|
Portes de Ferro
  Les Portes de Ferro (en romanès, Porţile de Fier; en serbi, Ђердапска клисура/Đerdapska klisura; en hongarès, Vaskapu; en turc, Demirkapı; en alemany, Eisernes Tor; en búlgar, Железни врата, Zhelezni Vrata; en eslovac, Železná Vrata) és un congost natural al riu Danubi.[1] Constitueixen part de la frontera entre Romania i Sèrbia. En sentit ampli, abasta una ruta de 134 km; en sentit estricte, només es refereix a l'última barrera d'aquesta ruta, just després de la ciutat romanesa d'Orşova, que conté des de la segona meitat del segle XX un embassament d'energia hidroelèctrica, amb dues centrals, central hidroelèctrica Porta de Ferro I i central hidroelèctrica Porta de Ferro II. El congost queda entre Romania al nord i Sèrbia al sud. En aquest punt, les Portes de Ferro separen el sud dels Carpats del nord de la serralada dels Balcans.[2] Els noms romanès, hongarès, eslovac, turc, alemany i búlgar signifiquen literalment "Portes de Ferro" i solien nomenar la totalitat de les gorges. Un nom romanès alternatiu per a l'última part de la ruta és Clisura Dunării, "gola del Danubi". A Sèrbia, el congost es coneix com a Đerdap (Ђердап), amb l'última part anomenada Đerdapska klisura (Ђердапска клисура). El costat romanès del congost constitueix el Parc Natural de les Portes de Ferro, en l'altra riba, a Sèrbia, hi ha el Parc Nacional de Đerdap. La Portes de Ferro tenen una longitud de 135 km; comencen a Baziaş i acaben a Turnu-Severin. L'amplada del riu Danubi pot variar en aquesta zona des de 2 km fins a 150 m, segons el lloc. Gorges El congost es pot dividir en tres parts:
El Gran Kazan (kazan significa "bullidor" o "focus") és la gola més famosa i més estreta de la ruta: el riu aquí s'estreny a 150 m i arriba a una profunditat de fins a 53 m. Rep el nom de formiguer perquè allà les aigües del Danubi fan, a causa dels ràpids (fort corrent i petits salts), molta escuma, com si bullís. Llocs d'interès Al llarg de les Portes de Ferro, es poden trobar importants llocs històrics i arqueològics:
CanalLes roques del llit del riu i els ràpids associats fan de la vall de la gola un passatge de trista fama en la navegació. En alemany, el pas encara es coneix com el Kataraktenstrecke, fins i tot encara que ja no hi ha cataractes. A prop de les actuals Portes de Ferro, la roca Prigrada era l'obstacle més important fins al 1896: el riu s'eixampla considerablement aquí i el nivell de l'aigua és, en conseqüència, baix. Corrent amunt, la roca Grebe, prop de la gola Kazan, era ben coneguda. El 1831, es va dissenyar ja un pla per fer que el pas fos navegable, per iniciativa del polític hongarès István Széchenyi. Finalment, Gábor Baross, el "ministre de ferro" d'Hongria, va completar el finançament d'aquest projecte. El 1890, més enllà d'Orşova (Orsova en hongarès, Ursa en romanès), l'última ciutat fronterera d'Hongria, les roques van ser suprimides per una explosió al llarg de 2 km, amb això es va obtenir una amplada de 80 metres i un canal de 3 m de fondària. Un esperó de les muntanyes Grebe es va treure també al llarg de 2 km. Aquí va bastar una profunditat de 2 m. El 17 de setembre del 1896, es va crear així el canal Sip (que va rebre aquest nom pel poble serbi de la riba dreta), que va ser inaugurat per l'emperador austrohongarès Francesc Josep I, el rei Carles I de Romania i el rei serbi Alexandre Obrenovitx. Els resultats d'aquests esforços van ser una mica decebedors. Els corrents del canal eren tan forts que, fins al 1973, els vaixells havien de ser remolcats corrent amunt per una locomotora. Les Portes de Ferro van seguir, així, sent un obstacle notable. Referències A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Portes de Ferro |
|||||||||||||||||||||
