Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Sabata

Per a altres significats, vegeu «Sabata (trilogia)».
Sabata de vestir actual
Diagrama que mostra les parts d'una sabata.

La sabata és una mena de calçat que cobreix el peu menys que una bota, ja que no supera l'alçada del turmell, i més que una sandàlia. Serveix per a protegir el peu, així com per a l'estabilitat i resistència damunt el terreny.[1]

El cos de la sabata, que cobreix el peu, s'anomena empenya. La part inferior, en contacte amb el terra, és la sola. La sabata pot ser tancada, o bé tancar amb sivella, si bé el més habitual avui dia és que tanqui amb cordons, passats per ullets; llavors el conjunt reposa sobre una llengüeta, per motius de comoditat. D'ençà finals del segle xviii s'ha generalitzat la sabata reforçada amb taló.

Tradicionalment les sabates eren de forma única per a tots dos peus, i era costum anar-les canviant de peu per tal d'evitar que es deformessin excessivament; no fou fins a les primeres dècades del segle xix que es generalitzà el parell de sabates amb forma específica per als peus dret i esquerre.

Sabata de cuir de entre 800 i 400 aC al Museu de Hallstatt, a Àustria

Ús militar

Tradicionalment la sabata era el calçat més habitual de la infanteria de la majoria d'exèrcits de tot el món, sovint en combinació amb polaines; en canvi, la cavalleria i, generalment, l'oficialitat, acostumaven de dur botes. Pels volts del 1830 les sabates tendiren a ser substituïdes per algun tipus de bota com a calçat bàsic de tot l'exèrcit. En les darreres dècades les sabates han reaparegut als exèrcits, circumscrites, però, a l'uniforme de passeig.

Història de la sabateria a Catalunya

L'any 1110, un sabater —i alhora sastre— s'instal·là a Gerri de la Sal; el 1145, ja hi ha documentat un sabater a Barcelona; el 1167, al nord-est de Catalunya, hi ha un Arnau Ramon sutoris; el 1171, hi havia un sabater a l'Espluga de Francolí, etc. Fins i tot, es conserva un contracte d'aprenentatge de l'ofici de sabater del 1175. El 1203, a Barcelona, ja hi tenien una confraria professional, que tenia com a patró Sant Marc (era un dels gremis més rics i solidaris de la ciutat); el 1253, hi havia un vicus o carrer dels Sabaters. A més, també veneraven com a patrons els sants sabaters Anià d'Alexandria, Crispí i Crispinià i Salvador d'Horta. A Puigcerdà, el 1345, hi havia 38 sabaters; a Lleida, el 1429, vivien 32 sabaters; a Barcelona, a mitjan segle xv, n'hi havia almenys 66.

Tapins als Països Catalans

El gremi dels sabaters de Barcelona està documentat des de 1257. Els tapiners en formaren part fins al 1392. Any en que obtingueren un privilegi del rei Joan el Caçador.[2] Els tapins[3] eren una mena de sabates amb sola gruixuda de suro.[4] Les disputes entre els gremis separats foren contínues: els sabaters feien tapins i els tapiners feien sabates. Si els infractors eren trobats la seva mercaderis era confiscada i subhastada.[5] Una concòrdia de 1486, que precisava els límits respectius de fabricació i comercialització, va suposar una millora moderada. Els sabaters podien fer tapins fins a dos dits de gruix de sola. Els tapiners només podien fer tapins de dona.[6] A Mallorca passava una cosa semblant.[7]

Antiguitat de la confraria dels sabaters de Barcelona

Els oficis són més antics que els col·legis. La creació d'un col·legi, primer, i la seva autorització posterior només indiquen una certa importància social i un estatus legal. D'acord amb una referència del segle xix es comparen a continuació les dates documentades de l'existència de diversos col·legis a les ciutats de París i Barcelona. En cas de dubte caldria consultar altres fonts.[8]

  • Nota: Algunes de les referències indicades a la taula documenten l'ofici i no tenen relació amb el col·legi corresponent.
Barcelona Col·legis documentats París
1203 Sabaters 1537
1218 Picapedrers 1535
1252 Pellaires 1443
1257 Terrissaires 1473
1257 Fusters 1574
1257 Serrallers 1411
1257 Boters.[9] 1538
1257 Freners, esperoners.[10] 1577
1257 Courers.[11] 1566
1291 Pintors, escultors 1311
1301 Argenters 1330
1310 Guanters 1357
1311 Assaonadors 1618
1311 Pergaminers.[12][13][14] 1545
1311 Bataners.[15] 1594
1320 Tintorers.[16] 1357
1357 Beiners.[17] 1560
1377 Mestres de cases 1670
1390 Sellers 1409
1395 Calderers 1484
1447 Gremi de Tenders Revenedors ?
1455 Vidriers.[18] 1467
(1305)1455 Cerers[19] ?
1545 Bonetaires o barreters.[20] 1578
1596 Ullerers[21] 1581?[22]

