bèstia va menar-lo fins a la tenda del seu amo i Otger li exposà el seu pla perquè en fes coneixedor el seu senyor. Quan el comte l'Arnau n'hagué esment li prometé ajudar-lo en tot i per tot. Usant del seu prestigi cridà els cavallers més aguerrits i n'aplegà fins a nou, que s'aparellaren per combatre els moros. Els nou cavallers juraren fidelitat a llur paraula davant de la imatge de la Mare de Déu, que prengueren per testimoni. Tots es van treure les espases i les estengueren alhora damunt de l'altar, disposats ells en rodona al voltant de la mesa. I van acomplir el jurament, puix no pararen de lluitar fins que assoliren plenament llur propòsit.

Otger va reconèixer que devia l'èxit de la seva empresa a l'esforç i a la intel·ligència del seu gos, i el volgué honorar com es mereixia. El premià amb un magnífic collar i per eterna memòria va posar el gos al seu escut en actitud de córrer.

Els nou cavallers que s'ajuntaren per combatre els enemics sarraïns passaren a anomenar-se des de llavors els Nou Barons de la Fama, i de cadascun d'ells sorgí una família noble. En total els cavallers eren Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d'Alamany, Gibert de Ribelles, Roger d'Erill i Ramon d'Anglesola. D'aquí sorgiren les famílies dels Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Ribelles, Erill i Anglesola. Aquestes famílies configuraren després el més important de la noblesa catalana. La figura dels Nou Barons de la Fama pren semblança dels Dotze Pars de França i dels Cavallers de la Taula Rodona.

L'origen dels títols i dominis nobiliaris del comte l'Arnau també es presenten molt obscurs. Amb tot n'hem recollit la següent versió. El Comte, que era de la branca dels Pinós, en certa ocasió va fer armes contra el comte de Barcelona i, aquest, que resultà vencedor, el castigà i desposseí de tots els seus béns. A més, el va exiliar set hores lluny del que havien estat els seus dominis, vers el costat de tramuntana; i després de donar-li una pell de bou, li concedí tanta terra com amb ella pogués cobrir.

El Comte va situar-se just al límit de l'heretat que deixava i, caminant set hores justes, feu cap a Gombrèn. Una volta allí tallà la pell de bou en tires ben estretes, les ajuntà i va fer una cinta molt llarga amb la qual rodejà tota una porció de terra que li va permetre d'aixecar un castell amb una gran era al davant i encara construir més enllà una capelleta dedicada a Sant Joan de Mata, que, segons sembla, era parent seu. El castell prengué el nom de Mataplana, puix que aquest era el llinatge del comte l'Arnau. També se l'anomenà simplement Parnau o Parnal. D'aquesta manera esdevingué baró de Mataplana i els seus dominis s'estengueren per una bona part del Ripollès, prop de Montgrony.

La besàvia del comte l'Arnau, Blanca d'Hug, senyora del castell de les Dames, o de Blancafort, era molt bona i liberal fins al punt que va eximir els seus vassalls de tots els tributs i drets abusius de què aleshores gaudien les senyores feudals i els donà àmplies franquícies en tot sentit. El comte l'Arnau, mancat de tot haver i sense cap altre patrimoni que la pell de bou, escollí per a assentar-hi la seva residència les terres de la seva àvia, amb l'intent de reclamar dels seus súbdits els drets que la dama els havia fet francs i de convertir-se en senyor del vell patrimoni.

Va exigir als seus vassalls el pagament de tots els tributs endarrerits, amb els crèdits i interessos. Tot ho volgué cobrar fins al darrer diner. Aquest abús li congrià l'antipatia de tots ells. No tingué pas interès a fer-se agradós als seus súbdits, ans al contrari, els tractava amb tot rigor, àdhuc dins els costums feudals d'aquell temps, tan vexatius. Va fer-se malvoler tant que rodejà la seva figura d'una aurèola d'odi i de por que encara perdura. La seva idea promou esgarrifança, i entre la gent senzilla dels voltants de Gombrèn encara trobaríem qui sent basarda només de sentir pronunciar el seu nom.

Conten que el comte l'Arnau era amic del dimoni, i, sobretot, enemic de Déu. En certa ocasió tenia molta pressa perquè les obres de construcció del castell s'acabessin aviat, i tot era atiar als treballadors perquè s'afanyessin. Quan l'obra ja era molt avançada el mestre que la dirigia un dia va dir: «Demà s'acabarà la torre, si Déu vol». El Comte, en sentir-lo, contestà: «Tant si vol com si no vol». I per més que tots s'hi van afanyar, la torre no s'acabà i mai no quedaren enllestides les obres del castell, malgrat tots els esforços. Finalment s'enrunà sense estar encara acabat.

Una variant de la llegenda explica que un dia el Comte, en una tertúlia de cavallers, va dir que ell tenia tant poder com el sol, que des d'una muntanya veia l'altra. Els companys feren un gest mig despectiu que li ferí l'amor propi. En arribar al seu castell, cridà el mestre d'obres més bo d'entre els seus vassalls i li manà que aixequés una torre tan alta que des de casa seva, per damunt de la muntanya del Montgrony, pogués veure tota la plana de la Cerdanya. El mestre li digué que l'empresa era impossible, però ell, irat, li exigí que la dugués a terme. L'enginy del mestre i les suades dels pobres vassalls feien possible aquella bogeria. I, quan ja gairebé la torre era enllestida, va passar el que portem dit, i al moment que el Comte digué el darrer mot, l'obra es va enfonsar.

Per proveir d'aigua el castell volia conduir la de les fonts del Llobregat, que aleshores arribaven fins a l'Espluga. També hi volia menar les de Meials, de Vilagran i de Vila-xica, les quals feu arribar fins al pla de la Pera. Al bo i millor de les obres, un dels treballadors va dir: «Aviat acabarem la feina, si Déu vol». El Comte, furiós, el reprengué, irat de tal manera semblant a com havia contestat al mestre d'obres que aixecava la torre, i a l'instant les aigües es van deturar justament al punt on es trobaven. Les fonts del Llobregat van recular fins a Castellar de n'Hug, on encara ragen. A Serra-seca hom pot veure un gros solc fet a cops d'escoda damunt la roca viva, que recorda el conducte per on havia de passar l'aigua.

El Comte, per altra banda, també era amic de la Mare de Déu i dels sants. Una vaca de la seva vacada va trobar la imatge de la Mare de Déu del Montgrony. Així que ho va saber, va manar al vaquer que la portés al castell, on li faria aixecar una capella com una catedral. Sense saber com, però, la imatge fugí del castell i se'n tornà a la lleixa on encara avui es pot veure. El Comte manà al servei del castell que hi fos tornada la imatge. Així fou fet, però altra vegada en fugí. El cas va repetir-se set vegades, fins que comprengué que la Mare de Déu no desitjava aquell altar que ell li volia erigir i decidí fer-li aixecar una ermita allà mateix. El Comte pagà totes les obres amb el manament exprés que ningú més no donés ni un diner ni fes res que les afavorís ni ajudés.

L'accés al santuari de Montgrony era molt difícil, per no dir impossible, a través del greny natural obert a la roca viva. Com que es pot dir que ningú no hi podia pujar, el Comte cridà la seva gent i els manà que a cops d'escoda fessin com uns graons que formessin escala. Els vassalls, que treballaven molt i amb poc profit, en sentien desgrat. Per estimular-los els prometé que per cada cabàs de pedra que arrencarien els en donaria un de blat. La feina, però, tampoc no s'hi veia, malgrat el temps que hi esmerçaven. El Comte cregué que la gent treballava de mala gana, i els prometé un mesuró d'or per a cada cabassada de terra. El més vell dels vassalls que hi treballava va dir al Comte que els calia picar tant, que no treien sinó pols, puix que havien d'esmicolar la pedra. Ell contestà que pagaria la pols com si fos pedra. I la bona gent van fer l'escala. El Comte en va tenir un gran goig, però no es recordà més del pagament promès. Un dels seus súbdits li'n feu memòria, i ell replicà:

"Paraula donada-mai més recordada."

i

"Compte demanat-ja està pagat."

