|
La finta giardiniera
La finta giardiniera, K. 196, és una òpera en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb llibret probable de Giuseppe Petrosellini (altres fonts l'atribueixen a Marco Coltellini), basat en un text de Ranieri de' Calzabigi. S'estrenà al "Salvatortheater" de Múnic el 13 de gener de 1775.[1] Hi ha un debat sobre l'autoria del llibret, escrit per a l'òpera d'Anfossi l'any anterior. Sovint s'atribueix a Calzabigi, però alguns musicòlegs ara l'atribueixen a Giuseppe Petrosellini, encara que novament es qüestiona si és a l'estil d'aquest últim.[2] L'ostracisme del trienni 1774-1777 a Salzburg, ple d'encàrrecs de música d'església per a la capella i de música galant per a l'aristocràcia local, fou trencat tan sols per la breu estada del 1775 a Múnic amb motiu de l'estrena de la seva opera buffa La finta giardiniera. Rols
Síntesi argumentalL'acció té lloc en les possessions camperoles del podestà (alcalde) Don Anchise a Lagonero, localitat italiana propera a la ciutat de Milà. Època: mitjan del segle xviii. La breu obertura, la durada amb prou feines arriba als cinc minuts, està formada per un allegro molto, un andantino grazioso i un finale, els temes no tenen res a veure amb la resta de la partitura. Acte 1Un jardí amb una àmplia escala que porta a la casa del Podestà. El Podestà, el Cavalier Ramiro i la Serpetta baixen per l'escala mentre Sandrina i Nardo treballen al jardí. Junts lloen el dia preciós, però la seva felicitat és fingida ("Che lieto giorno"). Sandrina és desgraciada perquè don Anchise, el Podestà, n'està enamorat. Nardo està frustrat per Serpetta, que es burla d'ell però es nega a respondre als seus afectes. Ramiro està amarg després de ser rebutjat per Arminda i, com que ha posat la seva pròpia gorra al Podestà, Serpetta està enfadada amb Sandrina. El Podestà intenta consolar a Ramiro, però a Ramiro no se li acudeix més que Arminda ("Se l'augellin sen fugge"). Quan es queden sols, Don Anchise li professa amor a Sandrina ("Dentro il mio petto"). Sandrina rebutja els seus avenços tan educadament com sigui possible i, quan Serpetta interromp rudament, la fa escapar. Arriba el promès d'Arminda, el comte Belfiore, i la seva bellesa l'espanta ("Che beltà"). L'Arminda s'apressa a fer-li saber que és algú amb qui cal tenir en compte ("Si promette facilmente"), però el comte no es dissuadeix. Aleshores, el comte presumeix dels seus fets i ascendència al Podestà, traçant el seu arbre genealògic fins a Escipió, Cató i Marc Aureli ("Da Scirocco"). Don Anchise respon amb una barreja de admiració i escepticisme, sense importar-li qui és aquest bufó de comte sempre que es casi amb la seva neboda. Al jardí, Arminda veu la Sandrina i esmenta casualment el seu compromís amb Belfiore. Sorpresa, Sandrina es desmaia. Quan arriba el comte, Arminda el deixa per vetllar per la Sandrina i marxa a buscar les seves sals oloroses. Belfiore es sorprèn al descobrir que la noia del jardiner no és altra que la seva Violante perduda (Finale: "Numi! Che incanto è questo?"). L'Arminda torna i es sorprèn de trobar-se cara a cara amb Ramiro. Sandrina es desperta i es troba mirant directament als ulls de Belfiore. El Podestà entra i demana una explicació, però ningú sap ben bé què dir. Sandrina vacil·la però decideix no revelar-se com a Violante, mentre que Arminda sospita que està sent enganyada. El Podestà culpa de tot a Serpetta, que al seu torn culpa a Sandrina, i Ramiro només està segur del fet que Arminda encara no l'estima. Acte 2Una sala a la casa del Podestà. Ramiro descobreix Arminda i la retreu per la seva inconstància. Quan ella es nega a escoltar, ell marxa, però no abans de prometre venjar-se del seu rival. Belfiore entra en