Quan ell tenia nou anys, el 1807, la família reial es va traslladar al Brasil per escapar de l'ocupació Napoleònica,[5] i s'hi va estar fins començaments de la dècada del 1820.[6] La presència de la família reial al país va convertir la ciutat de Rio de Janeiro en capital de l'Imperi Portuguès i va elevar el Brasil a un estatut igual que el de Portugal dins el regne.[6] Fou el 1816, amb la mort de Maria I i l'ascens al tron de Joan VI, quan Pere fou nomenat hereu del regne, mitjançant el títol de príncep del Brasil.[7][8]
L'any 1821 la família reial portuguesa decideix, després de més de deu anys d'exili forçós al Brasil, tornar a Portugal. Abans del retorn el rei Joan VI de Portugal elimina els privilegis atorgats al Brasil i deixa al seu fill, el príncep hereu Pere de Beira com a administrador de la colònia. Aviat apareixeran importants descontentaments entre la població mentre certs sectors nacionalistes oferiran la Corona a Pere, que l'acceptarà. El suport de Pere a la Revolució lliberal de Porto de 1820 provocarà la pressió de la Cort al seu pare pel retorn al continent del príncep hereu, a la qual cosa Pere es va negar. Se li va retirar el càrrec de regent, i restà com un simple representant de la Corona al Brasil.[11][12] En conèixer la notícia, el 7 de setembre de 1822, va desembeinar la seva espasa i per l'anomenat Crit d'Ipiranga: Independència o mort! va proclamar la independència del Brasil. Posteriorment, el 12 d'octubre, fou proclamat emperador i l'1 de desembre fou coronat amb el nom de Pere I del Brasil.[13]
Un regne amb problemes
Els primers anys de la independència no foren fàcils, calgué superar un seguit d'escàndols que afectaren enormement la popularitat de l'emperador. L'assumpció del títol d'emperador en lloc del de rei es degué a la voluntat d'acomodar les importants diversitats del país a la monarquia així com per la seva voluntat de voler emular Napoleó Bonaparte.[14][15]
Poc després de la Independència del Brasil, i acabades les lluites a les províncies contra la resistència portuguesa, va ser necessari iniciar el treball de l'Assemblea Constituent. Aquesta havia estat convocada abans de la separació, al juliol de 1822, encara que solament es va instal·lar al maig de 1823. Després va quedar clar que l'Assemblea votaria una constitució restringint els poders imperials amb la separació de poders (tot i la idea centralitzadora escampada per José Bonifácio[16] i el seu germà Antônio Carlos de Andrada e Silva. No obstant això, abans que fos aprovada, les tropes de l'exèrcit van envoltar l'edifici de l'Assemblea i la mateixa va ser dissolta per ordre de l'emperador, devent ser elaborada la constitució per juristes de la confiança de Pere I del Brasil.