I no els donà ni un miserable maravedís. D'altres versions de la llegenda diuen que en comptes d'una mesura d'or per cabàs de pedra els pagà amb tres diners diaris, quantitat ínfima per a una feina tan dura. Hom també diu que pagà amb blat barrejat amb terra i pedres i també que, en mesurar-lo, en comptes de donar la mesura a caramull, segons llei i costum d'aleshores, la feia massa rasa. Hi ha versions de la cançó en les quals quan la seva esposa li pregunta per què pena, el Comte respon:

"Per soldades mal pagades" Altres versions diuen: "Per mesures mal rasades"

Hom diu que per haver aixecat l'església del Montgrony s'hi feu posar el retrat com a record del seu altruisme. Per tal es tenia un quadre que hi hagué fins a la primeria del segle xx, penjat a les parets del santuari. Portava una espasa a la mà i semblava estar voltat de flames vermelles. La gent deia que l'espasa era la raseta que l'havia fet condemnar i que per això estava tot voltat de flames. La figura, però, representava una imatge de sant Pau, que, com a militar, portava espasa i anava cobert amb una capa vermella que als ulls populars semblava les flames de l'infern. El bisbe de Vic feu retirar aquest quadre, que fins ara es podia veure al museu episcopal d'aquella ciutat.

El Comte era molt donat a la cacera i passava la major part del temps lliurat a aquesta expansió. I fou el cas que una vegada que caçava per Montbador se li feu de nit, i, com que tenia molta gana, cercà un lloc on poder menjar i reposar. Enmig de la fosca i allí lluny, lluny, va veure un llumet. Guiat per la claroreta, feu cap a un gran palau que s'aixecava perdut enmig de l'espessa boscúria. Hi entrà sense cap recel i va trobar-se davant d'una gran taula molt ben parada i plena de menjars saborosos. Sense pensar-s'hi gaire, es va asseure i es posà a menjar a set queixos. Les viandes i els bons vins anaven i venien tots sols, i per ells mateixos es posaven a l'abast de la seva mà. Menjà a compliment en quantitat i qualitat. Quan estigué satisfet, atiat per la curiositat, entrà palau endins i feu cap a una cambra molt sumptuosa, ricament moblada, enmig de la qual hi havia un llit magnífic amb set matalassos. Com que se sentia cansat, s'hi va ajeure i s'adormí ben aviat. Quan es despertà va trobar-se que jeia al costat seu una gentil dama, de gràcia i bellesa sense parió.

El Comte, sorprès i admirat davant la inesperada presència de la dama, agafà una de les candeles que cremaven en sengles canelobres i la hi acostà. Involuntàriament va caure una gota de cera al pit de la donzella, que es deixondí i va explicar al Comte que era una dama encantada i que, per efecte d'aquella gota de cera que li havia tocat el pit, restaria encantada set anys més. Li demanà que al cap d'aquell temps tornés, que amb la seva presència la desencantaria, es casaria amb ell i fóra senyor d'uns gran tresors que hi havia en el palau, dels quals era ella la guardadora.

El comte l'Arnau esperà aquells set anys amb inquietud, per tal de poder ésser el marit d'aquella dama i senyor dels tresors i del palau. Fou, però, el cas que no pogué tornar-hi el mateix dia que complia el terme. Hi va arribar l'endemà i trobà la dama casada i que els tresors també ja eren d'un altre que havia estat puntual a desencantar-la. Això el contrarià sensiblement i li va fer perdre la jovialitat i la bonhomia que fins aleshores l'havien distingit i que el feien simpàtic a tothom. Des d'aleshores nasqué en ell una aspror que va congriar entorn seu un llarg rosari d'odis i malvolences. Així com fins aleshores havia servit Déu en tot el que podia, i també fet aixecar moltes capelles i esglésies, des d'aquell moment va sentir-se desafecte a les coses sagrades i feu amistat amb el diable, amb el qual va fer molta lliga.

El comte l'Arnau posseïa una atracció estranya i excepcional. Era de fesomia molt ferrenya, però tenia el do de la persuasió i una bellesa tota especial i diabòlica que el feia atraient a les dones, que se sentien captivades per la seva paraula i per la seva vista. Coneixien prou bé els seus costums llicenciosos i perversos i també sabien el preu que els havia de costar la seva amistat, però una estranya simpatia les decantava cap a ell i sentien goig de parlar-hi.

Els homes, però, li tenien un odi implacable i eren a centenars els marits, els germans i els pares que, rosegats per la set de venjança, sentien avidesa de fer-li pagar a bon preu llur deshonra; però cap no s'atrevia a encarar-s'hi, ja que tots el temien tant com l'odiaven. Havia entrat per totes les llars dels seus dominis, i dels de força més enllà encara, i no havia desdenyat d'ésser hoste de la cabanya del carboner o del llenyataire, de la mateixa manera que havia visitat la casa del pagès que menava terres. L'agror de caràcter el conduí a un grau exagerat de gasiveria.

El senyor del castell de Milany va tenir un infant i li fou padrí el comte l'Arnau. El baró de Mataplana li feu present d'un vestit per al bateig. Fou el cas que, al cap de pocs dies de batejat, l'infant es morí. I el Comte reclamà al senyor de Milany el vestit del seu fillol, car, com que havia mort, ja no l'havia de menester. El Comte aleshores encisà el vestit amb un malefici que produïa la mort de tots els infants als quals el posaven.

El Comte sentia molt de goig que dins dels seus dominis nasquessin força noies. Sentia, en canvi, desgrat que nasquessin nois, que el dia de demà es podien convertir en els seus enemics. Un dia feu saber als seus vassalls que volia ésser padrí dels nois que nasquessin dins la baronia. A tots els feia present del ric vestit encisat, i al cap de pocs dies morien. El Comte reclamava el vestit i el donava al fillol següent, que moria com els altres. Així durant uns quants anys aconseguí que no sobrevisqués cap noi dins del territori de la baronia, fins que s'adonà que privant-se d'enemics per mitjà d'aquest sistema també es privava de braços que li conreessin les terres. I ho va deixar estar.

El Comte pagava tots els tributs que havia de satisfer el rei o a altres cavallers sempre amb bestiar: cavalls, vedells, moltons, porcells, etc. Abans de lliurar-los en pagament els feia menjar un gra encisat, que feia que les bèsties, de manera que es trobaven soltes, emprenguessin el camí de llur corral o quadra i que fessin cap altra vegada a la baronia. Per lluny que fossin i per dificultats que hi hagués pel camí, més tard o més d'hora, segons els dies que durava el viatge, els animals retornaven al seu corral. Així el Comte satisfeia religiosament els seus deutes i pagava puntualment tots els tributs, sense minvar el seu patrimoni.

Diuen que el comte l'Arnau no volia que dins dels seus dominis hi hagués altre animal gros que el seu cavall. Cap dels seus vassalls no podia ésser gosat de tenir cap euga, ni bou, ni àdhuc cap ase. Una vegada un ruc perdut entrà en el terme de la seva jurisdicció. Un pagès que el va veure va córrer a esquivar-lo per por de la fúria del senyor. El Comte, en saber-ho, com que ell no ho havia vist, dubtà de si el vassall tractava de fer fugir l'ase o d'amoixar-lo i apoderar-se'n. Davant el dubte, va creure convenient castigar-lo, i el feu penjar del merlet més alt del castell, per tal que el càstig servís d'exemple a tots els vassalls.

Com que no hi podia haver animals de força ni de tir dins dels dominis comtals, totes les feines del conreu de la terra i tot el tragí s'havia de fer a força de braç i de sang humana. En llaurar, els pagesos havien de fer l'ofici dels bous, i en batre, el de les egües. Tot el que s'havia de traginar i transportar havia d'ésser dut a coll.

El comte l'Arnau se sentia amo i senyor de tots els conreus que es feien dins dels seus dominis i de tots els fruits que es collien. El blat s'havia d'anar a batre a una gran era, i ell en persona vigilava la feina. Tots els súbdits, homes, dones i infants, hi havien d'acudir i de treballar a la desesperada, donant voltes per l'era a tall de bou o d'egua i sota la fúria del seu fuet. Repartia el blat al seu albir. Als pocs vassalls que tenia bon ull, els en donava en abundor, i als altres, només una miqueta que no els arribava ni per a un parell de mesos. I ai que algú dels qui tenien de sobrer en donés ni un senabre als qui patien fam! que el Comte els feia sentir tot el pes del seu domini.

