Volterra

Volterra

Vista aèria de Volterra
Tipus	municipi d'Itàlia
Localització
43° 24′ 00″ N, 10° 52′ 00″ E / 43.4°N,10.8667°E / 43.4; 10.8667
País	Itàlia
Regió	Toscana
Província	província de Pisa
Capital de	Republic of Volterra (en) circondario di Volterra (it) seigneur de Volterra (fr) (1340–1361)
Capital	Volterra
Població humana
Població	9.537 (2023) (37,72 hab./km²)
Geografia
Superfície	252,85 km²
Altitud	531 m
Limita amb	Casole d'Elsa Pomarance San Gimignano Colle di Val d'Elsa Peccioli Montaione Montecatini Val di Cecina Lajatico Gambassi Terme
Patrocini	Justus and Clement (en)
Identificador descriptiu
Codi postal	56048
Fus horari	UTC+01:00, hora estàndard UTC+02:00, horari d'estiu
Prefix telefònic	0588
Identificador ISTAT	050039
Codi del cadastre d'Itàlia	M126
Altres
Agermanament amb	Bruchsal Wunsiedel (en) Bojador Mende (1993–)
Candidat a Patrimoni de la Humanitat
Data	6 gener 2006
Identificador	5006
Lloc web	comune.volterra.pi.it

Volterra és una ciutat de Toscana a Itàlia, a la província de Pisa, amb uns 15.000 habitants. Està situada entre les valls de l'Era i del Cecina. Té jaciments de sal i indústria d'alabastre i és seu episcopal.

La catedral és del segle xiii (és coneguda per Il Duomo i va ser reconstruïda inicialment cap a l'any 1120 sobre una església dedicada a Santa Maria, però la major part de la construcció i adorns són del segle xiii i probablement obra de Nicola Pisano; l'altar és del segle xv. Va ser restaurada el 1580-1584, el 1842-1843, i el 1934-1936. Té unes 15 capelles, un púlpit, sagristia, oratori, i la tomba de Mario Maffei.

Altres monuments religiosos són l'església romànica de San Michele Arcangelo segle xiii amb l'Oratorio di San Cristoforo (on es troba la "Madonna col Bambino" atribuït al pintor Vincenzo Tamagni); el Palazzo dei Priori del segle xiii, avui pinacoteca i seu del consell i la junta de Volterra; el baptisteri de San Giovanni del segle xiii, i la torre Campanaria (el campanar) aixecat el 1493.

La resta de les esglésies a esmentar són: San Francesco (amb tombes de la família Guidi entre ells monsenyor Jacopo Guidi, de 1588 i l'almirall Camillo di Jacopo Guidi, del 1719) i que té a l'interior la capella della croce di Giorno, construïda pels Tedecinghi el 1315; San Giusto, construïda el 1627, obra de l'arquitecte florentí Giovanni Coccapani, i continuada pel volterrà Lodovico Incontri, consagrada el 1775, que inclou Lo Gnomone, un rellotge solar fet pel volterrà Giovanni Inghirami el 1801; San Girolamo, disseny de Michelozzo sobre el convent franciscà, el 1445; San Lino, feta edificar pel beat Raffaello Maffei en el suposat lloc de la casa del Papa Lli I, amb la tomba del mateix Raffaello Maffei construïda per Silvio Cosini de Fiesole el 1522; Sant'Alessandro, consagrada suposadament pel Papa Calixte II el 1120; i l'abadia Camaldolese amb església annexa, construïda el 1030 i que conserva els cossos dels Sants Just i Climent.

Les muralles actuals són les medievals que van substituir al segle xiii les antigues muralles etrusques. És important la fortalesa dels Mèdici (il Mastio), amb les parts de la Rocca Antica i la Rocca Nuova.

Els museus principals són el Guarnacci (antiguitats etrusques), la Civica Pinacoteca (al Palau Minucci Solaini), el Museu Diocesà d'art Sacre (preparat per Corrado Ricci i obert el 20 de desembre de 1932) i l'ecomuseu de l'Alabastre. La ciutat té un arxiu històric comunal i una biblioteca.