una certa angoixa, murmurant que no ha tingut pau des que va trobar Sandrina. Arminda escolta i s'enfronta a ell, després marxa ("Vorrei punirti indegno"). Sandrina es troba amb Belfiore i gairebé es traeix com a Violante quan li pregunta per què la va apunyalar i la va abandonar. Belfiore està sorprès per aquest esclat i torna a estar segur que ha trobat el seu amor, però Sandrina reconstrueix ràpidament la seva disfressa. Ella explica que ella no és Violante, però que eren les paraules moribundes de la marquesa. No obstant això, Belfiore està encantat, ja que "Sandrina" té la cara de Violante, i comença a fer-li serenata ("Care pupille"). El Podestà els interromp, i després de prendre per error la mà del Podestà en lloc de la Sandrina, Belfiore es retira avergonyit. Sol amb Sandrina, el Podestà torna a intentar seduir-la. Ramiro interromp, arribant de Milà amb la notícia que el comte Belfiore és buscat per l'assassinat de la marquesa Violante Onesti. Don Anchise convoca Belfiore per a un interrogatori i el comte, totalment desconcertat, s'implica. Sandrina diu que és Violante i el procediment es trenca en confusió. El comte s'acosta a Sandrina però ella torna a negar-lo. Ella afirma haver pretès ser la marquesa per salvar-lo, i surt. Serpetta arriba moments després per dir-li al Podestà, en Nardo i en Ramiro que Sandrina ha fugit, quan de fet ha estat segrestada per Arminda i Serpetta. El Podestà organitza de seguida un grup de recerca. Un lloc muntanyós i desert. Abandonada al desert, Sandrina gairebé s'espanta del seu enginy ("Crudeli, fermate!"). Aviat arriben petits grups de cerca composts pel Comte i Nardo, Arminda, Serpetta i el Podestà (Finale: "Fra quest'ombra"). A la foscor, el Podestà confon Arminda amb Sandrina i ella ell amb el Comte, mentre que el Comte creu que Serpetta és Sandrina i ella el pren per Podestà. Nardo aconsegueix trobar Sandrina seguint la seva veu, i llavors apareix Ramiro amb lacais i torxes. Quan les parelles avergonyides i desajustades se separen, Belfiore i Sandrina es troben i perden el sentit. Es veuen a si mateixos com els déus grecs Medusa i Alcides, i els espectadors astorats com a nimfes del bosc. Obligats del seu entorn, els dos comencen a ballar. Acte 3El pati. Encara creient que són déus de la Grècia clàssica, Sandrina i Belfiore persegueixen a Nardo fins que ell els distreu assenyalant el cel ("Mirate che contrasto"). Estan encantats i en Nardo aconsegueix escapar. Sandrina i Belfiore marxen, i Arminda i Ramiro entren amb un Don Anchise atordit. Arminda demana permís al seu oncle per casar-se amb el comte, i Ramiro demana que el Podestà ordeni a Arminda que es casi amb ell. Don Anchise es confon i els diu que tots dos facin el que vulguin, sempre que el deixin sol ("Mio Padrone, io dir volevo"). Després de menysprear els afectes de Ramiro una vegada més, Arminda marxa. Sol, Ramiro jura furiós que no n'estimarà mai un altre i que morirà en la misèria, lluny d'Arminda ("Va pure ad altri in braccio"). Un jardí. Ja no delirants, el comte i Sandrina es desperten després d'haver dormit a una distància discreta l'un de l'altre ("Dove mai son?"). Belfiore fa una apel·lació final, a la qual Sandrina admet que és Violante però afirma que ja no l'estima. El comte està trist però accepta deixar-la. Comencen a separar-se, però trontollen en qüestió de minuts i cauen els uns als braços ("Tu mi lasci?"). Arminda torna a Ramiro, i Serpetta deixa pas al vestit d'en Nardo. Quedat sol, el Podestà accepta filosòficament el seu destí. Potser, diu, trobarà una altra Sandrina (Finale: "Viva pur la giardiniera"). La Giardiniera d'Anfossi
Àries
Enregistraments
Referències
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