El comte l'Arnau va sentir-se malalt d'una malura que cap metge no li entenia. Feu acudir al castell els metges més bons i els saludadors i adobadors que gaudien de més fama. Per tal que el guarissin els acollia i els tractava a cor què vols, cor què desitges. En veure que no li endevinaven el mal, s'enfellonia i els feia penjar. Van arribar a penjar-ne unes quantes dotzenes dels merlets de les muralles del seu castell.

Per fi, acudí al consell d'un bruixot molt anomenat que li ponderà la virtut d'una aigua que rajava vora d'una masia que es trobava damunt del camí vell d'Olot a Perpinyà, vora d'aquesta vila. El Comte visità la font, va beure'n aigua i a l'instant recobrà la salut. La font encara avui és coneguda per Font del Comte, i el mateix nom va prendre el mas que s'aixeca allí a la vora.

Al Comte, li agradà tant aquella aigua, que la volgué conduir fins al seu castell, i es proposà que la font ragés al pati, per tal de poder-ne beure tanta com en volgués sense gens d'esforç. Cridà als seus vassalls mestres de cases i els va dir que s'enginyessin per construir una mina que per sota la muntanya portés l'aigua des de Perpinyà fins al seu castell. Tots li van dir que foradar tanta roca era impossible i que potser l'obra fóra possible fent un rec descobert en lloc d'una mina subterrània. El Comte volia que fos precisament una mina i no un rec, per por que durant el curs algú no li prengués l'aigua. Irat perquè contradeien la seva voluntat, el Comte feu penjar també els mestres de cases i decidí emprendre personalment la direcció de l'obra.

Feu acudir a tots els seus vassalls i els feu treballar de nit i de dia amb tota activitat. I diuen que hi van maldar set anys i que no van aconseguir fer més que unes quantes canes de mina, tot i que la fúria del Comte no parava de fustigar-los i atiar-los a la feina. A la fi el Comte va reconèixer que els mestres de cases tenien raó i desistí del seu propòsit.

Un cas igual li va passar en voler proveir d'aigua el castell. Volia reunir les aigües de la font de Maials, Vilagran, i Vila-xica, les quals feu arribar fins al Pla de la Pera. També volia agafar les fonts del Llobregat, que anaven fins a l'Espluga. Mentre estaven els treballs en aquest punt un dels obrers també digué que aviat ho aconseguirien «si Déu vol», i furiós el mal comte replicà que tant si volia com si no, i tot seguit les fonts del Llobregat recularen fins a Castellar de n'Hug. A Serra-seca encara es veu un séc fet en la roca viva a cops d'escoda, que recorda el conducte intentat per fer conduir l'aigua.

El comte l'Arnau exercia damunt les dones dels seus vassalls un domini senyorial molt més abusiu del que permetien els usos i costums del seu temps. Tots els seus súbdits, el dia que es casaven, en eixir de la cerimònia es veien obligats a portar la muller al castell i posar-la a la disposició del senyor. Era corrent que l'endemà el senyor la deixés tornar amb el seu marit. Molt sovint, però, el comte l'Arnau les feia romandre al castell dies, setmanes i àdhuc mesos.

Sempre que al castell hi havia un convit, el Comte feia acudir les donzelles més gentils i més boniques i mentre ell i els seus companyons de boira menjaven, les pobres fadrines s'havien de passejar despullades pel voltant de la taula ajupides i recollir les cireres que els entaulats els tiraven. El temps de les cireres era de vexació i de martiri per a les pobres donzelles vassalles del Comte. I hom diu que, un cop mort, per tal d'esborrar el mal record de l'abús senyorial, durant molts anys no hi hagué cap cirerer ni va entrar cap cirera dins dels dominis de Mataplana.

El Comte va enamorar la graciosa dama Blanca de Pradell. Després d'haver-la seduïda, quan ella el requerí per casar-se, ell li digué que ja ho era i que tenia una llarga fillada. La dama, indignada, li tirà en cara la seva vilesa i el tractà de baix i d'innoble. Les seves paraules feriren l'amor propi del Comte, que, foll de ràbia, l'estimbà daltabaix d'un dels cingles del Montgrony, que la llegenda qualifica encara de «Salt de la Dama». En dies de calma, a migdia, hom encara sent el clam planyívol de la dama, que puja del fons de l'abisme.

El comte l'Arnau era amic de totes les encantades de la contrada, que l'ajudaven i el protegien en tot i per tot amb llur poder sobrenatural. L'encantada de les coves de Ribes li va donar una espasa meravellosa que tenia el do de ferir sempre que era treta de la beina. Si el Comte la desembeinava, feria algú o altre sense ni tocar-lo ni tan sols veure'l. La gent en parlava amb temença tot dient:

"L'espasa del comte Arnau

fereix sempre que la trau"

L'encantada del Prestill lliurà al Comte una quantitat de diners dintre d'una bossa, a la qual tenien la propietat de tornar sempre. El Comte se'ls podia gastar tantes vegades com volgués, puix que al moment ja els tornava a tenir dins. Aquests diners meravellosos li donaven una riquesa sense fi, que li permetia d'afrontar les empreses més difícils, car mai no s'havia de deturar davant el cost. La mateixa encantada també donà al Comte una pedreta bonica que, passada per la cara, li feia adquirir atracció de tota dona que se'l mirés. Quan volia provocar l'admiració d'una dona, no li calia sinó passar-se per la cara la pedreta. Quan una noia quedava embarassada a la comarca i no se sabia qui era el pare, li donaven la culpa al Comte.

El senyor de Mataplana comptava, doncs, amb tres dons de meravella que posaven tot el món sota els seus peus: l'espasa de la virtut, els diners inexhauribles i el talismà de l'atracció. I, aquestes gràcies, les devia al favor de les encantades, i no pas del diable. El diable, però, també li proporcionà moltes bruixeries i fetilleries.

El senyor de Ribes tenia una filla molt agraciada. El cavaller del castell de Queralbs n'estava enamorat, però el pare de la donzella no hi venia bé. El de Queralbs acudí a demanar ajut al comte l'Arnau. Aquest demanà la protecció de l'encantada del Prestill per poder protegir el seu amic, que concedí a la donzella el do de poder volar sense ales i sortir des del castell del seu pare i anar al del seu estimat, trescant pels aires, sense tocar per a res a terra. Així pogué burlar la gran vigilància a què estava sotmesa.

Una altra llegenda explica ben altrament la intervenció del comte l'Arnau en els amors de la donzella del senyor de Ribes amb el jove cavaller de Queralbs. El de Ribes veia amb mals ulls els festeigs dels joves enamorats i un dia, irat, digué al galant que no li donaria la mà de la seva filla ni que es valgués del comte l'Arnau. I el donzell li replicà que el mateix Comte en persona aniria a demanar-la-hi. Aquella nit mateixa al bell punt de les dotze per tots aquells verals es va sentir la fressa del galopar desenfrenat d'un cavall, tot voltat de flamarades, que volava i saltava d'un cim de muntanya a l'altre, escena que es repetiria més tard quan el comte es convertís en ànima en pena.

En arribar al peu del castell el genet es tragué una daga i clavà un escrit al peu de la finestra de la torre major i se'n tornà mig volant i mig saltant com havia vingut. L'endemà les guardes del castell trobaren aquell escrit i el portaren al senyor, que quan el llegí restà més mort que viu. Era del comte l'Arnau, que li deia que del seu nom mai ningú no n'havia fet burla, i ja que ell no el considerava com mereixia, el reptava per la nit vinent.

El senyor de Ribes en llegir-lo restà fred d'esglai, tant com ell la seva filla. Passada una estona el cavaller reaccionà; cregué que una ànima no podia reptar-lo i pensà que devia ésser un ardit del galant. Cridà la seva gent i els manà que la nit vinent muntessin una vigilància ben estreta tot al voltant del castell i que engeguessin al moment contra qui es presentés, fos qui fos. Totes les guardes així que fosquejà es van estendre per les torres i per les muralles emmerletades del castell. I vers mitjanit sentiren la fressa estranya del cavall infernal que mig volava mig galopava saltant de cim en cim com un esperitat tot voltat de flamarades i llençant tot un rastre de foc. L'esglai s'apoderà de tots, que no van tenir esma d'engegar-li cap ballesta, alhora que exclamaven:

— El comte l'Arnau!, el comte l'Arnau!

