Mezzoforte s'escriu mf, que significa que és mig fort, més fluix que fort. És un terme que s'utilitza en notació musical per indicar un determinat grau d'intensitat del so, és a dir, un matís dinàmic. La intensitat que assenyala és moderadament forta, situant-se per sobre de mezzopiano i per sota de forte.[1][2][3]
Descripció
Aquesta indicació pertany a la categoria coneguda com a dinàmica de graus, que es construeix mitjançant la contraposició entre els conceptes de suau i fort, la qual cosa s'expressa mitjançant les paraules italianes piano i forte respectivament. Hi ha almenys vuit graduacions o indicacions de dinàmica, començant des del so més suau fins al so més fort. Per exemple, pianissimo, piano, forte, fortissimo, etc. Així mateix, els diferents graus d'intensitat es poden matisar mitjançant altres termes com ara piu, meno, etc.[1][2][3]
Nom
Abreviatura
Significat
Mezzoforte
Mitjanament fort. Literalment, és la meitat de forte. És més comú l'ús de mezzo-piano. Nota: si no apareix algun indicador de dinàmica, mezzo-forte s'assumeix com a dinàmica imperant per defecte.
Més fort. Tot i que algunes partitures, particularment de l'època contemporània, han arribat a una indicació més extrema, amb més de 3 'p' o 'f'. Verdi va aconseguir les 4 p i Chaikovski va arribar fins a les 5 p.[4] No s'usen habitualment per ser impràctiques, encara que teòricament possibles.[5]
↑Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionario de la música y los músicos. Akal, 1985, vol. 2, p. 43. También es el antiguo nombre que se le dio en Italia al instrumento llamado más tarde piano.
