Maniqueisme
El maniqueisme (en persa modern آیینِ مانی Āyīn-e Mānī) és una antiga religió dualista i gnosticista,[1] fundada pel profeta part[2] Mani (216–274 dC) a l'Imperi Sassànida,[3] durant el segle III.[4] Molts elements de la seva doctrina deriven del zoroastrisme, del budisme, del mitraisme i dels cultes babilònics. Es va difondre a la Xina, Àsia central, Mesopotàmia, Síria, Palestina, Egipte, Àfrica, Hispània, Gàl·lia i Itàlia. Va influir altres religions dualistes i monoteistes contemporànies, com el cristianisme, l'islam, el budisme i el zoroastrisme. A Àsia va perdurar almenys fins al segle xvii.[5] En sentit general indica qualsevol opinió o actitud que tendeix a dividir les coses en dues parts: l’una completament bona i acceptable, l’altra dolenta i rebutjable,[6] sense matisos i sense un estat intermedi.[7] Mani també és conegut com a Mani Hayya («Mani el Vivent»), que en grec antic va esdevenir manikhaĩos, d'on procedeix el mot «maniqueu».[8] HistòriaRagis va començar sent adepte als cultes babilònics. El maniqueisme es va difondre a Pèrsia, l'Àsia central (on va subsistir uns mil anys), Mesopotàmia, Síria, Palestina, Egipte, Àfrica, Hispània, Gàl·lia i Itàlia. Un dels líders més destacats va ser l'egipci Akuas (del qual una part dels maniqueus prengué el nom de «akuanites»), influint en altres religions com la dels priscil·lianistes, i més tard en el catarisme, els valdesos i els bogomils. Els maniqueus creuen que tant el bé com el mal tenen origen diví, cosa que explica que al món hi hagi injustícies i passin coses dolentes, en particular perquè a una persona "bona" li pot passar quelcom "dolent". Així, postulaven l'existència d'un Déu maligne al mateix nivell que la d'un Déu bo. Per això van ser rebutjats com a heretges pels cristians, que creien que només existia el bo. Els cristians el van considerar una heretgia quan començà a difondre's en els mateixos territoris on tractava d'introduir-se el cristianisme, però van incorporar a la seva religió moltes idees maniqueistes i dualistes en general (el bé i el mal, el cos i l'ànima, el cel i l'infern, etc.). Mani fou executat per ordre del rei de Pèrsia el 276. CreencesEls maniqueus eren dualistes, a semblança dels gnòstics, mandeus i mazdeistes: creien que hi havia una eterna lluita entre dos principis enfrontats, el Bé i el Mal, que eren associats a la Llum i les Tenebres i, per tant, consideraven que l'esperit humà és de Déu però el cos és del dimoni. Això s'explicava a través d'un conjunt de mites antropogónics (d'origen de l'ésser humà), d'influència gnòstica i zoroàstrica. En les seves creences, l'esperit o llum de la persona es troba captiu per la matèria corporal, i era necessari practicar un estricte ascetisme per iniciar el procés d'alliberació de la llum atrapada. Menyspreaven per tant la matèria, fins i tot el cos humà. Els «oients» aspiraven a reencarnar-se com «escollits», els quals ja no necessitarien reencarnar-se més. Zaratustra, Plató, Jesús, Buda i altres figures religioses haurien estat enviades a la humanitat per ajudar-la en la seva alliberació espiritual, sent Mani el Segell dels profetes. El maniqueisme nega la responsabilitat humana pels mals comesos perquè creu que no són producte de la voluntat de l'home sinó del domini del mal sobre la nostra vida. Consideraven al paó el seu animal sagrat, perquè els seus colors en el plomatge revelaven els diferents estats espirituals pels que passava el cos per assolir purificar-se i transformar-se en l'esperit diví. Llibres sagratsSegons se sap, Mani va escriure set llibres, que contenen els ensenyaments de la religió. Només alguns fragments dispersos i traduccions dels originals han perviscut: Originals escrit en siríac
Originals escrit en persa
Altres llibres
Obres no maniquees conservades per l'Església maniquea
Referències
Vegeu també
|