|
Quercus
Quercus és un gènere d'arbres (i alguns arbusts) de la família de les fagàcies. Es caracteritzen sobretot pel seu fruit en forma de gla, que és una nou amb un involucre en forma de cúpula a la base que conté una llavor (rarament dues o tres, però no en les espècies autòctones dels Països Catalans). A més, es caracteritzen per tenir flors masculines en aments pènduls amb periant acampanulat o pateniforme, de 4 a 9 lòbuls i 6-12 estams amb anteres exertes. Les flors femenines són tricarpelars, solitàries o bé estan agrupades en glomèruls, situades a l'interior d'un involucre constituït per nombroses esquames. Les fulles són esparses, pinnatilobades, pinnatífites o en menor freqüència serrades, dentades o enteres. Presenten generalment gemmes ovoides o subgloboses.[1] Algunes espècies tenen fulla perenne (als Països Catalans, l'alzina, la carrasca, la surera i el garric), però la majoria (els roures) la tenen caduca o marsescent. Els roures que creixen als Països Catalans són principalment el martinenc, el pènol, el de fulla gran, de fulla petita, el roure africà, el roure cerrioide, considerat un híbrid, i el roure reboll, aquest últim molt rar als Països Catalans, ja que només apareix en alguns rodals de les muntanyes de Prades, l'Alcalatén i l'Alt Palància.[2] El gènere és originari de l'hemisferi nord, i s'estén des de les latituds temperades fins a les tropicals. Alguns insectes vinculats amb alzinars i rouredes son el banyarriquer del roure, l'escanyapolls,[3] i el buprèstid Anthaxia hungarica. TaxonomiaSecció Quercus o LepidobalanusDistribuïda a Europa, Àsia, nord d'Àfrica i Amèrica del Nord. Tenen estils curts i els aglans maduren en sis mesos i són dolços o lleugerament amargants, amb l'interior de la closca sense pèls.
Secció MesobalanusEuropa, Àsia, nord d'Àfrica. Estils llargs; glans madurs en 6 mesos, amargs, interior de la cúpula sense pèls (estretament relacionat amb la secció Quercus en la que se l'inclou algunes vegades).
Secció CerrisEuropa, Àsia i nord d'Àfrica. Estils llargs; aglans madurs en 18 mesos, molt amargs. Interior de la closca sense pèls o amb molt pocs.
Secció ProtobalanusDistribuïts al sud-oest dels Estats Units i al Nord de Mèxic. Estils curts i aglans madurs als 18 mesos, molt amargs, amb l'interior de la closca densament pilós.
Secció Lobatae o ErythrobalanusAmèrica del Nord, Central i del Sud. Estils llargs i aglans madurs als 18 mesos, molt amargs, amb l'interior de la closca densament pilós.
AprofitamentEls usos pràctics i tradicionals de les alzines, roures, alzines sureres i altres són molts i molt importants. Una classificació possible es basa en els diversos camps d’aplicació i es presenta a continuació. FustesLes fustes de quercus són de densitat i resistència relativament altes. També la seva durada i resistència als factors externs són elevades. Construcció en generalBigues i altres elements estructurals aprofitant fusta d’alzina o roure estan documentades des de fa segles.[13] L'estructura de les cobertes de moltes catedrals està feta de fusta d’alzina.[14] Construcció navalEn la construcció tradicional de vaixells de fusta moltes peces es feien de fusta d’alzina o roure: carena (quilla),[15] roda, quadernes.[16][17] Però també politges,[18] ceps d’àncora[19] i altres peces especialitzades. FerrocarrilsLes travesses de les vies eren tradicionalment de fusta. En molts casos de roure.[20] Apuntalat de minesAlimentacióLes glans d'alzines i roures s'han destinat des de l'antiguitat a alimentar ramats de porcs, ovelles i cabres. A Espanya la devesa es manté a Extremadura i Andalusia. Les glans de la carrasca són més dolces que les d'alzina, i es poden consumir crues o torrades Segons Estrabó, els habitants d'Hispània feien una mena de pa de glans.[21][22]
Els nadius americans consumien glans diverses preparades amb tècniques diferents.[23][24] TintaLes tintes medievals eren de dues menes: les basades en el negre de fum i les preparades a partir de gales de roure i ferro.[25] Una de les receptes més antigues figura en el Llibre de la contemplació de Ramon Llull. [26][27][28] La principal aplicació dels tanins és en l'adobat de pells, en aquest cas només s'empren els de determinades espècies vegetals com l'alzina,[29] pi o el castanyer. També es fa servir com a mordent (fixador) en els tèxtils i en medicina per a tractar les cremades.[30] Tintat de teixitsLa Caparreta de l'alzina (Kermes vermilio) és un fitoparàsit xuclador fix que suposa una plaga pels arbres del gènere Quercus, fonamentalment alzines (Quercus ilex). Fou emprada antigament per a tintar de vermell.[31] Carbó vegetal i llenyaLa producció de carbó de llenya en llocs on hi ha una abundància de fusta es remunta a l'antiguitat. Comença generalment amb apilar peces de fusta formant una estructura cònica. Es deixen les obertures a la part inferior per admetre l'aire, amb un eix central que serveix de xemeneia. Tota la pila està coberta amb branques, herba o argila humitejada. El foc és iniciat a la part inferior de la canaleta i es va estenent gradualment cap a fora i cap amunt. L'èxit de l'operació depèn del ritme de combustió. En condicions mitjanes, la fusta produeix un 60% de carbó en volum, o un 25% en pes; Els mètodes de producció a petita escala solen produir només el 50% en volum, mentre que els mètodes a gran escala van permetre uns rendiments més elevats d'uns 90% al segle xvii. El funcionament era tan delicat que es deixava generalment als carboners (cremadors de carbó professionals). El carboneig era una tasca desenvolupada entre els mesos de novembre i març. La manca de carbó mineral als Països Catalans va obligar a una explotació més intensiva del carbó vegetal. Les fustes de faig, roure i, sobretot, d'alzina, eren les més utilitzades per fer-ne carbó. Es tallaven els arbres i de la llenya resultant se'n feien piles, que s'encenien i s'iniciava el procés de la cuita. Un cop apagada la pila, s'arrencava el carbó, s'omplien les sàrries i es pesaven. Els carboners s'estaven al mateix bosc mentre durava l'època de carboneig i s'allotjaven en les barraques construïdes per ells mateixos [32][33] Fonamentals durant segles,[34][35][36] la fusta i el carbó d’alzina encara es comercialitzen i tenen una certa importància en la cuina casolana i professional de moltes contrades pels seus mèrits gastronòmics.[37] Referències
Vegeu també A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quercus |
|||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=icon}
