|
Carretera Una carretera o ruta (els dos termes respectivament a banda i banda de la frontera política essent manlleus per als termes desusats estrada i via) és una via de comunicació destinada a facilitar el desplaçament de vehicles amb rodes entre poblats. Es distingeix d'un simple camí perquè és especialment concebuda per a la circulació de vehicles de transport. El territori ocupat per les carreteres resulta molt gran. Concretament a Espanya es calcula que hi ha 700.000 km de carreteres que ocupen 6.500 km² (més superfície que la província de Girona) amb uns 10 milions d'atropellaments de vertebrats. Un dels grans impulsors de l'evolució viària fou l'Imperi Romà, deixant fins avui en dia una gran xarxa de carreteres que en el seu moment arribaren a estendre's uns 4.000 km d'est a oest i 3.700 km de nord a sud. Fins al segle xix l'extensió de les vies romanes no fou superada a Europa.[1] Una carretera està formada per una plataforma, que és la combinació del voral (una zona contigua a la calçada pensada perquè generalment no l'utilitzen automòbils excepte casos concrets) i la calçada (zona destinada a la circulació formada per carrils, unes zones longitudinals per on està pensat que càpiga un vehicle per zona d'aquestes). La plataforma pot estar dividida per una zona no destinada a la circulació anomenada mitjana.[2] El carril pot tindre un o més sentits de la circulació[3] i pot estar reservat a determinats tipus de vehicles (taxis, autobusos) o estar condicionat el seu ús (és el cas del carril de Vehicles d'Alta Ocupació).[4] HistòriaEs creu que els primers camins van ser creats a partir del pas dels animals, encara que això està posat en dubte ja que els animals no solen recórrer els mateixos camins. El Camí d'Icknield és un exemple d'aquest tipus d'origen on humans i animals seguien el mateix camí. Aquests camins se'ls denomina camins del desig. Una de les grans impulsores de l'evolució vial va ser la civilització romana, deixant fins avui (i encara en bones condicions) una vasta xarxa de carreteres. Història de les carreteres 
Tipus de carreteresLes carreteres es classifiquen en:[7]
Preparació del sòl natural original Els perfils edàfics naturals de cada terreny, cal transformar-los en perfils de gruix, materials àrids i tractament adient per tal que la capa final de morter de quitrà mantingui la seva forma dissenyada i els sots i guals triguen el major temps possible a aparèixer. Se sol distingir dues capes generals per sota de la capa de rodada: La base i la subbase. La subbase està constituïda per còdols i grans rocs barrejats amb sorra. La base està constituïda per grava i graveta barrejats amb sorra. Totes tres làmines adjacents són compactades per augmentar-ne les propietats físiques com ara la resistència a la pressió causada per les rodes dels vehicles. En ocasions, hom pot trobar trams de carreteres amb asfalt de morter de ciment enlloc de morter asfàltic. 
Projecte i construcció de carreteres  La construcció de carreteres requereix la creació d'una superfície contínua, que travessi obstacles geogràfics i prengui una pendent suficient per permetre als vehicles o als vianants circular.[10] i quan la llei ho estableixi han de complir una sèrie de normatives i lleis[11][12] o guies oficials que no són d'obligat compliment.[13] El procés comença de vegades amb la retirada de vegetació (esbrossi) i de terra i roca per excavació o voladura, la construcció de terraplens, ponts i túnels, seguit per l'estès del paviment. Existeix una varietat de equipo de moviment de terres que és específic de la construcció de vies.[14][15] Aspectes ambientalsTambé es tindran en compte aspectes mediambientals com són:
Operacions prèvies i construccióLes antigues superfícies de carreteres, les tanques, i edificis en la traça necessiten ser eliminats abans de començar la construcció, la qual cosa es denomina rebuig. Les canonades i conductes a més requeriran un estudi especial doncs generalment no es coneixen les seves posicions exactes. Els arbreés s'haurien de deixar per retenir l'aigua o ser desplaçats quan impedeixin la visibilitat. S'ha d'evitar afectar el sòl circumdant dels arbres que hem protegit perquè segueixin sans. El sòl vegetal ha de retirar-se de la construcció ja que no resisteix les càrregues de tràfic i afecta a la resistència de la via, a l'operació de retirada de terra vegetal se li denomina esbrossi. L'interessant serà apartar-ho i disposar-ho posteriorment sobre les espatlles dels terraplens per protegir-les de l'erosió superficial. El procés més llarg ve dau pels moviments de terres per construir la superfície de la carretera. Les zones on s'eleva el terreny seran els terraplens i els trams on es rebaixa el terreny són els desmuntis. Segons la duresa del terreny i els rendiments que s'interessin obtenir s'utilitzarà una determinada maquinària per a moviments de terra o si no fos possible s'utilitzaria voladura. A l'estès de les capes li acompanyarà un procés de compactació per augmentar la capacitat portant del terreny. El conjunt s'anivellarà i es refinarà per estendre damunt la capa d'esplanada millorada i de ferm. La construcció acaba amb la col·locació de la senyalització vertical i horitzontal. Parts d'una carreteraLes carreteres, segons la seva complexitat consten de les següents parts:
Via de serveiLa via de servei, o calçada de servei, és un camí sensiblement paral·lel a una carretera, respecte de la qual té caràcter secundari, connectat a aquesta solament en alguns punts i que serveix a les propietats o edificis contigus. Per les seves característiques, les vies de servei són elements funcionals i, com a tals, no tenen la consideració de carreteres, si ben pugues haver-hi carreteres que facin la funció de la via de servei, en aquest cas preval la condició de carretera sobre la de via de servei. Les vies de servei poden ser unidireccionals o bidireccionals. Manteniment Igual que qualsevol estructura les carreteres requereixen un constant manteniment. La deterioració és produïda principalment pel pas de vehicles, encara que també es veuen afectades per les condicions meteorològiques: pluja, expansió tèrmica i oxidació. D'acord als experiments realitzats en la dècada dels 50, anomenats AASHO Road Test, està empíricament demostrat que el desgast produït en el paviment és proporcional al pes suportat pels eixos elevat a la quarta potència.[18] A Espanya el pes màxim està limitat a 10 tones per eix,[19] el d'un automòbil pot rondar la tona per eix, llavors l'afectació del camió seria aproximadament 6.000 vegades major que la de l'automòbil. Per aquesta raó en el disseny de ferms s'utilitza com a dada d'entrada la intensitat de tràfic pesat i es menysprea el tràfic lleuger. Vegeu també Referències
Bibliografia
|
