|
La coronació de Napoleó
La coronació de Napoleó (Le Sacre de Napoléon, en francès) és una pintura a l'oli realitzada per Jacques-Louis David el 1805 i que actualment s'exposa al Museu del Louvre de París. El quadre fou comandat per Napoleó. David posa en escena el caràcter fastuós de la Consagració i el seu missatge polític i simbòlic. Testimoni ocular de la cerimònia, reflectí amb realisme la multitud guarnida però també haurà de respondre a les intencions de l'Emperador. Una vegada al taller, haurà de conciliar valor documental i solucions artístiques. Aconsegueix així el desafiament de realitzar una obra monumental a la glòria de l'esdeveniment i d'inscriure una obra d'art a la història de la pintura. HistòriaL'obra fou encarregada oralment per Napoleó el setembre de 1804. David comença la seva realització el 21 de desembre de 1805 a l'antiga capella del col·legi de Cluny, prop de la Sorbona, que li serveix de taller. Ajudat pel seu alumne Georges Rouget, acaba la tela el novembre de 1807. Del 7 de febrer al 21 de març de 1808, l'obra és exposada al Saló de pintura anual; el 1810, és presentada al concurs dels premis decennals. El quadre continua sent propietat de David fins al 1819, any en què és cedit als museus reials. Aquests l'emmagatzemen a les reserves fins a 1837. És llavors quan s'instal·la a la sala de la Consagració del museu històric del castell de Versalles seguint les ordres del rei Lluís Felip. El 1889, es trasllada al Museu del Louvre, i és reemplaçat a Versalles per una rèplica tardana de la mà del pintor. ContextDavid acabava de ser nomenat primer pintor de l'emperador. Napoleó li encarrega la realització de quatre quadres relatant les grans etapes de la cerimònia: L'entronització, la coronació, la distribució de les àguiles i l'arribada a l'ajuntament. La cerimònia de la consagració fou organitzada per un antic alumne de David Jean-Baptiste Isabey, que realitzà també el llibre de la Consagració. ComposicióEl quadre és recorregut per diverses línies directores i reprèn les regles del neoclassicisme. Una de les principals és aquella que passa per la creu i que té una orientació vertical. Totes les mirades semblen convergir cap a Napoleó que és al centre de la composició. Un eix diagonal va del papa a l'emperadriu. PersonatgesLa representació de la cerimònia L'escena es desenvolupa el 2 de desembre de 1804, a la catedral Notre-Dame de París, malgrat que les consagracions dels reis de França tenien lloc habitualment a la catedral de Reims. Napoleó posa la corona sobre el cap de Josefina, mentre que el papa Pius VII, assegut a la dreta, aixeca la mà en senyal de benedicció. Napoleó pren les seves distàncies amb el protocol monàrquic i vol trencar amb l'heretatge Borbó. No obstant això, els diferents objectes recorden la regalia reial: amb la corona i el ceptre. Però l'emperador no és consagrat per la gràcia de Déu, no esdevé un monarca de dret diví. La decoració antiga, el globus i la corona de llorers denoten la fascinació de Napoleó per a l'Imperi Romà. La presència d'alts dignataris així com de la família Bonaparte són els suports del nou règim. Componen la nova noblesa d'imperi (oficialment fundat el 1808), d'una noblesa basada en el mèrit. Napoleó restableix una cort amb una etiqueta i resideix en els palaus de la monarquia francesa (Palau de les Teuleries). Com a curiositat, la mare de Napoleó no va assistir a la cerimònia però l'Emperador va ordenar que igualment fos pintada. Els actors
Referències
Bibliografia A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La coronació de Napoleó
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.jpg)