La filla del senyor, que des del mirador ho va veure, caigué desmaiada als braços del seu pare i quan es deixondí sentí com el cavaller la besava i li deia:

— Seràs l'esposa del jove cavaller de Queralbs.

I l'endemà mateix van començar els preparatius de les noces. Des d'aleshores mai més ningú no s'atreveix a jurar pel Comte ni a treure'l en testimoniatge per por que no es presenti.

Per a la follia del comte l'Arnau no hi havia res sagrat. Un dia que anava de cacera, pels voltants del monestir de Sant Joan de les Abadesses se li feu tard i entrà al convent a demanar sopluig. El rebé la mare abadessa, que era d'una bellesa sense parió, i el Comte se n'enamorà. Des d'aleshores cada nit l'anava a veure. Passava per una mina que, segons uns, s'obria entre Gombrèn i Campdevànol, i, segons altres, tenia l'entrada a la clausura del monestir de Ripoll. També es diu que la mina començava a les coves de Ribes i que el comte Arnau s'hi posava i, seguint-les, feia cap al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Hom creu que encara es conserva tapada amb una grossa llosa, de manera que sembla una tomba. Per a recórrer aquesta mina calien set hores, i era tan alta, que el cavaller hi podia passar muntat en el seu cavall de foc, que volava com el llamp. Aquest cavall, l'hi enviava el diable per tal que pogués cometre el seu pecat de sacrilegi i tenir així més segura la seva ànima. A la sortida de la mina hi havia una grossa anella, on lligava el cavall mentre ell romania al convent.

Quan a la sortida de la mina, segons uns era als afores de l'edifici, i, segons altres, dins mateix de la claustra, on diuen que no fa pas gaires anys encara es conservava l'anellassa. El Comte havia de tornar a Mataplana abans del cant del gall, puix que al punt de l'alba el cavall se li hauria fos i hauria restat impossibilitat de seguir la seva via. El poema dedicat al comte per Joan Maragall és una versió força il·lustrativa de les incursions d'Arnau al recinte sagrat.

Hom diu també que la mare abadessa, espaordida davant la follia del Comte, va tenir un sobresalt tan gran, que es morí, i ell, fora de si, se l'emportà dalt del seu cavall muntanyes enllà. Les monges, per deturar el Comte, van tancar amb set panys i set claus totes les portes i totes les finestres; però, ell, com que comptava amb l'ajut del diable, passava rabent a través de les portes tancades igual com si no ho haguessin estat.

Hi ha versions de la llegenda segons les quals el Comte s'enamorà d'una gentil pagesa que de totes maneres volia fer la seva esposa. Esborronada la noia en saber-ho, abans de caure entre les urpes del senyor es feu monja per tal d'estar guardada. Advertida que el Comte la volia raptar del convent, va fingir-se morta. Però ni així no se'n salvà, perquè el Comte una nit va saltar les tàpies del convent i l'anà a robar. El Comte se sentia tan follament enamorat d'aquella donzella, que jurà que fóra seva viva o morta. Per això, com a cavaller que era, volgué complir la seva paraula, i, en veure que no l'havia poguda assolir viva, se l'emportà quan cregué que era morta. Després de cometre el sacrilegi, se'n va anar a confessar. El sacerdot s'esfereí davant d'una profanació tan execrable i li digué que no el podia pas absoldre. El Comte, en to solemnial, li digué:

«Qui no pot absoldre el senyor no pot absoldre els servents».

Ventà un cop d'espasa al sacerdot i el deixà mort dins mateix del confessionari. Per aquesta nova profanació i sacrilegi restà condemnat a no poder oir mai més missa ni tan sols entrar dins de cap església. Hi ha qui diu que aquesta damnació li pervingué d'un dia que mentre passava el rosari al castell de Mataplana, els gats movien fressa i avalot i els tirà els rosaris al damunt per tal d'esquivar-los. A l'instant va sentir-se una veu que baixava del cel, que deia:

"Qui tira els rosaris al gat

del cel resta condemnat".

I, des d'aleshores, de manera que tractava d'acostar-se a una església, una força irresistible el n'apartava. Una altra versió diu, encara, que el Comte va enamorar-se d'una monja que no era pas l'abadessa. Per tal d'esquivar les intencions del Comte, la monja feu com si s'hagués mort. Li van guarnir un túmul enmig de l'església, com se solia fer quan moria una monja. En presentar-se el cavaller per raptar-la, la va creure morta i se n'anà. Hi ha qui diu que el Comte es va agenollar als peus del túmul i resà unes oracions per a l'ànima de la qui estimava. Ella no va poder contenir un sospir que la delatà. El Comte veié aleshores que no era morta i se l'emportà.

Hi ha, encara, una altra versió de la tradició que suposa el comte l'Arnau prior del convent de Ripoll i posseïdor d'una virtut i d'una castedat que el menaven pel camí de la santedat. El diable en va tenir enveja i el volgué perdre. Va encendre en ell el foc de la luxúria i el temptà fins a fer-lo pecar. Amb el pretext de la conveniència de poder-se comunicar tothora per camins ignorats de la gent, per tal de poder-se defensar en casos de guerra, el Comte s'havia fet construir una mina que conduïa fins al convent de Sant Joan, i cada nit anava a visitar les monges, que, rosegades també per les temptacions del diable, havien caigut en l'abandó de la regla i dels preceptes que els imposava.

Una altra versió de la llegenda diu que el convent que visitava el Comte no era el de Sant Joan, sinó el de Sant Amanç o Sant Amand, que es trobava al cim d'una muntanya del terme d'aquesta població, que encara avui s'anomena de Sant Amanç i que, segons la tradició, no va estar coronat per un convent, sinó per un castell que era del comte l'Arnau i que també era anomenat com el convent. Aquella muntanya estava molt emboscada i oferia un lloc molt a propòsit per a la cacera. Molts caçadors, quan els sorprenia la fosca pel bosc, davant la dificultat de baixar a poblat, acudien a demanar posada al convent. I hom diu que les monges els acollien de manera molt lliure i llicenciosa. D'aquestes monges es va dictar una cançó, encara popular, que hi fa referència. Hom diu també d'aquest convent que el Comte, muntat en el seu brau corser, cada nit pujava a visitar les monges i com en el de Sant Joan lligava el cavall part defora del convent en una grossa anella clavada en una pedra. Fa uns quants anys que uns pagesos van baixar des d'aquell cim una pedra en la qual hi havia clavada una anella de ferro que segons veu popular era la qual se servia el Comte. Aquesta pedra va restar molt de temps vora el santuari del Montgrony, i la gent la mirava amb admiració.

El Cel volgué castigar les monges per llur vida llicenciosa; feu desencadenar una tempesta i un llamp va caure damunt del convent, l'incendià i el convertí en un munt de pedregall que s'ha conservat fins ara. Hi ha certs moments, sobretot els dies quiets i vers migdia, que, si hom escolta amb tota atenció, de les pregoneses insondables se sent el gemec profund i llastimós de les monges, que es dolen del sofriment a què els va conduir llur pecat.

Versions menys esteses de la tradició conten el mateix de les monges del convent de Vidabona, i la veu popular diu que justament el nom singular d'aquest convent prové de la vida regalada i fastuosa que es donaven les monges, oblidant-se de l'austeritat de la regla. D'altres versions més escasses encara, també fan el Comte amic de la comunitat de monges penitents de Sant Magdalena de Solallong, les quals hom també explica que visitava cada nit.

De la mort del comte l'Arnau n'hi ha diverses versions, totes relacionades amb l'art del mal i el davallament a l'infern de l'ànima d'aquest noble.

