|
La festa de Belssazar (Sibelius)
La festa de Belssazar (en suec Belsazars gästabud), JS 48, és una música incidental de Jean Sibelius per a una obra de teatre del mateix nom del periodista, poeta i dramaturg Hjalmar Fredrik Eugen Procopé (1868−1927). Història Sibelius va compondre l'any 1906 vuit moviments, amb partitura per a orquestra, i també es requerien cantants en alguns números. La primera representació de l'obra i la seva música incidental va ser al Teatre Suec d'Hèlsinki el 7 de novembre de 1906, dirigida pel compositor. Va tenir 21 representacions fins al gener de 1907.[1] El 1907 Sibelius va extreure una suite purament orquestral de quatre números, molt més coneguda que la partitura original.[2] La suite té l'opus número 51. Va tenir la primera actuació a Hèlsinki el 25 de setembre de 1907, en el mateix concert que l'estrena de la Tercera Simfonia; l'Orquestra de la Societat Filharmònica de Hèlsinki va tornar a ser dirigida pel compositor. També va fer un arranjament per a piano de la suite el 1907.[3] La cançó de la noia jueva (Den judiska flickans sång), el número 2b de la partitura original, existia en diverses versions. Va ser escrit originalment per a flauta i orquestra. El 1907 esdevé el segon moviment, Solitud, de la suite orquestral. El mateix any Sibelius la va arranjar com a cançó per a veu i piano. El 1939, el va arranjar per a veu i orquestra per a la contralt nord-americana Marian Anderson, sota el títol "Solitude".[4][5] La suite ha tingut una sèrie d'enregistraments, dirigits per Sir Thomas Beecham, Guennadi Rojdéstvenski, Neeme Järvi, Pietari Inkinen i altres. La partitura original completa va tenir l'estrena mundial de l'Orquestra Simfònica de Lahti, Lilli Paasikivi (mezzosoprano), Petri Lehto (tenor), Sauli Tiilikainen (baríton), Lahti Chamber Choir, dirigida per Osmo Vänskä, com a part de l'edició completa de Sibelius publicada per BIS Records. EstructuraMúsica incidental
SuiteLa suite va ser escrita per a dues flautes (2a doblant amb flautí), 1 oboè, 2 clarinets, 2 trompes, percussió (bombo, plats, pandereta, triangle) i cordes.[8]
Referències
|
||||||||