Les seves idees liberals quedaren vinculades a la necessitat de mantenir un poder monàrquic fort i estable per tal de garantir la unitat del país i controlar moltes províncies en què o encara es pretenia mantenir certa unió amb Portugal o que ja s'hi sentia cert sentiment republicà. El 25 de març de 1824 s'aprovà la Constitució brasilera de 1824 de caràcter liberal[17][18] i que portava una innovació: el Poder moderador.[19] A través d'ell, l'emperador podria controlar els altres tres poders.[20]
A mitjans de 1824 Pere I del Brasil va demanar préstecs a Anglaterra i va contractar tropes a l'exterior, que van seguir cap a Recife sota el comandament de Thomas Cochrane va navegar cap al nord amb un esquadró per ajudar l'exèrcit brasiler comandat pel general Francisco Lima e Silva a reprimir la rebel·lió republicana de la Confederació de l'Equador. La rebel·lió es va extingir ràpidament i Cochrane va procedir a Maranhão, on es va fer càrrec de l'administració exigint el pagament de la reconquesta de la província en 1823 durant la Guerra d'Independència del Brasil.[21]
L'any 1826 moria el rei Joan VI de Portugal i Pere fou cridat a la successió portuguesa, ignorant les restriccions de la seva pròpia Constitució. Malgrat tot, el seu regnat fou breu (7 dies, començant el 26 d'abril) i el mateix any, el 2 de maig d'aquell any, va abdicar en favor de la seva filla, Maria II de Portugal, que amb set anys assumí al tron regentat pel seu oncle, el príncep i rei Miquel I de Portugal amb la promesa d'un casament futur entre regent i reina.[22] Mentrestant la vacil·lació de Pere entre quedar-se a Portugal o retornar al Brasil, d'on encara era emperador, feren molt mal a la seva imatge pública.[23]
Retorn a Portugal
Després d'una crisi política que va acabar amb la dimissió dels ministres, i enmig d'una forta crisi econòmica, Pere es va veure obligat a abdicar el tron brasiler el 7 d'abril de 1831 en favor del seu fill Pere II del Brasil.[23]
Tornà a Portugal i allà combaté el seu germà Miquel, en l'anomenada Guerra dels Dos Germans, per tal d'expulsar-lo i recuperar la Corona per a la seva filla.[24] Vençut Miquel, l'antic rei i emperador es retirà al Palau de Queluz, on morí el 24 de setembre de l'any 1834, a l'edat de 36 anys de tuberculosi.[25]
↑ 6,06,1«Reino Unido (1815-1822)» (en portuguès). Portal da Câmara dos Deputados (Brasil). Arxivat de l'original el 2018-08-27. [Consulta: 2 agost 2022].
↑«D. João VI» (en portuguès de Portugal). Portugal, Dicionário Histórico. Arxivat de l'original el 2024-05-27. [Consulta: 2 agost 2022].
Armitage, John. The History of Brazil, from the period of the arrival of the Braganza family in 1808, to the abdication of Don Pedro The First in 1831. 2. Londres: Smith, Elder & Co, 1836.
Barman, Roderick J. Brazil: The Forging of a Nation, 1798–1852. Stanford, California: Stanford University Press, 1988. ISBN 978-0-8047-1437-2.
Barman, Roderick J. Citizen Emperor: Pedro II and the Making of Brazil, 1825–1891. Stanford, California: Stanford University Press, 1999. ISBN 978-0-8047-3510-0.
Besouchet, Lídia. Pedro II e o Século XIX (en portuguès). 2nd. Rio de Janeiro: Nova Fronteira, 1993. ISBN 978-85-209-0494-7.
Branco, João Carlos Feo Cardoso de Castello. Resenha das familias titulares do reino de Portugal: Acompanhada das notícias biográphicas de alguns indivíduos da mesmas famílias (en portuguès). Lisbon: Imprensa Nacional, 1838.
Calmon, Pedro. O Rei Cavaleiro (en portuguès). 6. São Paulo: Edição Saraiva, 1950.
Calmon, Pedro. História de D. Pedro II (en portuguès). 1–5. Rio de Janeiro: José Olímpio, 1975.
Carvalho, J. Mesquita de. Dicionário prático da língua nacional ilustrado. 1. 12. São Paulo: Egéria, 1968.
Costa, Horácio Rodrigues da «Os Testemunhos do Grito do Ipiranga» (en portuguès). Revista do Instituto Histórico e Geográfico Brasileiro. Imprensa Nacional [Rio de Janeiro], 295, 1972.
Costa, Sérgio Corrêa da. Every Inch a King: A Biography of Dom Pedro I First Emperor of Brazil. Londres: Robert Hale, 1972. ISBN 978-0-7091-2974-5.
Costa, Sérgio Corrêa da. As quatro coroas de D. Pedro I. Rio de Janeiro: Paz e Terra, 1995. ISBN 978-85-219-0129-7.
Dicionários Editora. Dicionário de Sinônimos. 2. Porto: Porto Editora, 1997.