El comte l'Arnau tenia al seu servei i com a criats, dos gats negres molt grossos que, sobretot quan sopava, li feien llum amb dues candeles de cera negra que com més cremaven més creixien. Una nit, quan el Comte tornava de les seves malifetes, trobà un dels gats, que es deia Arnau, que l'esperava dalt de la roca del Gall, vora del gorg dels Banyuts. El gat cridà al Comte i li va dir que el seguís. El cavaller desembeinà l'espasa i envestí el gat, amb el que va sostenir una gran batussa i el matà. En arribar al castell va explicar a l'altre gat el que li havia passat. El gat es va posar fet una fúria. Li va dir que li havia mort el seu germà, que era l'únic que s'estimava en aquest món. Se li tirà al coll, l'agafà fortament amb les seves urpes i se'l va emportar cap a l'infern.

Hi ha qui diu que aquest cas no passà al castell de Mataplana, sinó dins del pou avenc de Sant Ou, que s'obre per damunt del Montgrony. Aquest pou és tan profund, que mai no se n'ha pogut assolir el fons. Una vegada una pastoreta que filava per aquells verals volgué saber si era gaire profund i va començar a engegar fil pou avall. Ja n'hi havia amollat tretze fusades i encara no notava senyals que arribés al capdavall. Tot d'una, va sentir una veuota tota ronca, estranya i rogallosa que des del fons de tot deia:

"Tira fil, tira fil;

bé en pots tirar

fins que el món

s'acabarà"

La pastoreta va fugir tota esporuguida. Aquest pou, el va fer buidar el comte l'Arnau. A mig aire del canó hi havia una cambra que li servia de catau i era on tenia per servents els dos gats. El forat de Sant Ou, antigament, havia estat lloc on hi havia un castell el senyor del qual (probablement el Comte Arnau) abusava de totes les donzelles del seu feu per estimbar-les després dins l'avenc. Ja portava en cinquanta, i la cinquanta-una, que era la germana de Sant Ou, intentà de fugir però fou morta a espasa pel senyor del castell; Sant Ou sentí els planys, acudí a cercar el cos i la tornà a la vida. Tirà una pedra contra el castell on el senyor s'havia reclòs i el castell s'esfondrà engolit per l'avenc, que prengué el nom de Sant Ou. És d'aquest forat d'on surt l'ànima damnada del Comte Arnau en sonar la darrera batallada de la Mitjanit de Sant Joan, escapada de l'Infern, muntant un corser de flames. També diuen que a vegades s'hi senten les riallades i el dring de les copes de les goges de les coves de Ribes en els seus festins.

Una variant de la tradició diu que els servents del Comte no eren dos gats, sinó dos bocs, que li feien companyia com a amics i emissaris del diable i que el vigilaven contínuament per tal que no fes cap obra bona i sobretot perquè no adorés Déu. El boc germà del que el Comte havia mort precipità el cavaller al gorg dels Banyuts, d'on hom creu que encara surt en tornar a la terra per emprendre la seva carrera infernal de cada nit.

Diuen que aquest gorg és una de les portes de l'infern. Els pastors temen passar amb la ramada per aquells verals perquè creuen que del fons del gorg surt a voltes un boc o un marrà negre que es barreja entre el bestiar, damunt del qual té molta atracció, i que quan se l'ha fet seu es llança al gorg i tot el ramat el segueix. Aquell boc o marrà, que sempre és negre, no és altre que el diable, que així ha fet perdre molts ramats i molt bestiar. Sempre que algú passa per aquell indret, si abocant-se al buit sap preguntar de manera correcta:

— On us van donar posada, comte Arnau?

Sentirà una veu que li respon:

A l'infern me l'han donada.

Per les males llambregades,

per les males cavalcades,

per soldades mal pagades.

Valga'm Déu val!

Hom creu que el pou de Sant Ou comunica amb les Coves de Ribes i que també dona a la claustra del convent de Sant Joan, per on passava el brau cavaller. Hi ha un conducte que mena cap a l'infern, i per ell el Comte comunicava amb el diable. Dins de la cambra on li guardaven els gats, els Comte feia les seves maquinacions sinistres i diabòliques. El forat de Sant Ou (forma popular del nom Eudald) té 83 metres de fondària amb una sala final de 13 metres de longitud i 3,5 d'amplada mitjana, que fou explorada el 1901 per Norbert Font i Sagué (1874-1910), geòleg, espeleòleg i escriptor fill de Gombrèn. Fins abans mai ningú que se sàpiga havia gosat baixar per l'avenc, i els rumors de les llegendes i el terror misteriós que causava el Comte l'Arnau feia desistir tothom de seguida. Mossèn Font, apassionat per l'espeleologia, decidí de baixar-hi amb un equip col·laborador i de pas calmar les pors del poble tan centenàries. El descens fou seguit directament per més de 300 persones encuriosides i mig porugues vingudes expressament per veure com acabava tot allò. Durant 7 hores esperaren els exploradors, i el mossèn confirmà finalment que no s'havia topat amb cap ànima maleïda, però que la sala final era ben grossa. El 1962 una segona exploració d'un equip espeleològic del Centre Excursionista de Catalunya, s'endinsà altre cop per l'avenc i confirmà les troballes de Mossèn Font.

Hi ha qui explica la fi del Comte ben altrament. Part damunt del pou de Sant Ou hi havia un gran castell on el Comte practicava els mals usos. Hi ha qui diu que era en el castell de Blancafort o de les Dames. Una de les malaurades que van caure sota la fèrula del Comte fou una germana de Sant Ou. El Comte, contra tota llei i raó, la volgué fer la seva esposa. La pobra dama hi va consentir molt a contracor, però confiada en la bona fe i en les paraules manyagues del Comte. Un cop fou la seva muller, el Comte la tractà amb tota la duresa, el rigor i el desafecte que li eren propis. La dama patia en silenci, esperant que el seu marit s'esmenaria. El Comte, però, ben al contrari, com més anava amb més duresa la tractava. La pobra dama, desesperada en veure que no podia aconseguir l'entendriment del seu marit, acudí al seu germà en demanda d'ajut. Sant Ou anà al castell per tal de reconvenir el seu cunyat. El Comte havia donat ordre que no el deixessin entrar i que el fessin marxar a empentes si calia. Els servents van complir el manament de llur senyor.

Les paraules dolces i convincents del sant no pogueren fer obrar els servents de manera contrària a les ordres que havien rebut. El sant anatematitzà el Comte i el castell fatídic on s'havien vessat tantes llàgrimes de dolor i on s'havien ofegat tants gemecs d'oprobi i vergonya. Així que hagué pronunciat el darrer mot, tot el castell plegat va precipitar-se al fons de l'infern, engolit pel pou de Sant Ou. Per entre el terrorífic cataclisme s'aixecà una ombra blanca que se'n pujà cap al cel. Era l'ànima de la pobra muller del Comte.

Hom creu que el Comte fou emmenat a l'infern de viu en viu i que encara no és mort avui. L'ombra que molts han sentit i àdhuc han vist passar, no és pas la seva ànima, com creuen la majoria, sinó ell mateix en persona, que encara volta furiós flastomant i maleint a desdir tal com feia un miler d'anys enrere. L'ànima damnada del Comte Arnau, amo de castells, fa exculpar el poeta Maragall que «el Comte Arnau tenia l'ànima -a la mercè d'una cançó:

Jo passo entre ells sense fer nombre

ni entre els vivents ni entre els esprits.

com un ensomni, com una ombra,

com un despert entre adormits.

Quant a la fi del comte l'Arnau, s'explica encara d'altres maneres. Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del diable, i que aquest, temorós que no arribés a suplantar-lo, se l'emportà cap a l'infern. Diuen també que va emportar-se'l el mal esperit. I encara hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envià un àngel a la terra perquè el fes desaparèixer. La tradició no diu pas com, però sí que no se l'emportà pas al cel.

L'ànima del comte l'Arnau fou condemnada a vagar eternament per tot el que foren els seus dominis. Totes les nits, cap al tard, surt de l'infern pel gorg del Banyuts cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ésser la seva estimada i rabent com el llamp, volta i més volta d'ací i d'allà, esperitat i enfellonit, sense repòs ni descans. Va seguit d'un estol de gossos que clapeixen i lladren sinistrament quan passa sempre a altes hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la boca i per les orelles, igual que el seu cavall, que no se sap ben bé si corre o si vola, però que amb cada potada estén un raig de foc com una flamant reguera. Per la boca llança bromerades enceses que omplen d'una claror sinistra tot l'espai per on passa. És molta la gent que l'ha sentit passar i per efecte del vent impetuós que aixeca quan passa rabent com el llamp. Com molt bé descriu Verdaguer al Cant XII de Canigó.

