|
Simfonia núm. 3 (Mahler)
La Simfonia núm. 3 en re menor de Gustav Mahler va ser escrita entre 1893 i 1896. Constitueix la peça més llarga de tot el repertori mahlerià i, de vegades, també de tot el repertori estàndard, amb una duració d'entre noranta i cent minuts. La Tercera Simfonia, composta a l'ocàs del segle xix, és un gran fresc sonor que, amb el procés de redempció humana com a substrat, beu d'imatges de la mitologia clàssica i de la natura per erigir un cant solemne a l'esperança. Mahler fa servir referències a Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic de la joventut) i a Així parlà Zarathustra de Friedrich Nietzsche per compondre una simfonia que és la més llarga del seu catàleg i, de fet, de gairebé tot el repertori orquestral. Mahler abranda la consagració de la fe en l'home de la modernitat com un nou Prometeu.[2] Aquesta simfonia és un veritable himne a la natura, que a estones pot ser líric, poètic i expressar recolliment, i en altres hi domina la grandiositat i una gran solemnitat. En aquesta obra mestra, a més, l'autor expressa incerteses i neguits, com en ell era habitual, però, malgrat tot, acaba triomfant l'esperança amb referències religioses, encara que hi domini un esperit profundament humà. EstructuraEn la seva forma final, consta de sis moviments:
Sols el primer moviment, amb una duració aproximada de trenta minuts, forma la primera part de la simfonia. La segona part la completen els altres quatre moviments i té una duració d'entre seixanta i setanta minuts. Tal com va fer a les anteriors simfonies, Mahler proveí un programa musical amb la intenció d'explicar l'argument de la peça en qüestió:
Tots aquests títols foren deixats de banda a la publicació del 1898. Originalment, hi havia un setè moviment addicional. "Allò que un noi em conta", fou, però, apartat. Posteriorment formaria l'últim moviment de la seua quarta. La simfonia, encara que atípica pel seu excessiu nombre de moviments i les marcades diferències de caràcter i estructura d'aquests, és una obra única. El primer moviment, grotesc en la seua concepció, amb penes i treballs pren la forma clàssica de la sonata. S'observen alternances entre dos grups temàtics, encara que correctament desenvolupats i raonadament adaptats a l'estructura de la sonata. La introducció pot ser vista com una evocació a una natura dorment, despertant-se a ritme d'una marxa orquestral. Un solo de trombó introdueix una càlida melodia que posteriorment és desenvolupada i transformada. La innovació està present durant tot el moviment. A l'aparent conclusió del desenvolupament, hi ha un solo de caixa executant un passatge rítmic durant uns trenta segons i el tema inicial tocat per vuit trompes es torna a repetir. El tercer moviment és una cita d'Ablösung im Sommer, una de les primeres cançons de Mahler. El quart és una adaptació de l'obra de Nietzsche Així parlà Zarathustra i el cinquè Es sungen drei Engeln, una peça del Lied de Mahler Des Knaben Wunderhorn. És a la part final, això no obstant, quan Mahler revela el seu geni vertader per agitar l'ànima. Comença amb un tema central interpretat íntegrament per les cordes, amb una harmonia que evoluciona constantment i una melodia de grans constrastos, des de la suavitat fins a la més clara sonoritat. La simfonia acaba amb una sèrie d'acords en re major, així com colps de timbal fins a l'acord final que és el més llarg. InstrumentacióTal com és usual amb Mahler, la peça fou composta per a una gran orquestra:
"Una gran quantitat de tots els instruments de corda":
TextQuart MovimentText d'Also sprach Zarathustra:
Cinquè movimentText de Des Knaben Wunderhorn
Referències
|
||||||||||||||||||||||||||