Documents

Una càliga, el calçat dels legionaris romans que va donar el sobrenom a Calígula
  • Amb només tres anys, Calígula acompanyava el seu pare Germànic en les seves campanyes al nord de Germània. Els soldats es divertien sovint amb el nen i el disfressaven amb un uniforme militar de la seva mida amb botes i armadura.[23] Aviat se li va donar el sobrenom afectuós de Calígula ('boteta') en referència a les petites càligues o botes militars que portava. Sembla que a Gai va arribar a desagradar-li aquest pseudònim.
  • Botes. "... Hagen pelisses a uestir e botes a calçar,..." doc. finals segle XII (Miret Templers 540).[24]
  • Els almogàvers calçaven avarques de cuir.[25]
  • 1283. L'obra Blanquerna, de Ramon Llull, tracta d'un sabater en capítol.[26]
  • 1385. Sabates de ferre e de colps...[27]
  • 1526. El rei Enric VIII d'Anglaterra encarregà un parell de botes per a jugar al "football".[28]
  • 1655.
« Item, que los sabaters no pugan excedir en les sabates de tres soles de vuyt punts en amunt de vint y sinch sous, y les de dos soles de deset les de tres sous, y les de quatre punts fins en vuyt soles à setze sous y les de dos soles á dotze sous, y les de alli auall de minyons à quatre sous, y les á sabates dedona ab retalo dauant y derrera trente sous, sabates primes de dona á deu sous, les plantofes de mans y sola catorse sous, y les ginelles à catorse sous , so pena de tres lliures y les tals sabates, plantofes, o ginelles venudes perdudes. »
— CAPITOLS DE POLÍTICA Y BON GOVERN DE LA ILLA DE IVIÇA FETS EN 1655.[29]
  • 1689. Miquelets francesos del Roselló calçats amb espardenyes.[30]

Literatura

Les sabates en general i altres tipus de calçat han estat protagonistes en contes i altres relats.

  • A "La ventafocs" una sabata de vidre forma part important del relat.[31]
  • Unes suposades "Botes de set llegües" figuren en el conte de Polzet.[32]
  • El conte "El gat amb botes" de Charles Perrault.[33]
  • "Les sabatilles vermelles" (The Red Shoes).[34][35]
  • 1956. Cançó Blue Suede Shoes.[36]

