Els seus inicis daten de l'any 1815, amb l'aparició de la Societat Nova York per la Pau, i a partir d'aquest any d'altres societats similars arreu d'Europa. A la segona meitat del segle xix el pacifisme va rebre una forta revitalització en passar a formar part de l'ideari dels partits socialistes de l'època. Després de la Segona Guerra Mundial, va ser el moviment pacifista el que va crear l'ONU. Al llarg del segle xx el pacifisme s'ha anat ampliant i definint, i actualment és més habitual referir-se a la no-violència.[1][2]
En general rebutgen totes les teories de guerra justa. Es pot basar en principis filosòfics, ètics, morals (una visió deontològica) o en el pragmatisme (una visió conseqüencialista). El pacifisme de principis sosté que, en qualsevol circumstància, des de la guerra fins a la violència física interpersonal, la violència és moralment incorrecta. El pacifisme pragmàtic sosté que els costos de la guerra i de la violència interpersonal són tan importants que és millor trobar altres maneres de resoldre els conflictes que la violència.
Història
Congrés Universal per la Pau de 1910
Orígens
El pacifisme és una doctrina que pretén mantenir la pau entre nacions i fer desaparèixer els conflictes internacionals. La pau és una postura que, encara que resulti indemostrable, convé suposar-la perquè existeixi la moral.
Entre el 350 i el 250 aC es va escriure a la Xina el llibre clàssic del taoisme: el Daodejing. En ell, el seu autor, Laozi, diu que les armes són sempre la causa de la desgràcia, i només s'han d'utilitzar com a últim recurs. I en cas de victòria, no hi hauria d'haver celebració.[3] L'any 261 aC, a l'Índia, l'emperador Aixoka, commocionat per les atrocitats comeses pel seu exèrcit en la conquesta de la regió de Kalinga, va començar a predicar el pacifisme, renunciant a les guerres com a instrument de conquesta. Els seus ideals es van registrar en columnes de pedra i coves de tot l'Imperi Màuria.[4]
Als territoris de tradició judeocristiana l'aparició del pacifisme es situa aproximadament entre el segle I i el segle IV quan els primers cristians es negaren a prendre les armes i exercir la violència, per a la qual cosa empraren una frase del sermó de la muntanya de l'Evangeli segons Mateu: "No resistiu el mal amb la força".[5][6][7]
Molts han pres el terme pacifista per denominar-se a si mateixos, tant persones que viuen en la inèrcia política i es neguen a ser part activa dels conflictes i l'empren com a justificatiu, així com grups de pacifisme reformista que intenten ignorar les contradiccions socials i que prediquen la pau entre tots sobre totes les coses d'una manera molt poc crítica. Aquí s'ubiquen els grups anomenats ecopacifistes, mobilitzacions pel civisme, etc.
Per un altre cantó, molts pacifistes que creuen en l'acció no violenta per fer canvis radicals (i fins i tot revolucions) i per afrontar els conflictes han pres els termes activista no violent, pacifista militant, etc., per subratllar la necessitat de l'acció, la realitat dels conflictes socials i la postura d'enfrontament contra estructures autoritàries d'una manera radical, duent a terme accions que poden incloure el boicot i el sabotatge, però no pas l'agressió a persones, i menys encara de manera mortal. Entre aquests, s'ubiquen els antimilitaristes i els anarcopacifistes, per exemple.
Mitjans
Un vaixell pacifista desafia les fronteres per portar ajuda (menjar, medecines, roba) a Líbia i donar visibilitat a la guerra.
Un dels lemes més coneguts del moviment hippy dels anys 60 era "fes l'amor i no la guerra".
Alguns moviments que es poden considerar pacifistes o relacionats amb el pacifisme són:
L'antimilitarisme, oposat a les forces armades, i l'antibel·licisme, oposat a les guerres.
