Línia internacional de càrregaReferida als vaixells mercants, la Línia internacional de càrrega (també anomenada línia Plimsoll o marca de francbord) és un conjunt de símbols que, pintats o soldats al costat del buc, defineixen el calat màxim autoritzat en funció de diverses variables (tipus de vaixell, tipus de càrrega, tipus d’aigua- dolça o salada-, temporada de navegació, àrea de navegació). Limitar la càrrega màxima d’un vaixell és una mesura bàsica de seguretat, tan per als tripulants com per a les mercaderies. La línia internacional de càrrega facilita el compliment de l'objectiu indicat. HistòriaLa llei sobre línies de càrrega (The International Convention on Load Lines ,CLL,) fou aprovada el 5 d’abril de 1966. A Londres. Posteriorment fou revisada els anys 1988 i 2003.[1] SímbolEl símbol consta de dos senyals: el cercle Plimsoll i l'escala de calats.
Escala de calatsLes lletres de l'escala de calats indiquen les condicions de navegació:
Entitats responsablesA banda i banda del cercle, per damunt de la ratlla horitzontal, hi figuren les sigles de l'entitat responsable de la classificació del vaixell. Vegeu les sigles en la taula següent.
Antecedents medievalsLa capacitat de càrrega dels vaixells mercants estava limitada per unes normes precises que calia respectar. Hi havia unes marques a l'exterior del buc, a cada costat, que indicaven la línia de flotació i el calat màxim que no es podia superar. Els inspectors responsables podien comprovar, amb facilitat, el nivell real de càrrega d’una nau. Segons el territori hi havia marques diferents.
TerminologiaMalgrat que pugui semblar un tema senzill, els detalls de les diferents marques de càrrega medievals són difícils de resumir. Els termes associats són els següents: anella, broca, crux, ferro, ferrari, ferramentum, ferrum, ... I fan referència a la marca, a la seva designació (directa o indirecta) i als operaris que efectuaven l’operació de marcatge. L'erudit francès Auguste Jal va publicar estudis extensos sobre la qüestió. (Vegeu referències). DocumentsEstatut de Venècia de 1255
Ordinacions de Barcelona, per Jaume I (1258)
V. Item : Ordinamus quòd aliqua barcha de viagio non carriget, nec mittat aliquas merces de vivo en sus, & si carricabit de mercibus de penso non audeat carricare nisi quousque ad mediam tabulam de contoval & quòd dominus ipsius barchae ducat ipsam barcham amarinatam & apparatum, sicut erit comprehensum inter ipsum dominum & mercatores de quibus erunt ipsae merces; & si dicti mercatores timebunt se pignorari in aliquo loco, dominus ipsius barchae non intret neque se divertat cum dicta barcha in dicto loco suspecto pignorandi sine voluntate dictorum mercatorum. Praeterea unaquaeque barcha teneatur defferre duas ballistas cum suis apparamentis, & centum tractas & duos clypeos ; & quilibet marinarius teneatur defferre unam lanceam, & unum ensem, vel penatum. Et si praedicti domini barcharum praedicta infringerint, sustineant poenam decem solidorum.[6]
Mandamos: que ninguna barca de viage cargue ni meta mercaderías algunas más arriba del vivo: y si cargare géneros de peso, no pueda cargar sino hasta la tabla media de cantoval y que su patrón lleve el buque marinado y aparejado, conforme á lo convenido entre él y los mercaderes cuyos fueren los generos. Y si dichos mercaderes temiesen embargo en algun lugar, el patron de la barca no entrará alli; ni se entretendrá con ella en el referido parage sospechoso de embargo, sin voluntad de dichos mercaderes. Además, cada barca deberá llevar dos ballestas con sus aparejos, cien dardos,y dos paveses, y cada marinero una lanza y una espada ó sable. Y si los dichos patrones de barcas quebrantaren las referidas cosas, sufrirán la multa de diez sueldos. [7] Norma de Càller de 1319
Referències
Vegeu també
|