|
Divini Illius Magistri
Divini Illius Magistri (inici en llatí de la frase que diu «En ser el representant a la Terra d'Aquell Mestre Diví…) és una encíclica escrita pel papa Pius XI, promulgada el 31 de desembre de 1929 sobre el tema de l'educació i l'escolarització. Defineix l'educació com la col·laboració harmònica entre tres entitats, dues de «naturals», la família i la societat civil, i la tercera d'ordre «sobrenatural», l'Església.[1] ContingutEl màxim portaveu de l'Església catòlica hi defensa la precedència de l'Església en matèries pedagògiques: «Primer, l'educació pertany a l'Església per dues raons d'ordre sobrenatural, exclusivament conferides a ella pel mateix Déu, i per això són absolutament superiors a qualsevol altra raó d'ordre natural.»[2] Els poders de l'Estat poden ajudar, crear les infraestructures i formular les seves necessitats però l'Església té la darrera paraula, com que necessitats i valors temporals de l'Estat són secundaris als valors eterns de l'Església.[3] A més, hi condemna l'ensenyament laic i públic[4] i l'educació «promiscua» amb un plet vehement per a l'educació separada per sexes. Prohibeix tant com sigui possible als pares catòlics d'inscriure els fills a escoles neutres on podrien trobar-se alumnes d'altres confessions. Quan no hi ha alternativa i quan l'escola és única i obligatòria, no només no n'hi ha prou amb un curs de religió ensenyat per catòlics, sinó que també els pares han de refusar que un «acatòlic» ensenyi literatura o ciència.[4]
Aplicació a EspanyaA l'Estat espanyol, a l'auge de la Segona República l'encíclica no va poder frenar l'escola nova ni l'escola mixta. Després de la guerra civil (1936-1939), el franquisme aviat va retrocedir en el temps i cedir a les forces més conservadores. La dictadura va donar suport a una política d'antiintel·lectualisme i de reconquesta del poder polític perdut per l'Església que desesperadament vol tornar a la ignorància i l'obscurantisme.[6] El 1945 la Nueva Ley de Educación Primària (1945) marca els objectius de l'escola franquista, i torna el monopoli a l'Església, que determina l'estructura, el contingut i els mètodes. L'Església crea escoles privades i vigila les públiques.[7] L'encíclica era un tema obligatori del Cursillo de Orientación y perfeccionamiento del magisterio de la «nova Espanya» al qual també s'havia d'ensenyar la «falsedat dels principis de l'Escola Nova».[8] Només des de la transició democràtica, les escoles espanyoles a poc a poc es van emancipar d'una pedagogia basada en les escriptures per copsar mètodes basats en la psicologia i l'observació empírica. Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|
|||||||||||||||||||||||