La no-violència és un moviment més ampli que inclou el pacifisme, l'antimilitarisme i a més qualsevol altra forma de violència i opressió.[2]
El feminisme i l'ecologisme, que conjuntament amb el pacifisme, van conformar un moviment únic que va néixer als anys 60 i anomenat aleshores amb l'expressió "nous moviments socials".[8]
El moviment antisistema és un moviment de moviments fill dels nous moviments socials i que inclou el pacifisme.[8]
L'anarquisme és un moviment pacifista. D'altra banda, la concepció més actual de pacifisme constructiu, o de no-violència, comparteix amb l'anarquisme l'oposició a qualsevol mena de violència i opressió, proposant alternatives més horitzontals i igualitàries, on tothom té el mateix valor.[2]
El Comitè Internacional de la Creu Roja el 1917 pels serveis prestats durante la Primera Guerra Mundial, el 1944, pels serveis durant la Segona Guerra Mundial i el 1963 per les tasques en pro de l'alleujament del sofriment al món sencer.
L'UNICEF (United Nations Children's Fund o Fons de les Nacions Unides per a la Infantesa), el 1965, per les seves activitats d'ajuda internacional per als nens.
L'Institut Català Internacional per la Pau va ser creat en 2007 pel Parlament de Catalunya, com a desplegament del previst a la Llei de Foment de la Pau, per a promoure la cultura de la pau i la resolució pacífica a Catalunya i al món. Es dedica a la recerca, formació i difusió de temes relacionats amb la pau.[11]
Justícia i Pau és una associació de dret canònic de l'arxidiòcesi de Barcelona, que actua a Catalunya des de l'any 1968, i que té per finalitat la promoció i defensa dels drets humans de les persones i els pobles, la justícia social, la pau i el desarmament, la solidaritat i la protecció del medi ambient. Es dedica a editar informes, materials pedagògics i exposicions, a impartir conferències i a participar en els mitjans de comunicació.[8][12]
Fundació per la Pau és una associació amb seu a Barcelona que té realitza campanyes de sensibilització social i edita publicacions de divulgació sobre temes d'educació amb el fi de promoure la pau i la no-violència, així com la desaparició progressiva de la violència estructural.[13]
La Universitat de Barcelona convoca anualment un Premi de Recerca per a la Pau.[14]
Algunes entitats van existir al segle xx però no actualment, sovint perque han evolucionat en altres objectius o perque han perdut sentit. Per exemple, Gest per la Pau va ser una organització que, de 1985 fins a 2013, va treballar en l'àmbit de la pau i del respecte dels drets humans a l'àmbit específic de la violència generada a Euskal Herria. En 1995 va guanyar el premi per la pau de les Nacions Unides Espanya. A Catalunya, als anys 70 va ser força important el Moviment d'Objecció de Consciència, MOC. El GANVA-GAMBA (Grup d'Acció directa No Violenta Anti-otan, més tard Grup d'Acció directa No Violenta Antimilitarista; i Grup Anti-Militarista de BArcelona) va fer accions oposant-se a les bases militars estatunidenques i a l'ingrés d'Espanya a l'OTAN des de 1978. El Mili KK era un grup pacifista que es va centrar especialment a abolir el servei militar obligatori a l'Estat Espanyol. Les Dones Antimilitaristes, DOAN, és un exemple de les nombroses organitzacions feministes i pacifistes que van tenir gran influència social a l'Espanya dels anys 80.[2][15]
Cultura pacifista
Mural pacifista a Lisboa, 2011
Hi ha artistes i moviments artístics que han volgut utilitzar la seva obra per a promoure el pacifisme. L'art d'acció, que va néixer amb els nous moviments socials, n'està ple d'exemples. A Catalunya, per exemple, la revista pacifista i antimilitarista La puça i el general, publicada per GANVA, va ser molt influent als anys 80 del segle xx. La cançó Al vent (1959) de Raimon es considerada pacifista.[8][16]
↑Schulberg, Lucille. Índia histórica. (en portuguès). Traducció: Pinheiro de Lemos, J.A.. Rio de Janeiro: Livraria José Olympio Editora, 1979, p. 78-79.
↑; Geddes, Gordon D.; Griffiths, Jane GCSE Religious Studies for AQA Christianity: Christianity: Behaviour, Attitudes & Lifestyles. Heinemann Educational Publisher, 2004, p. 75. ISBN 0-435-30714-2.
Pacifism”, a Snow, David A., Donatella Della Porta, Bert Klandermans and Doug McAdam (eds.) The Blackwell Encyclopedia of Social and Political Movements, Hoboken, NJ, Wiley-Blackwell (2013).
.jpg)
