Charles Batteux

Charles Batteux

Biografia
Naixement	6 maig 1713 Vouziers (França)
Mort	14 juliol 1780 (67 anys) París
5è Seient 37 de l'Acadèmia Francesa
14 febrer 1761 – 14 juliol 1780 ← Joseph Giry de Saint Cyr – Antoine-Marin Lemierre →
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Activitat
Ocupació	historiador de l'art, clergue, llatinista, traductor, filòsof, catedràtic, hel·lenista
Ocupador	Collège de France, catedràtic (1750–1773)
Membre de	Acadèmia Francesa (1761–1780) Acadèmia de les Inscripcions i Llengües Antigues (pensionnaire (fr) ) (1754, 1772–1780)
Signatura

Charles Batteux (Vouziers, 6 de maig de 1713 - París, 14 de juliol de 1780) va ser un clergue i filòsof francès especialitzat en estètica que va crear l'expressió belles arts.

Batteux va néixer a Alland'Huy-et-Sausseuil, a les Ardenes, i va estudiar teologia a Reims. El 1739 va arribar a París, i després d'ensenyar als col·legis de Lisieux i Navarra, va ser nomenat per a la càtedra de Filosofia grega i Filosofia romana al Collège de France.

El 1746 va publicar el tractat Les belles arts reduïdes a un únic principi (Les Beaux-Arts réduits à un même principe), amb el qual va intentar unificar les nombroses teories sobre els conceptes de bellesa i gust. Les seves opinions van ser àmpliament acceptades, no només a França sinó a tota Europa.^[1]

Segons P.  O. Kristeller,

La fama així obtinguda, consolidada després amb la seva traducció d'Horaci (1750), li va facilitar que fos invitat a ser membre de l'Académie des Inscriptions el 1754 i de l'Académie française el 1761. El seu Curs de belles lletres (Cours de belles lettres) de 1761 va ser inserit, al costat d'altres escrits menors, al més ampli Principis de la literatura (Principes de la littérature) de 1774.

Entre els seus escrits filosòfics es poden destacar La moral d'Epicur partint dels seus propis escrits (La morale d'Épicure tirée de ses propres écrits) de 1758 i La història de les causes primeres (Histoire des causes premières) de 1769, que es pot considerar un dels primers intents d'història de la filosofia. Com a conseqüència de la llibertat amb què en aquesta obra atacava l'abús d'autoritat en filosofia, va perdre la seva càtedra.

Al seu treball sobre Epicur, basat en el treball de Gassendi, Batteux va defensar l'epicureisme contra  els atacs generals fets contra aquesta visió del món. La seva darrera i més extensa obra va ser un Curs per als estudiants de l'escola militar (Cours d'études à l'usage des élèves de l'école militaire), en quaranta-cinc volums.

Batteux, a l'àmbit conceptual, participa especialment en la unificació de les arts en la noció única d'Art, sobre una base comuna basada en el sentiment o la sensació. És a dir, basada en la relació amb l'objecte o l'actuació (en el cas de la música, per exemple), i no amb la seva essència.

A Les Beaux Arts, Batteux va desenvolupar una teoria sobre les belles arts influenciada per John Locke a través del sensualisme escèptic de Voltaire. Va sostenir que les belles arts són arts ("conjunts de regles per fer-ho bé"), per produir coses belles ("que agraden" per elles mateixes), sempre "a imitació de la belle nature", i que requereixen de geni o invenció humanes per ser considerades com a tals.

Aplicant aquest principi a l'art de la poesia, i analitzant línia per línia i fins i tot paraula per paraula les obres dels grans poetes, Batteux va deduir la llei que la bellesa de la poesia consisteix en l'exactitud, la bellesa i l'harmonia de les expressions individuals.

Les Beaux Arts de Batteux va ser sens dubte l'obra més influent sobre estètica publicada al segle xviii. Va influir en tots els principals filòsofs de l'estètica de la segona meitat del segle: Diderot, Herder, Hume, Kant, Lessing, Mendelssohn i altres van adoptar les seves opinions o van reaccionar-hi en contra.

És l'obra a la qual se li atribueix, en general, l'establiment del sistema modern de les belles arts (poesia, pintura, música, escultura i dansa, a la que hi afegeix l'arquitectura i l'eloqüència) en contraposició a les arts aplicades. El llibre de Batteux és també una ajuda inestimable per a la interpretació de les arts del segle xviii. L'obra de Batteux és una contribució important al cognitivisme estètic (la visió que les obres d'art contribueixen de manera important al coneixement). Batteux va fer a més una contribució significativa a la comprensió de l'expressivitat de la música.

Segons el gran historiador de l'estètica Władysław Tatarkiewicz,

La teoria de les belles arts que Batteux va presentar es reduïa a afirmar que la característica comuna a totes és que imiten la realitat. Semblava que havia estat viatjant per una ruta antiga, realment molt antiga, i que era ben coneguda des de l'antiguitat. Tanmateix, només ho era de forma aparent, ja que des de l'antiguitat (per ser més precisos, des de Plató i Aristòtil) les arts s'havien dividit en originals i imitatives, i totes les discussions que es van fer sobre la mimesi, o la imitatio, al curs de més de dos mil anys havia pertangut exclusivament a les arts imitatives o mimètiques, a la pintura, escultura i poesia, i no a l'arquitectura o la música. Batteux va ser el primer que va considerar que totes les belles arts eren mimètiques, i va basar la seva teoria general en la mimesi. La teoria no sembla pas correcta; no obstant això, va gaudir de gran popularitat. Es tractava de la primera teoria general de l'art que es feia per fer una nova comprensió de les arts. El segle xviii, a més d'aïllar l'art en sentit modern, també va construir una expressió per referir-se al fet singular de les lleis que el governen. Molt abans, Aristòtil havia escrit (Poètica, 1460 b 13 n) que «el que és cert en política pot no ser-ho en poesia» i que el que pot ser cert en art pot no ser possible en la realitat. Tanmateix, només a finals del segle xviii es va expressar el següent aforisme: «L'art és allò que es dona a si mateix la seva pròpia regla» (Kunst ist was schit selbst die Regel gibt). Així pensava Friedrich von Schiller en una carta a Kórner (Briefe III.99). Tot i això, aquesta idea que feia referència a l'autonomia de l'art no va obtenir però l'acceptació que va tenir la idea de Batteux.^[3]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charles Batteux

•  Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.