Les laudes (llatí per a «lloances») en la litúrgia catòlica de ritu llatí és la segona hora de l'ofici diví matinal, després de les matines.[1] Tradicionalment s'acabaven amb un salm començant amb la paraula laudate («lloeu»), d'on ve el nom de l'hora.[2] S'estructuren, segons la regla de Sant Benet, amb variacions segons que sigui hivern o estiu, dia festiu o feiner[1] de la manera següent:
- Invitatori
- Antífona i salm (fins a tres vegades, els dies feiners sense antífona)
- Laudate
- Lectura
- Responsori
- Benedicitus o Càntic de Zacaries
- Pregàries
A més de les laudes cantades segons el cant gregorià monòdic, des de l'alta edat mitjana es van crear variacions polifòniques, primer per compositors anònims, i des del renaixement per compositors coneguts.
Bibliografia
- Raguer, Hilari. Els Salms de Laudes i Vespres. Centre de Pastoral Litúrgica, 2005. ISBN 8498050189.
- Lligadas, Josep. Salms de laudes: dies feiners. Volums 19-20 de la col·lecció Celebrar. Centre de Pastoral Litúrgica, 1998. ISBN 847467115.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 de Núrsia, Benet (sant Benet); Monjos de Montserrat, (traducció en català). Regla per als monjos. «[…] que es reguli l'horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d'un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s'han de celebrar a trenc d'alba.»
- ↑ «Laudes». A: Gran Enciclopèdia de Música, s.d.
Enllaços externs
- «Laudes». Litúrgia de les hores, 2015.
Viccionari
