Aeterni Patris (llatí, «del pare etern») és una encíclica sobre la restauració de la filosofia cristiana i particularment el tomisme, per aturar l'èxit de corrents filosòfics modernistes i els mètodes científiques basades en el lliure examen. Va ser publicada el 4 d'agost del 1879 pel papa Lleó XIII (1810-1903).
Va donar un estímul considerable al romanticisme catòlic i el corrent filosòfic del neotomisme, que volia crear una actualització de les idees de Tomàs d'Aquino en un intent de recuperar el terreny perdut a corrents filosòfics del segle xix com el modernisme, el racionalisme el naturalisme, el positivisme i el relativisme que es van desenvolupar fora de l'àmbit de l'Església Catòlica. Per aquests avenços i noves idees, la posició del «sobrenatural» no quedava clar, i hi havia «homes, en fi, fascinats per les noves ciències, i especialment per les ciències auxiliars de la història que començaren a afeblir la confiança en els continguts històrics de la Bíblia.» una evolució davant la qual l'Església no volia quedar-se inactiva.[2]
A Catalunya, Josep Torras i Bages (1846-1916) en va ser un dels principals defensors. Dona la culpa de la proliferació de les idees de l'«humanisme viciós» de la ciència, contra el qual Lleó XIII «ilustrador de la Italia y de la Europa y del universo mundo»[3] va actuar, als diaris que són un obstacle a l'exercici de la perfecció cristiana i a la santedat. Segons Bages, la premsa, tot i catòlica «a lo menos a España» no compleix el seu deure d'edificar els lectors segons les instruccions del papa.[3]
En aplicació de l'encíclica, tot arreu al món catòlic es van crear acadèmies (neo)tomístes que havien de sostenir l'ofensiva per restaurar la preeminència de l'església en el debat filosòfic i científic, considerada com la principal adquisició de Tomàs d'Aquino. Així, el 1880 va obrir a Barcelona l'Academia Teológico-filosófico-literaria de Sto. Tomás de Aquino y de Sn. Juan Crisóstom dins del Seminari Conciliar.[4]
| «
|
Tothom que veu la malícia de la nostra època, i abraça amb el pensament la condició de les coses públiques i privades, descobrirà sense dubte que la causa fecunda dels mals que avui ens derroten i amenacen, són els principis perversos sobre les coses divines i humanes, emanats des de fa temps de les escoles de filosofia, i que s'han introduït en totes les capes de la societat i que comencen sent acceptades per un nombre creixent d'esperits.
|
»
|
| — Lleó XIII, Aeterni Patris, 1879
|
Referències
- ↑ Vilanova, Evangelista. «Modernisme i antimodernisme religiós». A: Francesc Fontbona (ed.). El Modernisme. Edicions Enciclopèdia Catalana, 2002-2004.
- ↑ 3,0 3,1 Torras i Bages, Josep. «El clero en la vida social moderna». A: Obres completes. volum I. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 179-180. ISBN 9788478261611.
- ↑ Subirà i Blasi, Enric. El Seminari de Barcelona, (1593-1917). volum 49 de Scripta et Documenta. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 1993, p. 268. ISBN 9788478264704.
Bibliografia
