|
Cecilia Böhl de Faber y Larrea
Cecilia Böhl de Faber y Larrea (Morges, Cantó de Vaud, Suïssa, 24 de desembre de 1796 - Sevilla, 7 d'abril de 1877), de pseudònim Fernán Caballero, fou una novel·lista d'origen suís establerta a Espanya.[1] BiografiaFilla d'un hispanòfil alemany, Juan Nicolás Böhl de Faber, establert a Espanya, i de mare espanyola, aquest fet comportà que visqués la seva infantesa i adolescència a Suïssa i Alemanya entre els anys 1805 i 1813. La seva educació fou dins d'una residència francesa. Els seus pares van arreglar el casament amb el capità Antonio Planells i Bardaxí a Cadis l'any 1816. Es traslladaren a Puerto Rico, però els dos anys quedà vídua i tornà cap a Espanya, després d'haver passat una temporada a Hamburg. Va tornar-se a casar amb el marquès de Arco Hermoso i fixà la residència a Sevilla. D'aquesta estada trauria material per a les seves narracions i quadres de costums i en aquests anys començà a escriure. Però el matrimoni també duraria poc perquè el seu marit moriria l'any 1835. Es va tornar a casar amb Antonio Arrom de Ayala, divuit anys més jove que ella, de qui enviudaria l'any 1859. Obra literàriaEl paper de Böhl de Faber en la narrativa espanyola és molt significatiu, i ha estat considerada impulsora de la renovació de la novel·la espanyola, que es trobava, després del Segle d'Or espanyol, en un declivi que s'allargà fins als segles XVIII i part del XIX.[2] L'any 1849 la seva precarietat econòmica va fer que publiqués les obres escrites anys abans, i ho va fer amb el nom de Fernán Caballero. Segons que explica el Pare Coloma, és un nom que va trobar en un diari, corresponent a la notícia d'un assassinat produït a la Manxa, a la localitat del mateix nom, i que li va semblar «de regust antic i cavalleresc».[3] Una de les obres va ser La Gaviota, escrita inicialment en llengua francesa i publicada el 1849. Aquesta obra vol expressar la visió de l'escriptora d'una Espanya que oblida els seus costums seculars per una vida fàcil i alegre, representada en el paper de Marisalda, dona feliçment casada amb un metge que arriba a un cercle social de nobles i poderosos on es deixa endur per les passions, fet que la portarà a la seva infelicitat final. Ja no va deixar la literatura i la seva producció va ser àmplia i en diferents estils. Entre les seves obres destaquen Cuadros de costumbres populares andaluzas (1852), Clemencia (1852), Lágrimas (1853), La familia de Alvadera (1956), Un servilón y un liberalito (1857), Un verano en Bornos (1858), Cosa cumplida… sólo en otra vida (1861), El Alcázar de Sevilla (1862) i La corrupta (1868).[2] Referències
Bibliografia A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Cecilia Böhl de Faber y Larrea
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