En exes valls a rellevar ma forma

vestit de foch y flama

ja vé'l Comte l'Arnau;

Boscos, soleys, masíes que'l cor ama,

per sempre adeussiàu!

Per alliberar-se de la seva acció, la gent sota els llençols fa el senyal de la creu i diu un parenostre.

Una versió de la llegenda creu que el cavall és negre i que en córrer renilla contínuament de manera sinistra, però que els renecs i les blasfèmies del Comte ofeguen els seus renills. El Comte surt sol de l'infern i corre en esbojarrada carrera sense saber ni què fa ni on va.

Els gossos el segueixen adelerats, clapint i udolant ferament. A llur pas se'ls afegeixen tants llops com els senten, augmentant així la cridòria i els bramuls. El Comte fa cap a un engorjat del Freser, prop de Campdevànol, on troba la seva estimada, que l'espera, i la puja dalt del seu cavall. Tots dos segueixen la cursa esbojarrada. De sobte s'aixeca un cérvol blanc que gossos i llops empaiten adelerats amb afany sinistre.

El cérvol, camallarg i més lleuger que els seus perseguidors, aconsegueix escapar-se. Cans i llops, enfellonits per la pèrdua de la presa, s'abraonen damunt del Comte i de la seva estimada i els devoren i esmicolen a queixalades. I aleshores el vent es detura i paren els lladrucs dels cans, els renills del cavall de foc i les flastomies del cavaller esbocinat, i no se'l torna a sentir fins l'endemà, que reviu i surt novament de l'infern, seguit de tota la feram que li fa companyia, per a repetir el mateix del dia abans i de tants i tants dies, mesos, anys, segles com fa que dura.

Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, on fa cap el Comte, empès per la cursa desenfrenada, i, sense saber què es fa, s'estimba cingles avall i aleshores para el vent. En arribar a l'abisme, el cavall dona una potada forta a la roca i deixa l'empremta de la seva pota, indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de «Petjada del comte l'Arnau». El Comte i la seva companya moren, per tant, estimbats i no esquarterats, segons relata l'anterior versió.

Hi ha qui diu que el comte l'Arnau volta contínuament, sense deturar-se ni de nit ni de dia, sinó que de dia ronda per altres indrets molt allunyats i desconeguts i que per això hom no el sent. Només té dues hores de repòs diàries, en premi de les moltes esglésies que feu aixecar i construir. Terra que conqueria, hi feia aixecar a l'instant una església, que sempre dedicava a sant Pere. Totes les del Ripollès i de les contrades veïnes on el Comte tenia influència i que estan posades sota l'advocació del sant apòstol foren aixecades per ell.

Hom creu que el comte l'Arnau també volta per sota terra. Allí volta i més volta, també sense poder parar mai. Per testimoniar que encara corre, cada nit dona un cop ben fort a la roca del massís del Montgrony, cop que molta gent ha sentit ben bé. Hi ha qui diu que és un cop de pota del seu cavall, i qualifica el soroll de «Potada del comte l'Arnau».

Transitar cap al tard pels paratges per on sol voltar el Comte és molt perillós, puix que hom hi pot topar, i els qui tenen aquesta desventura resten encisats com ell i participen de la seva damnació, i portats per un impuls que els dona el dimoni, el segueixen sense voler i s'afegeixen a la llarga corrua de pobres damnats que han caigut en la desventura d'haver-lo vist i que, com ell, han de voltar i més voltar mentre el món serà món. Hi ha qui diu que la gran fressa que se sent quan passa no és pas el clapit dels gossos, com diuen molts, sinó el bategar dels molts milers i milers de pobres desventurats que, damnats com ell, li fan de seguici. No se sap de ningú de la gent d'ara que l'hagi vist, però es diu de diversos vells, més valents i coratjosos que el jovent d'avui, que en sentir-lo passar havien mirat per les escletxes dels porticons i havien ben vist com era, i n'havien pogut donar raó a l'altra gent, i per això se sap el que se'n sap.

Al terme de Gombrèn, cap al costat de tramuntana, es troben les runes d'un vell castell o d'un convent, com creuen d'altres. Havia estat fundat per Blanca d'Hug, besàvia del comte Arnau. Era una dona molt bona que estimava molt els seus vassalls, fins al punt de fer-los lliures i francs de tots llurs dueres i tributs. El comte volgué reclamar i exigir als seus súbdits les franqueses que els havia fet la seva besàvia, i volia cobrar, no tan sols els tributs fets francs per ella, sinó imposar-ne de nous i percebre els vells de tot el temps en què no els havien pagats. Així començà l'antipatia i l'odi sentit cap al comte Arnau pels seus vassalls.

Però, mort el comte Arnau, la seva muller amb les seves filles i tot el servei van abandonar el castell de Mataplana. Com que era maleït per les malifetes del seu marit, el feu aterrar i es traslladà al castell de les Dames. Segons conta la cançó i la tradició, cada nit, muntat en un cavall de foc, el comte anava a veure la seva muller, que brodava al peu d'una reixa.

El comte l'Arnau, en morir, des de l'infern sentia gelosia per la seva muller i per les seves filles. Cada nit, cavalcant el seu cavall de foc, es presentava a la seva esposa per vigilar-la, que no s'hagués tornat a casar; li preguntava per les seves filles i per la marxa del castell i li demanava que li donés una de les noies perquè li fes companyia, encara que fos la més xica de totes. Cada nit sostenien una llarga conversa que sempre era la mateixa, de la qual es feu una cançó del comte l'Arnau.

Cada vegada que la dama pronunciava el seu nom, el Comte, tot ell fet una flamarada, se li anava a tirar al damunt per cremar-la i per portar-se'n la seva ànima cap a l'infern perquè li fes companyia; però, de manera que ella anomenava Déu i la Verge Maria, el Comte reculava, ferit pel mal que li feia només de sentir els sants noms. En tocar l'hora que anunciava el retorn de l'alba fugia esperitat cap a l'infern fins que a la nit següent, tornava a sortir-li.

Hom diu que la Mare de Déu de Montgrony, prenent vida, visità la pobra vídua del mal Comte, i, compadint-la, li aconsellà que quan se li presentés pronunciés el nom del seu Fill i que confiés en la seva protecció, que mai no la deixaria. Per això, quan el Comte li pregunta qui té per companyia, la muller li diu: «Déu i la Verge Maria».

Segons la creença, als qui moren en pecat mortal, no se'ls poden dedicar oracions ni se'ls pot fer bé des de la terra i que les misses i els sufragis els fan més aviat mal. Per això el Comte demanava a la seva muller que no li fes l'oferta, perquè encara li donava més pena. L'oferta se solia fer durant tot un any seguit, després de la mort. Consistia en un pa posat dins d'un cistelló de forma especial i en cinc candeles que hom feia cremar durant la missa.

La muller del Comte va vendre tot el seu patrimoni als Pinós i destinà el producte a almoines per als pobres. Fins no fa pas gaire temps que a la claustra del vetust i patriarcal monestir de Ripoll, sota els primers contraforts del Puigmal, cada primer divendres de mes un encorbat i vell monjo, voltat de gallines, anava repartint una moneda a cada u entre un nombrós grup de pidolaires: és l'òbol del comte Arnau, memorial almoina instituïda per la família d'aquest cavaller amb la intenció que aquesta caritat serveixi per redimir l'ànima del seu avantpassat. Així doncs, els monjos feien una caritat a la bona memòria del Comte. Els qui la rebien no podien donar-ne gràcies, cap mot d'agraïment, ni pronunciar per a res el nom de Déu en rebre-la.

Havien de mantenir el silenci més profund perquè sabien que si no es trencaria la llarguíssima cadena d'oracions que els monjos de Ripoll van confegint per la damnada ànima del Comte. Fatalment, però, de tant en tant, algun captaire estranger o desconeixedor d'aquest costum, pronuncia el fatídic agraïment. Així un any rere l'altre, una dècada darrere una altra, un segle darrere un altre segle… fins que s'acabi el món dels homes, o mentre quedi algú sobre la vella terra que recordi la llegenda del comte Arnau.

