Wilhelm Ostwald |
|
| Naixement | 2 setembre 1853 
Riga (Imperi Rus) |
|---|
| Mort | 4 abril 1932 (78 anys)
Großbothen (República de Weimar)
|
|---|
| Sepultura | Gran Cementiri de Riga |
|---|
| Formació | Universitat Imperial de Dorpat
Institut Estatal de Riga núm. 1 |
|---|
| Director de tesi | Carl Ernst Heinrich Schmidt i Arthur von Oettingen |
|---|
|
| Camp de treball | Química física |
|---|
| Lloc de treball | Leipzig |
|---|
| Ocupació | químic, escriptor, físic, filòsof, idista, inventor, professor d'universitat, esperantista, professor |
|---|
| Ocupador | Universitat de Leipzig
Institut de Tecnologia de Massachusetts
Universitat Imperial de Dorpat
Universitat Tècnica de Riga |
|---|
| Membre de | |
|---|
|
Obres destacables |
| Estudiant doctoral | Ejnar Hertzsprung, Arthur Noyes, Alwin Mittasch, Arthur Noyes, Christian Füchtbauer, George Jaffé, Max Trautz, Otto Pufahl (en)  i Colin G. Fink (en) |
|---|
| Localització dels arxius | |
|---|
|
| Cònjuge | Flora Helene* Mathilde Ostwald (von Reyher) |
|---|
| Fills | Wolfgang Ostwald, Walter Ostwald |
|---|
| Pares | Gottfried Ostwald i Elisabeth Ostwald |
|---|
| Germans | Eugen Heinrich Ostwald |
|---|
|
|
|
  |
Friedrich Wilhelm Ostwald —Vilhelms Ostvalds— (Riga, Imperi Rus, 2 de setembre de 1853 - Grossbothen, Alemanya, 3 d'abril de 1932) fou un químic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1909. Va ser un ferm defensor de la llengua auxiliar internacional esperanto, i posteriorment de l'ido.
Biografia
Va néixer el 1853 a la ciutat de Riga, en aquells moments part de l'Imperi Rus i avui dia capital de Letònia, en una família d'ètnia bàltico-germana. Va estudiar química a la Universitat Estatal de Tartu, on es graduà el 1875 i treballà com a professor en aquest centre fins al 1881. Entre 1881 i el 1887 fou professor de l'Institut Politècnic de Riga, i el 1887 es va traslladar a la Universitat de Leipzig com a professor de Química Física.
A la ciutat de Leipzig va fundar l'Institut Ostwald, primer institut dedicat a l'estudi de la química física, que va dirigir fins a la seva jubilació el 1906.
També es va interessar pels problemes de la comunicació internacional. Així, va aprendre esperanto i, més tard, ido. A més, va ser un dels membres de la Delegació per a l'Adopció d'una Llengua Auxiliar (en francès, Délégation pour l'Adoption d'une Langue Auxiliaire Internationale). Posteriorment, els diners del premi Nobel els donaria a una entitat que promovia la llengua auxiliar internacional ido.
Ostwald morí a la ciutat de Grossbothen, prop de Leipzig, el 1932.
Recerca científica
Va formular la llei d'Ostwald que regeix els fenòmens de dissociació en les dissolucions d'electròlits. El 1900 va descobrir un procediment de preparació de l'àcid nítric per oxidació de l'amoníac, facilitant la producció en massa de fertilitzants i d'explosius per Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Així mateix va idear un viscosímetre, que avui dia se segueix utilitzant per a amidar la viscositat de les dissolucions.
Va propugnar una nova teoria del color, defensant la normalització dels colors i creant a Dresden un laboratori destinat al seu estudi l'any 1920. Va destacar, a més, com escriptor i editor científic. En el camp de la filosofia mereix esmentar-se la doctrina energètica que va elaborar i que intenta explicar la majoria dels fenòmens en funció de la seva energia física.
Va obtenir el Premi Nobel de Química l'any 1909 pel seu treball sobre la catàlisi així com els experiments sobre la velocitat de reacció i l'equilibri químic.[1]
Notes