Entre els monuments cal destacar dues fonts: la Fonte di Docciola, prop de la porta del mateix nom, construïda l'any 1254 pel mestre Stefano; i la font de San Felice, d'estil similar, edificada el 1319. Destaquen també les portes: Porta all'Arco (etrusca), Porta a Selci o di Sole (segle xvi substituint a una anterior), Porta Marcoli (segle xiv) que portava al monestir de S. Andrea (avui seminari), Porta di Docciola (segle xiii), Porta Fiorentina antigament de San Agnolo, Porta San Francesco, Porta San Felice i Porta Diana.

Altres monuments de la ciutat són: la casa torre Buonparenti amb un arc al carrer Ricciarelli que l'uneix a la fortalesa dell' Angelario; la casa torre Toscano, a la unió dels carrers Matteotti i Pazzetta San Michele (construïda el 1250 per Giovani Toscani, tresorer de Renzo de Sardenya), la casa torre Baldinotti a la via Turazza, i una sèrie de palaus renaixentistes: Palazzo Inghirami construït per l'almirall Jacopo Inghirami al segle xvii sota disseny de Gherardo Silvani; Palazzo Maffei, construït per Monsenyor Mario Maffei bisbe de Cavallion el 1527 (al segle xviii el van comprar els Guarnacci, i va ser la primera seu del museu i biblioteca local), Palazzo Beltrami, Palazzo Lisci, (avui Palazzo Marchi) que era antigament un hospital anomenat de Santa Maria de Via Nuova, construït entre el segle xiii i el XVIII. Palazzo Incontri (avui Viti) construït cap al 1500 pel noble local i ministre del gran ducat, Attilio Incontri, sota disseny de Bartolomeo Ammannati, que l'any 1819 va ser en part destinat a teatre dissenyat per l'arquitecte Luigi Campani, que va rebre el nom del poeta local Aulo Persio Flacco, i es va vendre l'any 1850 a Benedetto Giuseppe Viti, viatger i comerciant d'alabastre, i restaurat radicalment el 1861 per la visita del rei Vittorio Emanuele II, i en el qual es va filmar la pel·lícula "Vaghe stelle dell'Orsa" de Luchino Visconti (1964) premiat al festival de Venècia amb el Lleó d'Or; i el Palazzo Minucci (avui Solaini) atribuït a Antonio da San Gallo il Vecchio on hi ha la pinacoteca cívica.

Volterra (en grec antic Οὐολατέρραι) va ser l'etrusca Velathri i la romana Volaterrae. Com a ciutat etrusca va ser una de les principals (una de les dotze ciutats de la Lliga Etrusca) i estava emmurallada des del segle iv aC. Segons Estrabó estava situada dalt d'un turo, i per accedir-hi s'havien de pujar, per qualsevol de les seves bandes, quinze estadis de forta pendent. El cim era una planúria de considerable extensió, rodejada de precipicis i que encerclaven les muralles de la ciutat.^[1]

La seva primera notícia la dona Dionís d'Halicarnàs, quan diu que va ser una de les cinc ciutats etrusques que van donar suport als llatins contra el rei Tarquini Prisc de Roma,^[2] però després desapareix de les cròniques fins al 298 aC quan el cònsol romà Luci Corneli Escipió Barbat es va enfrontar prop de la ciutat amb les forces combinades dels etruscs, entre les quals sembla segur que hi havia els de Volterra.^[3] Després de la batalla del llac Vadimonis l'any 283 aC, Volterra va passar aviat a Roma. No se sap exactament quan va ser sotmesa, però no seria més enllà del 260 aC. A la Segona Guerra Púnica era una ciutat aliada de Roma i va proveir de subministraments a la flota de Publi Corneli Escipió Africà Major l'any 205 aC.^[4]