Al comte l'Arnau, com a amic del diable i enemic de Déu, fins li sabia greu que la gent oís missa; però, mancat de poder durant el dia igual que els éssers diabòlics, no podia evitar que la gent complís amb el precepte. La nit de Nadal, però, que podia fer ús de la seva força, fruïa deturant els qui anaven a les matines i a la missa del gall. Aquella nit voltava per tot el territori que havia format els seus dominis i, cavalcant el seu cavall de foc, empaitava i volia encendre i agafar els qui trobava. Durant molts anys, la pobra gent que vivia en masies i en despoblat no pogueren anar a la missa del gall per por que el comte l'Arnau no els atrapés. Un capellà del Montgrony, però, un any el conjurà, i des d'aleshores que no se l'ha tornat a veure la nit de Nadal.

Va ésser tanta la joia que van sentir els vassalls del Comte en sentir-se alliberats del seu jou despòtic, que, portats per l'entusiasme, feren una dansa amb la qual van voler simbolitzar primer el domini finat senyor, i, després, l'esclat de joia de veure's lliures. En aquesta dansa el capdanser, que vol representar el Comte, surt a ballar primer amb la batllessa o mestressa del camp on es fa la dansa, i les quatre pavordesses i, com un senyal de domini damunt totes les dones vassalles, balla sol amb totes elles alhora i de tant en tant les ruixa com en senyal se senyoria i de pertinença. Quan hi ha ballat prou, cedeix les seves companyes a altres balladors, que ja les esperen i als quals toca ballar-hi per dret propi. El capdanser, però, no abandona el ball i de tant en tant segueix ruixant les balladores amb aigua d'olor, que porta en una almorratxa. Ell va a cercar la balladora escollida, li fa donar uns tombs de dansa i després la cedeix al ballador que ha manifestat desig de ballar-hi. En acabar la dansa hom balla una corranda. Dividits en grups de quatre, a la darrera nota els balladors aixequen enlaire les balladores en senyal de joia perquè han pogut alliberar llurs companyes del jou despòtic del senyor i del mal ús que en feia. Aquesta dansa, que encara es balla avui a Campdevànol, és anomenada «La gala» és a dir, la festa o la joia per l'assoliment de la llibertat.

Els barons de Mataplana tenien tres fills: dos nois i una noia. El fill petit, Hug de Mataplana, era apassionat i de caràcter impetuós. La seva germana no estava gaire bona; anava a fer-li companyia una amigueta seva filla d'una noble família veïna. La veïneta va passar-se molt de temps al castell i Hug se'n va enamorar; però era molt jove per a casar-se. Amb tot, la minyona no semblava tenir per Hug gran simpatia; més aviat semblava agradar-li el seu germà gran. Un dia Hug increpà el seu germà creient que pretenia sostreure-li l'estimada. Aquest li digué que ell tenia cercada una altra donzella força més bella i que creia que Hug faria un mal partit, puix que no se l'estimava pas tant com ell creia.

Passat algun temps, l'hereu del castell es va casar. Tota la noblesa concorregué a les noces; però, malgrat haver-hi anat els pares de la donzella estimada per Hug, aquesta no hi va anar. Sorprès el minyó, va cercar què en podia ésser la causa, i va saber que era promesa amb un altre cavaller. També li observaren que la donzella mai no l'havia estimat, amb tot i haver-li brodat una rica banda, puix que tant ella com els seus pares només cercaven casar-la amb un hereu. Hug, encès de ràbia, volgué assabentar-se del nom del promès de la donzella i l'endemà mateix el desafià. Ambdós joves es van batre i perdé Hug, que caigué a terra desarmat i trepitjat pel seu contrari. Segons els costums medievals cavallerescos, el cavaller que restava vençut quedava deshonrat i no podia dedicar-se més a l'exercici de les armes.

Impossibilitat Hug de Mataplana de seguir la vida de cavaller, decidí fer-se frare de Sant Benet i es tancà al convent de Sant Cugat del Vallès. Fent vida conventual va saber que, segons una tradició benedictina estesa per tot el món catòlic, sant Benet té una maça amb la qual avisa tots els seus fills algun temps abans de morir perquè puguin disposar-se a ben morir, i els avisa mitjançant tres forts trucs que dona prop d'ells, que són l'anunci de la mort.

Quan feia temps que era al convent, un dia sentí una veu que li semblà conèixer, la qual no era la de cap monjo ni llec. Sortí a la galeria del claustre veié baix al pati l'abat parlant amb el cavaller que l'havia retut. Les sangs de l'irat jove van bullir i no se li acudí altre pensament que venjar-se de l'ofensa. La casualitat volgué que per a dormir donessin al jove guerrer una cel·la propera a la del monjo Hug, a la mateixa ala del claustre. La temptació del jove monjo fou gran i irresistible, fins que, no podent-se aguantar més, despenjà la daga que tenia a la seva cel·la, sortí a la galeria i es dirigí cap a la cambra del seu contrari. Quan es disposava a obrir la porta i entrar-hi sentí tres cops secs que li van petar prop de l'orella i el feren estremir. Era la maça de sant Benet, que li anunciava que tenia la mort a la vora. El jove dubtà i per fi se'n tornà a la seva cel·la, on de seguida es va sentir malalt i morí molt aviat.

El castell d'Amand es trobava al cim de la muntanya Foixera, més coneguda per muntanya de Sant Aimants, entre els termes de Bruguera i Saltor, al Ripollès, alçat en un planell anomenat encara avui el Pla d'Amand. Aquest castell era el palau senyorial del rei dels bagaudes, habitants d'aquesta contrada, anomenat Armand. Quan la invasió dels gots, el rei got Euric el va calar a foc i a sang i va matar per les seves pròpies mans el rei Armand. Aquest tenia una filla d'excepcional bellesa, de la qual Euric s'enamorà així que la va veure. La minyona de cap manera no volgué acceptar la mà de l'assassí del seu pare i aprofità un moment de confusió de la brega per a fugir. No sabia on amagar-se, i pensà fer-ho a les coves de Ribes, a l'esquerra del riu Freser. Arribada Sigiberta -puix així es deia la princesa- al peu de la cova, sentí al seu interior una gran cridòria i una bella harmonia de cants confosos amb riallades i el dringar de copes i plats. Se n'entrà cova endins i es trobà davant d'un gran festí en què la disbauxa i l'abundor vessaven pertot arreu. Eren les goges de la cova, que celebraven una de llurs festes. En veure-la tan bella, la proclamaren llur reina, i des d'aleshores ella és la qui presideix i dirigeix les grans festes que se celebren dintre d'aquell catau, el soroll de les quals moltes vegades se sent per l'avenc o forat de Sant Ou, que es troba en una espessa pineda a les espatlles de Montgrony. És molta la gent que, en passar per vora la cova, han sentit les rialles de les encantades i el brogit de llurs orgies; però es guarden molt d'acostar-s'hi a escoltar, puix qui ho fa resta encantat com elles i és xuclat cap endins de la cova i mai més no en pot sortir. També se'n diu que Sigiberta arribà a les portes de les coves, on retuda pel cansament, es va adormir. Les encantades van eixir del fons i feren al seu voltant un ball rodó, que la deixà encantada com elles. En despertar-se tingué goig de seguir-les i amb elles se'n va anar cap al fons de la cova, on la proclamaren llur reina.

També diu una altra llegenda que hi havia encisada una princesa mora en forma de serpent. Un dia un ribetà caigué pres dels alarbs i fou menat a Moreria com a captiu. El rei moro, en saber que era de Ribes, li digué que a la cova d'aquella població tenia una filla encantada, que no es va poder emportar quan fugí de Catalunya; que si ell la volia anar a alliberar, entraria en possessió d'un gran tresor. Li donà una carta blanca amb l'encàrrec de tirar-la dintre de la boca de la seva filla, que se li presentà sota la forma d'un gros serpent. A l'objecte havia de servir-se d'una llarga canya per a poder-li endevinar millor la boca, puix que si el plec no hi entrava, mai més no podria sortir d'allí. En canvi si ho aconseguia, el serpent esdevindria la gentil donzella d'abans que es casaria amb ell, i gaudiria a més d'un gran tresor que hi havia amagat a la cova i que ella guardava. El minyó es lliurà a tal quimèrica empresa, però en veure aquella grossíssima serp, tingué tanta basarda, que li caigué a terra la lletra. En aquell mateix instant se sentí un terratrèmol mentre el serpent xiulant perseguia l'agosarat que fugia tan corrents com podia.