Freira, Laudelino. Grande e novíssimo dicionário da língua portuguesa. 2. Rio de Janeiro: A Noite, 1946.
Houaiss, Antônio; Villar, Mauro de Salles. Dicionário Houaiss da língua portuguesa. Rio de Janeiro: Objetiva, 2009. ISBN 978-85-7302-963-5.
Jorge, Fernando. Os 150 anos da nossa independendência (en portuguès). Rio de Janeiro: Mundo Musical, 1972.
Lustosa, Isabel. D. Pedro I: um herói sem nenhum caráter (en portuguès). São Paulo: Companhia das Letras, 2006. ISBN 978-85-359-0807-7.
Macaulay, Neill. Dom Pedro: The Struggle for Liberty in Brazil and Portugal, 1798–1834. Durham, North Carolina: Duke University Press, 1986. ISBN 978-0-8223-0681-8.
Lima, Manuel de Oliveira. O movimento da Independência (en portuguès). 6th. Rio de Janeiro: Topbooks, 1997.
Lira, Heitor. História de Dom Pedro II (1825–1891): Ascenção (1825–1870) (en portuguès). 1. Belo Horizonte: Itatiaia, 1977.
Morato, Francisco de Aragão. Memória sobre a soccessão da coroa de Portugal, no caso de não haver descendentes de Sua Magestade Fidelíssima a rainha D. Maria II (en portuguès). Lisbon: Typographia de Firmin Didot, 1835.
Needell, Jeffrey D. The Party of Order: the Conservatives, the State, and Slavery in the Brazilian Monarchy, 1831–1871. Stanford, California: Stanford University Press, 2006. ISBN 978-0-8047-5369-2.
Rangel, Alberto. Dom Pedro Primeiro e a Marquesa de Santos (en portuguès). 2. Tours, Indre-et-Loire: Arrault, 1928.
Rezzutti, Paulo. D. Pedro, a história não contada (en portuguès). 1. São Paulo: LeYa, 2015. ISBN 978-85-7734-583-0.
Palácio de Queluz. D. Pedro d'Alcântara de Bragança, 1798–1834 (en portuguès). Lisbon: Secretária de Estado, 1986.
Rodrigues, José Carlos. A Constituição política do Império do Brasil (en portuguès). Rio de Janeiro: Typographia Universal de Laemmert, 1863.
Rodrigues, José Honório. Independência: revolução e contra-revolução (en portuguès). 4. Rio de Janeiro: Livraria Francisco Alves Editora, 1975.
Santos, Eugénio Francisco dos «Fruta fina em casca grossa» (en portuguès). Revista de História da Biblioteca Nacional. SABIN [Rio de Janeiro], 74, 2011. ISSN: 1808-4001.
Saraiva, António José. The Marrano Factory. The Portuguese Inquisition and Its new Christians 1536–1765. Leiden, South Holland: Brill, 2001. ISBN 90-04-12080-7.
Sousa, Otávio Tarquínio de. A vida de D. Pedro I (en portuguès). 1. Rio de Janeiro: José Olímpio, 1972.
Sousa, Otávio Tarquínio de. A vida de D. Pedro I (en portuguès). 2. Rio de Janeiro: José Olímpio, 1972.
Sousa, Otávio Tarquínio de. A vida de D. Pedro I (en portuguès). 3. Rio de Janeiro: José Olímpio, 1972.
Viana, Hélio. D. Pedro I e D. Pedro II. Acréscimos às suas biografias (en portuguès). São Paulo: Companhia Editora Nacional, 1966.
Viana, Hélio. Vultos do Império (en portuguès). São Paulo: Companhia Editora Nacional, 1968.
Viana, Hélio. História do Brasil: período colonial, monarquia e república (en portuguès). 15th. São Paulo: Melhoramentos, 1994. ISBN 978-85-06-01999-3.
.svg)
_-_Lesser.png)
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