Els habitants van rebre la ciutadania romana juntament amb altres ciutats etrusques, en virtut de la llei Julia de civitate italis de l'any 90 aC. Durant les guerres civils entre Mari i Sul·la, va fer costat a Gai Mari i va ser el darrer punt fort dels populars a Etrúria i a Itàlia. Sul·la la va assetjar quan ja tot Itàlia havia estat sotmesa i la va ocupar després de dos anys de bloqueig des de l'any 81 aC al 79 aC.^[5] Sul·la va confiscar el seu territori, però mai no es va arribar a fer el repartiment de les terres. Durant el consolat de Ciceró es va intentar un nou repartiment del seu ager però Ciceró ho va poder impedir, i probablement Juli Cèsar va confirmar als habitants la possessió de les terres i drets municipals.^[6] Sota el Segon Triumvirat va rebre una colònia romana però no va tenir aquest títol i Plini el Vell diu que era un municipi d'Etrúria.^[7]

No s'esmenta durant l'Imperi però va continuar existint i torna a aparèixer, després de la caiguda de l'Imperi d'Occident, com un lloc d'importància durant les guerres dels gots amb Narsès, el general de l'Imperi Romà d'Orient. A l'alta edat mitjana era la seu d'un bisbe.

Una part de les seves muralles encara es conserven en parts de la muralla medieval, així com dues portes, la principal de les quals és la Porta all'Arco (etrusca), i l'altra és la Porta di Diana o Portone. Les úniques restes són una part de les termes (Termes Guarnacciane), tombes etrusques del segle vii aC, necròpolis etrusques principalment al nord de la ciutat, entre elles les tombes de la família Cecina (en llatí Caecina), restes de l'acròpoli i el teatre romà, dit avui teatre de Vallebuona. El seu territori era extens i anava fins a la costa (amb la vila de Vada Volterrana que li feia de port o lloc d'embarcament, després anomenada Torre di Vada.^[8]

Després de pertànyer als hèruls, gots i llombards (amb els quals era la seu d'un gastald dins els dominis reials), el 774 va passar als francs que hi van instaurar la seu d'un comtat. A finals del segle x els hongaresos la van devastar. Matilde de Canossa va deixar aquestes terres a l'església el 1015, i la senyoria va passar al bisbe.

A la primera meitat del segle xii es va constituir en comuna independent però va haver de lluitar contra el bisbe durant temps. El moment culminant va ser la lluita contra els tres bisbes de la poderosa família dels Pannocchieschi, amb Galgano dei Pannocchieschi (bisbe el 1150), Ildebrando Pannocchieschi (bisbe 1184) i Pagano Pannocchieschi (bisbe el 1212). El primer, governador per compte de l'emperador Frederic Barba-roja, va morir víctima d'un complot i el va succeir Ugo deu Saladini, amb el que la pau va retornar temporalment fins a la seva mort el 1184; Ildebrando ja no va poder conservar tot el poder i el 1193 la comuna va elegir el primer podestà. A la mort d'Ildebrando el 1212 el va succeir el seu nebot Pagano que va escapar miraculosament a un atemptat el 1219; es va crear una milícia i van sorgir partits polítics i sindicats (corporacions); el 1239 va morir Pagano i el va succeir Ranieri degli Ubertini que va voler restaurar el domini del bisbe-comte cosa que el va enfrontar amb Florència, que l'any 1254 va atacar Volterra; això va permetre unir la comuna i el bisbe i el 1258 Raineri va ser elegit podestà i capità del poble i es va establir una constitució basada en la florentina.

La comuna va haver de fer una política conciliadora amb els veïns més importants: la República de Pisa, Siena i sobretot la República de Florència. En aquesta època es va construir la nova muralla que va substituir la vella muralla etrusca del segle iv aC, obra que es va acabar en els primers anys del segle xiii; en aquest segle es va construir el Palazzo del Popolo, després dei Priore i els treballs de conjunt de la Piazza dei Priori, la "platea communis" o Prato on es van construir la torre de Porcelino (que era la seu del podestà de Volterra). El Palazzo dei Priore es va iniciar el 1208 i va ser obra del mestre Riccardo, i es va acabar el 1257 quan era podestà Bonaccorso Adimari. També es van construir el Duomo i il Battistero de San Giovanni que van formar l'altre nucli principal de la ciutat; la catedral es va engrandir i decorar, treball encarregat a Nicola Pisano el 1254.

