Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

The Gay Desperado

Infotaula de pel·lículaThe Gay Desperado
Fitxa
DireccióRouben Mamoulian Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióJesse Louis Lasky Modifica el valor a Wikidata
GuióWallace Smith Modifica el valor a Wikidata
MúsicaAlfred Newman Modifica el valor a Wikidata
FotografiaLucien Andriot Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorUnited Artists Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1936 Modifica el valor a Wikidata
Durada86 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerepel·lícula de paròdia Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0027660 FilmAffinity: 467932 Rottentomatoes: m/gay_desperado Letterboxd: the-gay-desperado Allmovie: v92751 TMDB.org: 137608 Modifica el valor a Wikidata

The Gay Desperado és una pel·lícula estatunidenca de l'any 1936 dirigida per Rouben Mamoulian i protagonitzada per Ida Lupino i Nino Martini.[1]

Argument

Mèxic. Excitats per la visió d'una pel·lícula de gàngsters que es projecta al cinema local, el bandit Pablo Braganza (Leo Carrillo) i la seua banda destrossen les butaques i provoquen una baralla. Braganza, que somia en ésser l'enemic número 1 del seu país, obliga un jove cantaire, Chivo (Nino Martini), a unir-se a la banda, ja que pretén acompanyar les seues malifetes amb música i cançons. Assalten una emissora de ràdio i després segresten la bella Jane (Ida Lupino), endinsant-se al desert.[1]

Repartiment

  • Nino Martini (Chivo)
  • Ida Lupino (Jane)
  • Leo Carrillo (Pablo Braganza)
  • Harold Huber (Juan Campo)
  • James Blakeley (Bill Shay)
  • Stanley Fields (Butch)
  • Mischa Auer (Diego)
  • Paul Hurst (policia)
  • Al Ernest Garcia (capità de policia)
  • Frank Puglia (Lopez)

Context històric i artístic

The Gay Desperado és una eixelebrada i bellugadissa comèdia musical ambientada a Mèxic, però rodada (extremant els tòpics i amb profusió de decorats de cartó pedra) sense sortir dels estudis de Hollywood. El resolut protagonista és l'aleshores popular cantant i actor italoamericà Nino Martini, prou capaç d'entonar una ranxera com una ària o qualsevol estàndard melòdic. Li fa costat Mischa Auer, aquest en el paper d'un indi mexicà amb accent alemany, i Leo Carrillo, fent del bandit Braganza, el qual s'instrueix en l'ofici criminal veient pel·lícules dels gàngsters de Chicago. En la paròdia, s'hi pot entreveure un homenatge al cinema negre i, de manera delirant, es combina el cinema d'aventures i els propòsits criminals amb la comicitat declarada, tan propera a les bogeries dels germans Marx com a les efervescents animacions de Tex Avery. Tot plegat és amanit amb un continu bany d'exotisme musical i servit amb elegància i subversió.[1]

N'és inoblidable la seqüència on Ida Lupino demostra al bandit la seua afecció amorosa, donant-li bufetades i cops d'escombra. Malgrat les envestides, el protagonista se sent molt estimat i respon cantant The World is Mine Tonight, una melodia romàntica de Postford & Marwell, prou eficaç perquè la noia s'emocioni i aboqui unes llàgrimes. En una altra vinyeta, l'arrauxat tenor aconsegueix que s'ajorni el seu propi afusellament, al·legant llavors que si el maten mai més podrà tornar a cantar Mamacita mía, que és la cançó favorita de la cinquena muller de Braganza. Així, hom té un film d'humor absurd i farcit de disbarats, menú perfecte per a aquesta obra exacerbada, divertida i enginyosa de Rouben Mamoulian, el qual fou també autor d'altres portentoses comèdies musicals.[1]

Frases cèlebres

«
"Cantes com els àngels. Vull que vinguis amb mi. La música m'agrada més que qualsevol altra cosa. Però quan estic en el desert, no la puc escoltar. A mi no m'importa que em persegueixin, ni passar fam o set, però no puc prescindir de la música. Per això vull que vinguis amb mi i que t'uneixis als meus bandits." (Leo Carrillo en el paper de Braganza)[1]
»

Premis

  • 1936: Cercle de Crítics de Nova York (Millor Director)[2]

Referències

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 57.
  2. Filmaffinity (castellà)

Enllaços externs

Kembali kehalaman sebelumnya