|
Cartografia La cartografia és l'art i la ciència que té per objecte la representació gràfica d'una àrea geogràfica, habitualment sobre una superfície plana en forma de mapa, plànol o d'altres formes d'expressió cartogràfica.[1][2] Compren el conjunt d'estudis, i operacions científiques, tècniques i artístiques necessàries per tal de crear documents cartogràfics a partir dels resultats obtinguts de l'observació directa o de documentació existent. Als documents cartogràfics els diferents elements es representen a través de símbols, la relació dels quals i la seva equivalència es dona a una llegenda, les proporcions venen donades per l'escala. Sovint l'objecte a representar és la superfície de la Terra, que és tridimensional, i la seva equivalència sobre un pla bidimensional s'obté, des del segle xvi, per procediments matemàtics utilitzant una projecció cartogràfica.[1]
Tipus de mapesEls mapes es divideixen, bàsicament, en topogràfics i temàtics. Els topogràfics intenten reproduir el terreny de la manera més precisa possible. Els mapes temàtics s'han fet per mostrar un fenomen demogràfic, econòmic, cultural, etc. Projecció cilíndricaLa projecció cilíndrica és qualsevol tècnica de projecció cartogràfica en què els meridians són representats com a línies verticals equidistants i els paral·lels com a línies horitzontals. La representació dels meridians es pot visualitzar si imaginem la projecció de la Terra en un cilindre (amb el seu eix coincidint amb l'eix de rotació de la Terra) que l'envolta i que posteriorment s'ha desplegat. Inevitablement, en totes les projeccions cilíndriques existeix un eixamplament est–oest a mesura que t'allunyes de l'equador, i que és màxim als pols. Projecció de MercatorLa projecció de Mercator és una projecció cilíndrica que va ser presentada pel geògraf i cartògraf Gerardus Mercator el 1569. És molt utilitzada en la navegació per la facilitat de traçar sobre el mapa rutes de rumb constant, ja que la representació de la direcció i la forma n'és acurada. No obstant això, la mida dels elements geogràfics representats manifesta certa distorsió: com en tota projecció cilíndrica, la representació dels meridians i paral·lels com a rectes perpendiculars entre si, genera un estrenyiment est–oest dels elements geogràfics, que s'incrementa progressivament cap a latituds altes. En la projecció de Mercator, aquest estrenyiment est–oest va acompanyat d'un estrenyiment nord–sud d'igual escala, a diferència d'altres projeccions cilíndriques que no mantenen les proporcions entre escales. D'aquesta manera, els mapes amb projecció de Mercator van exagerant la mida i distorsionant les formes dels elements geogràfics com més lluny de l'equador se situen, i són pràcticament inutilitzables a partir de 70º de latitud. Història En l'antiga Mesopotàmia, es donen les primeres civilitzacions que mesuren els terrenys amb l'ajuda de la geometria i del gnòmon. En aquesta regió, hi ha exemples de mapes de ciutats gravats en pedra. Els grecs, que van ser els pares de la geografia, van desenvolupar les tècniques cartogràfiques. La Geografia de Ptolemeu va ser una obra que influiria en la represa de la cartografia en el segle xvi. En aquesta obra, Ptolemeu va desenvolupar les projeccions cartogràfiques, o sigui, la manera de representar en una superfície plana l'esfera terrestre. Els romans, en canvi, es van interessar més pel vessant pràctic de la cartografia. L'única obra que coneixem de l'època romana és un mapa itinerari, la Tabula Peutingeriana, mitjançant una còpia medieval.[3] A l'edat mitjana, hi va haver una forta influència de la cosmografia cristiana. Es pensava, per exemple, que Jerusalem era el centre del món. Les formes més primitives de mapes medievals són els esquemàtics mapes en T. Hi ha, a l'alta edat mitjana, obres força treballades com el mapamundi circular de Hereford. Mallorca  El mapa mallorquí més important és l'Atles català (1375), atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham, que és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França.[4] Canvis tecnològicsEls canvis en la producció de mapes corren paral·lels als canvis produïts en la tecnologia. El salt més gran es va produir a partir de l'edat mitjana, quan s'inventen instruments que permeten determinar la posició d'un punt, la seva latitud i la longitud. Aquests instruments, com el sextant i la brúixola, van permetre mesurar angles respecte a l'estrella polar i el Sol. Els darrers anys, els avenços més significatius en la cartografia s'han produït gràcies a la utilització massiva de les noves tecnologies, tant pel que fa a la informació com a la confecció cartogràfica.[1] Així, l’ajuda dels sensors remots (imatges des de satèl·lits, fotografia aèria, etc), dels sistemes d’informació geogràfica (SIG) i la utilització, en general, d’ordinadors i perifèrics com a instruments per a assistir a la cartografia, han donat lloc a l’obtenció de productes cartogràfics de molta més qualitat.[1] Juntament amb la utilització més tradicional de la fotografia aèria, es produeix una adquisició massiva d’informacions de la Terra des de l'espai amb l’ús de satèl·lits (a partir del 1972 amb el programa Landsat i, més tard, altres satèl·lits com NOAA, Meteosat, SPOT, etc.).[1] Cartògrafs
Referències
Vegeu també
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cartografia |