La senyoria es va iniciar al començament del segle xiv. El 1319 va ser nomenat bisbe i podestà Raineri Belforti, que va establir mesures per fer més popular la comuna i en va excloure del govern als patricis, als gibel·lins (Florència era güelfa), als militars i al clero. L'any 1321 Ranuccio Allegretti, rival dels Belforti, va succeir Rainieri, fins que el 1340 la població revoltada sota la direcció d'Ottaviano Belforti el va derrocar i van saquejar i confiscar la seva casa. Ottaviano es va proclamar senyor de la ciutat (gonfaloniere della giustizia) i després va rebre altres càrrecs que li van permetre consolidar el seu poder. El govern dels Belforti va durar fins al 1361^[9] quan es va descobrir que el senyor Bocchino Belforti (fill i successor d'Ottaviano) havia negociat la venda de la ciutat a Pisa i va ser derrocat amb ajuda florentina i després executat a la plaça publica prop de la porta de l'Arc. Els florentins una vegada van ser a la ciutat van imposar condicions al nou govern obligant a l'elecció del capità del poble i el castellà, i tot i que Volterra va conservar una independència nominal era dependent de Florència i aliada contra Siena.

El florentins van imposar el cadastre propi en contra del pactat entre Volterra i Florència, i això va provocar forta oposició. El patrici del poble, Giusto Landini, cap de l'oposició a la introducció de la llei del cadastre, va pagar la seva actitud amb la vida. Finalment no es va poder evitar la guerra per les disputes personals i familiars, i les rivalitats i els interessos contraposats, especialment els interessos de Llorenç de Medici; la guerra es va dir "delle Alumieri" i es va acabar amb el saqueig de Volterra l'any 1472 sota la direcció de milicians comandats pel duc de Montefeltro. Volterra es va incorporar a Florència i es van expropiar els béns i les possessions de moltes famílies locals. Entre ela anys 1472 i 1475 els florentins van construir el Mastio, la fortalesa que els Medici van planejar per controlar la ciutat i per servir de base contra Siena.

Es van construir alguns palaus d'estil florentí, destacant els de les famílies Pilastri, Ricciarelli, Minucci i Gherardi.

El 1530 Volterra es va revoltar per recuperar la llibertat i es va aliar a Alexandre de Mèdici llavors en guerra contra Florència on s'havia proclamat la República. Però aviat el capità florentí Ferrucci la va recuperar i la va saquejar. Els Medici van aconseguir recuperar el poder i Volterra va convertir-se en una dependència menor del Gran Ducat de Toscana, hereditari dins la casa Medici des del 1532, i va començar una perllongada decadència que va durar fins al segle xviii, seguint en tot moment la sort de la Toscana sota els Medici i sota els Habsburg-Lorena des el 1737.

A finals del segle xviii i principis del segle xix va començar la seva recuperació. Del 1801 al 1807 va formar part del Regne d'Etrúria concedit als Borbó-Parma i el 1807 França se la va annexionar, fins que el 1814 van ser restaurats els Habsburg-Lorena. En aquestos anys l'agricultura va agafar embranzida, el comerç de l'alabastre es va desenvolupar i es van millorar molts carrers. El Teatre Persio Flacco es va construir el 1819, el passeig del Pont cap a les salines el 1833, i la Piazza dei Priori restaurada el 1846. El gran ducat va passar a Itàlia el 1860 i Volterra va votar per 2315 vots a favor i 78 en contra, la seva incorporació al Regne. El 1888 es va fundar l'hospital psiquiàtric.

Després de la segona guerra mundial la població que va arribar a quasi 18.000 habitants el 1951, va disminuir fins a arribar a només 13.800 el 1991. Als darrers anys s'ha recuperat lleugerament.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Volterra