Vegeu també

Referències

  1. ↑ «Sabata». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Pujolà, L.V.. Organització del treball preindustrial: confraries i oficis. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000, p. 66. ISBN 978-84-8415-195-1. 
  3. ↑ «Vocabulario del comercio medieval» (en castellà), 19-04-2021.
  4. ↑ Balaguer, V. Las calles de Barcelona (en francès). Manero, 1866, p. 349. 
  5. ↑ Feller, L.; Rodríguez, A. Objets sous contrainte: Circulation des richesses et valeur des choses au Moyen Âge (en francès). Éditions de la Sorbonne, 2019, p. 131. ISBN 979-10-351-0156-5. 
  6. ↑ Twomey, L.K.. The Fabric of Marian Devotion in Isabel de Villena's Vita Christi. Tamesis, 2013, p. 161. ISBN 978-1-85566-248-3. 
  7. ↑ Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana. Societat Arqueologica Luliana., 1896, p. 261. 
  8. ↑ Diccionario geográfico universal, por una sociedad de literatos, S.B.M.F.C.L.D., 1834, p. 730–. 
  9. ↑ Joan Amades. Folklore de Catalunya. Editorial Selecta, 1951. 
  10. ↑ Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana. Congrés; Lluís Virós i Pujolà Organització del treball preindustrial: confraries i oficis. L'Abadia de Montserrat, 2000, p. 73–. ISBN 978-84-8415-195-1. 
  11. ↑ Ignacio Ramon Miró. Relació poética de las solemnissimas festas que pera celebrar la Definició dogmática de la Immaculada Concepció de la Verge Maria, .... Imprenta de Andréu Abadal (Manresa), 1855, p. 19–. 
  12. ↑ José Sanchis y Sivera; Francesc Pérez Moragón Estudis d'història cultural. Universitat de València, 1999, p. 59–. ISBN 978-84-8415-041-1. 
  13. ↑ El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 245–. ISBN 978-84-475-2739-7. 
  14. ↑ Artículos sobre historiografía medieval: Fascículo de la suma de estudios en homenaje al Ilmo Dr. Angel Canellas López. Facultad de Filosofía y Letras, 1969. 
  15. ↑ Tractats mèdics. Fundació Bernat Metge, 1972, p. 89–. ISBN 978-84-7225-785-6. 
  16. ↑ Maria Barceló Crespí; Gabriel Ensenyat Pujol Ferrando Valentí i la seva família. L'Abadia de Montserrat, 1996, p. 21–. ISBN 978-84-7826-750-7. 
  17. ↑ Rafael d' Amat i de Cortada i de Santjust (baró de Maldà). Calaix de sastre: 1769-1791. Curial Edicions Catalanes, 1987. ISBN 978-84-7256-291-2. 
  18. ↑ ELS FORNS DE VIDRE A BARCELONA I LA SEVA RODALIA (SEGLES XIV-XVI). SÍLVIA CAÑELLAS I MARTÍNEZ. 2008.
  19. ↑ Antonio Capmany y de Montpalau. Memorias historicas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. en la imprenta de D. Antonio de Sancha, 1779, p. 2–. 
  20. ↑ Santi Torras Tilló. Pintura catalana del Barroc: l'auge col·leccionista i l'ofici de pintor al segle XVII. Edicions Universitat Barcelona, 2012, p. 239–. ISBN 978-84-475-3582-8. 
  21. ↑ Agustí Duran i Sanpere. Barcelona i la seva història. Curial, 1973. ISBN 978-84-7256-012-3. 
  22. ↑ Library of Congress; American Library Association. Committee on Resources of American Libraries. National Union Catalog Subcommittee The National union catalog, pre-1956 imprints: a cumulative author list representing Library of Congress printed cards and titles reported by other American libraries. Mansell, 1970. 
  23. ↑ Suetoni, 2010, Cap.9.
  24. ↑ «Diccionari Català-Valencià-BalearB». Diccionari català-valencià-balear. [Consulta: 26 setembre 2023].
  25. ↑ Muntaner, R.; Catalans, I.E.; Filològica, S. La Crònica de Ramon Muntaner : edició i estudi: (pròleg - capítol 146) / Josep Antoni Aguilar Àvila. Institut d'Estudis Catalans, 2015, p. 340 (Biblioteca filològic). ISBN 978-84-9965-265-8. 
  26. ↑ Lull, R. Blãquerna: qui tracta de sinch estaments de persones: de Matrimoni: de Religio: de Prelatura: de Apostolical Senyoria ... y del estat de vida Hermitana contemplatina ... estampat en llengua Valenciana. Ablo Libre de oracions: y contemplaciõs del enteniment en deu, etc. [With woodcuts. G.L.], 1521, p. 23-IA1. 
  27. ↑ Lluch, A.R.; Balcells, A. Documents per a la història de la cultura catalana medieval. Institut d'Estudis Catalans, 2000, p. 282 (Documents per a la història de la cultura catalana medieval). ISBN 978-84-7283-546-7. 
  28. ↑ Sutton, C. How to Fix Modern Football. Octopus, 2020, p. 63. ISBN 978-1-913183-27-1. 
  29. ↑ Bolletí de la Societat Arqueològica Lulliana: revista d'estudis històrics, 1894, p. 182 (Bolletí de la Societat Arqueològica Lulliana: revista d'estudis històrics). 
  30. ↑ Revue de Gascogne: Bulletin Bimestrial de la Société Historique de Gascogne (en francès), 1897, p. 374. 
  31. ↑ Pérez, X.; Balló, J. La llavor immortal (en castellà). Editorial Anagrama, 2015, p. 156 (Llibres Anagrama). ISBN 978-84-339-3641-7. 
  32. ↑ Perrault, C. Le Petit Poucet (en francès). Books on Demand, 2019. ISBN 978-3-7504-0008-5. 
  33. ↑ Perrault, C. El gato con botas (en castellà). Nórdica Libros, 2012. ISBN 978-84-92683-90-1. 
  34. ↑ Powell, M.; Pressburger, E. The Red Shoes. Cornelsen + Oxford. ISBN 978-3-464-02540-6. 
  35. ↑ Hutchinson, P. The Red Shoes. Bloomsbury Publishing, 2023 (BFI Film Classics). ISBN 978-1-83902-607-2. 
  36. ↑ Cox, M.; Reeve, P. Elvis and His Blue Suede Shoes. Scholastic Children's Books, 2011 (Horribly famous). ISBN 978-1-4071-2413-1. 
A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Sabata
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sabata
Kembali kehalaman sebelumnya