Davant el gran escàndol donat per les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que rebien de nit la visita del comte Arnau, el papa les va exiliar. En abandonar les monges el monestir de la població van establir-se a les runes del vell castell d'Armand i el posaren sota la protecció de sant Armand, ja que aquest era el nom del rei que l'havia habitat, però amb el temps s'ha convertit en Sant Aimants o Sant Amand. L'exili no va esmenar les monges de llurs costums llicenciosos, majorment quan vivint en despoblat llurs disbauxes no eren tan vistes. Quan algun caçador o boscater s'enfilava per la muntanya, el cridaven i li oferien rica taula i llit tou. Cada dos per tres es lliuraven a la major folga i disbauxa en festes i gran àpats. Un dia, mentre estaven calabrant un d'aquells festins, es desencadenà sobtadament una terrible tempesta i un llamp caigué damunt del convent, l'incendià i no deixà rastre de l'edifici ni dels seus habitants. És creença molt general que un dia de forta tempesta, si hom puja a l'alterós cim de Sant Aimants, encara sent les grans riallades i el dringar de la vaixella, com en el moment en què fou destruït pel llamp.

Existeixen moltes versions populars d'aquesta llegenda, bé populars, bé actuals, com la versió (el Comte Arnau) del grup de metal "Templario", originàries sobretot de la comarca del Ripollès. Ara bé, la versió més coneguda és la que en va fer el poeta Joan Maragall, al seu llibre Visions i Cants. En temps més recents, Televisió de Catalunya va fer una sèrie de televisió anomenada Arnau, basada en aquesta llegenda.

Jordi Savall va fer-ne un enregistrament sota el segell francès Auvidis Astrée aparegut dins del disc "Cançons de la Catalunya Mil·lenària".

• Víctor Balaguer narra la llegenda i reprodueix la cançó a Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1861)
• Anicet de Pagès i de Puig. L'ànima en pena, poema (1877).
• Àngel Guimerà. Les monges de Sant Amanç, drama (1895).
• Frederic Soler. Lo Comte l'Arnau: llegenda dramática en un prólech y dos actes (1900).
• Joan Maragall. "El comte Arnau", poema a Visions i cants (1900).
• Jacint Verdaguer. "Lo comte Arnau", poema a Aires del Montseny (1901).
• Josep Carner i Puig-Oriol. El comte Arnau: visió llegendària en quatre quadres (1905).
• Alfons Maseras. "L'ombra del comte Arnau", narració a Setze contes (1922).
• Rossend Serra i Pagès. L'ànima errant del comte l'Arnau, narració (1923).
• Alfons Roure. Els amors del comte Arnau, novel·la (1924).
• Josep Maria de Sagarra. El comte Arnau, poema (1928).
• Joan Oliver. El comte Arnau, obra de teatre.
• Ambrosi Carrión. Comte l'Arnau: tragèdia (1947, publicat en 1972).
• Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Les filles del comte Arnau: epíleg tràgic en un acte (1948-1949).
• Antoni Ribera i Jordà. El comte Arnau: poema dramàtic (1951).
• Miquel Arimany. El comte Arnau, obra de teatre (1968).
• Joan Brossa. El comte Arnau, drama (1975).
• Rodolf Sirera. Arnau, obra de teatre (1978).
• Jaume Terradas, Arnal Ballester. El crit del comte Arnau, novel·la juvenil (2002).
• Damià Barbany. Arnau, el mite: la llegenda catalana, obra de teatre (2008).

• Enric Morera i Viura. El comte Arnau, música incidental per a l'obra de Josep Carner i Puig-Oriol (1905).
• Felip Pedrell. El comte Arnau: festival líric popular en dues parts, música incidental sobre el poema de Joan Maragall (1911).
• Eduard Toldrà. La maledicció del comte Arnau: impressió lírica per a orquestra (1930).
• Isidre Corderas. La fi del comte Arnau, sobre el poema de Maragall.
• Tomàs Gil Membrado. El comte Arnau, poema simfònic per a cobla i cor.
• Tralla i Esbart Sant Martí. El fill de la terra: el comte Arnau, cançons per a un espectacle popular (2003).
• Roger Mas. Lo comte Arnau, dins del disc Irredempt.

• Esbart Sant Martí de Barcelona. El fill de la terra: el comte Arnau.

L'agost del 2002 i per encàrrec de l'ajuntament de Sant Joan de les Abadesses es va presentar aquest espectacle tot representant la llegenda del Comte Arnau, un dels mites més populars arreu de Catalunya. En aquesta versió, el coreògraf David Martínez condemna el comte a ballar eternament amb música de Xavier Múrcia enregistrada pel grup “Tralla” i basat en el poema de Josep Mª de Sagarra.

Des de la seva estrena l'esbart va actuar a desenes de teatres de tot Catalunya portant el mite del comte arreu del nostre país.

El 2013 l'esbart va tornar a representar l'espectacle al claustre del monestir de St. Joan de les Abadesses donant vida, 11 anys després, al mite.

El Ripollès és la comarca que ha vist néixer la figura d'aquest personatge de llegenda que és Arnau de Mataplana, "Lo Comte L'Arnau".

Els llocs que presenten més interès per poder estudiar aquesta figura mítica són:

• Gombrèn, on es pot visitar el museu dedicat al comte amb tot de material arqueològic trobat en les diferents excavacions que s'han dut a terme en el castell de Mataplana, i on també hi ha els dibuixos originals que Francesc Riart i Jou dedicà al castell i que feu a partir de les indicacions de l'historiador Manuel Riu i Riu.
• De Gombrèn a Montgrony, on hi ha la capella de la marededéu amb les escales tallades a la roca viva i que foren la causa de la condemna del comte per no complir la paraula donada als seus serfs. D'aquí es pot anar a visitar el que queda del vell castell dels Mataplana. Altres llocs d'interès són el Gorg dels Banyuts i el forat de Sant Ou.
• Sant Joan de les Abadesses: és la vila del Ripollès on la memòria del comte és més viva, tant per bé com per mal. Per mal, perquè el seu nom se l'associa a l'expulsió de les monges benetes del monestir de Sant Joan de les Abadesses, ja que, segons la llegenda, el comte seduí l'abadessa Adelaisa fent-la faltar als seus vots religiosos; altres versions diuen que fou una noia que fugint del comte cercà refugi al monestir de Sant Joan. Arnau, però, violà el clos monàstic per tal de fer seva la pobra noia; aquest fet el condemnà eternament. Per bé, perquè cada estiu des de ja fa molts anys se celebren una colla d'activitats —teatre, concerts, visites guiades...— que tenen la figura del comte Arnau com a fil conductor. A les dependències del vell palau gòtic dels abats del monestir hi ha el "Centre de documentació del Comte Arnau", una exposició permanent en què el mite del comte és mostrat i explicat amb tota riquesa de detalls.

• Romeu i Figueras, J. El comte Arnau. La formació d'un mite. Sant Vicenç de Castellet: Farell, Col·lecció popular llegendes, 2003. 
• Camps, Josep; Soldevila, Llorenç. El comte Arnau (i el comte Mal). Tres rutes literàries. Argentona: L'Aixernador Edicions, 1994. 
• Amades, Joan. Les millors llegendes populars. Barcelona: Selecta, 1978, p. 220-253. ISBN 84-298-044-3. 
• Soler i Amigó, Joan; Martín Saurí, Josep M. «El Comte l'Arnau». A: Mitologia Catalana. Dracs, gegants i dones d'aigua. Barcelona: Barcanova, 1990, p. 101-105. ISBN 84-7533-527-6. 

• Arnau (nom)

• Llegendàrium: El comte Arnau