|
Jean CocteauJean Cocteau (Maisons-Laffitte, 5 de juliol de 1889 - Milly-la-Forêt, 11 d'octubre de 1963)[1] fou un poeta francès, així com artista de múltiples altres talents, i destacà com a artista gràfic, dramaturg i cineasta. Figura destacada de les primeres avantguardes artístiques del segle xx i proper al Grup dels Sis, al seu cercle d'amics i amants s'hi troben figures com Kenneth Anger, Pablo Picasso, Jean Hugo, Jean Marais, Henri Bernstein, Yul Brynner, Marlene Dietrich, Coco Chanel, Erik Satie, Ígor Stravinski, María Félix, Édith Piaf o Raymond Radiguet. Malgrat la seva pluridisciplinarietat, Cocteau sempre va insistir que era un poeta i que tot el seu treball era poètic. L'any 1955, fou elegit membre de l'Acadèmia francesa i de l'Académie royale de langue et de littérature françaises de Belgique. Morí l'any 1963, i va ser enterrat a la capella de Saint-Blaise-des-Simples a Milly-la-Forêt. El novembre de 2011, es va inaugurar un museu dedicat a la seva figura i la seva obra a Menton, en un edifici projectat per Rudy Ricciotti i amb un fons en gran part procedent de la col·lecció de Severin Wunderman.[2] BiografiaAproximació a la família i joventut de Cocteau Clément Eugène Jean Maurice Cocteau va nàixer el 5 de juliol de 1889 a la place Sully de Maisons-Laffitte.[a] El seu pare, Georges Alfred Cocteau, va nàixer el 8 de juliol de 1842 a Melun, i era advocat i pintor amateur; mentre que la seva mare, Marie Junia Émilie Eugénie Lecomte, va nàixer el 21 de setembre de 1855 a Maisons-Laffitte.[b] La parella es va casar el 7 de juliol de 1875 al novè arrondissement de París.[c] Cocteau tenia una germana gran, Marthe (1877-1958) i un germà gran, Paul (1881-1961).[3] Pel que fa als avis, l'avi patern era Athanase Cocteau (1798-1865), notari i alcalde de Melun; mentre que l'avi matern era Eugène Lecomte (1828-1906), agent de canvi i col·leccionista d'art. El seu oncle matern, Raymond Lecomte, era diplomàtic.[4] El pare de Cocteau es va suïcidar a París el 5 d'abril de 1898, circumstància que va marcar Jean Cocteau durant molt de temps. Quan tenia quinze anys, Cocteau va deixar la casa familiar. Alumne del Lycée Condorcet, va fer bona amistat amb Pierre Dargelos, per qui se sentia veritablement fascinat. Poc interessat pels estudis, fou expulsat per indisciplina l'any 1904, i repetí batxillerat dos cops.[5] L'any 1908, va tenir lloc el seu primer recital de poesia, organitzat per Édouard de Max al teatre Femina de París.[6] L'any següent, quan tenia 20 anys, publicà el seu primer recull de poemes, La Lampe d'Aladin, inspirat en Les mil i una nits.[7] Aquesta obra feu que fos conegut en els cercles bohemis com el príncep frívol, nom amb el qual va titular, l'any 1910, el seu segon recull de poemes. Cocteau se sentia fascinat pels ballets russos, sobretot per Serguei Diàguilev. La trobada amb Diàguilev va suposar la primera crisi de la creació de l'artista: Cocteau va renegar dels seus poemes, qualificant-los de pastitxos excessivament carregats, i es va apropar al cubisme i al futurisme.[8] De la seva col·laboració amb els artistes russos va sorgir Le Dieu bleu (1921), amb vestits i decorats de Léon Bakst i música de Reynaldo Hahn, en la línia del ballet Parade (1917), produït amb vestits i decorats de Pablo Picasso i amb música d'Erik Satie. Cocteau també va col·laborar amb el moviment dadà, i va influenciar molt la tasca del seu cercle més proper, sobretot la d'un grup d'amics conegut com a Grup dels Sis, del qual va esdevenir portaveu.[9] Malgrat haver estat lliurat de fer el servei militar, Cocteau va decidir participar en la Primera Guerra Mundial com a conductor d'ambulància amb un comboi sanitari civil, per bé que ràpidament fou desmobilitzat per motius de salut.[10] Llavors tornà a París, on va reprendre les seves activitats artístiques. Després d'un temps necessari de gestació, Cocteau va escriure sobre el conflicte, publicant un dels seus millors llibres: Thomas l'imposteur. Als anys 20, Cocteau es va associar amb Marcel Proust, André Gide i Maurice Barrès. Amistat amb Raymond Radiguet_-_Ritratto_di_Jean_Cocteau_(1889-1963)_-_1916.jpg) L'any 1918, Cocteau va conèixer el jove poeta Raymond Radiguet sota el guiatge de Max Jacob. Cocteau estava entusiasmat amb el talent literari i els poemes de Radiguet, i durant un temps el va aconsellar i animar. A més, el va ajudar a publicar en revistes d'avantguarda, com Sic i Littérature, i també el va intentar introduir al seu cercle artístic, i aconseguí que Grasset publiqués Le Diable au corps i que l'obra fos premiada amb el premi Nouveau Monde. L'any 1921, Cocteau va col·laborar amb el Grup dels Sis en la creació del llibret Les Mariés de la tour Eiffel, una obra col·lectiva que assenyala l'inici d'una nova generació musical a França, liderada per Erik Satie. Sembla que el mateix Radiguet pogué haver col·laborat en l'elaboració d'aquest llibret.[11] La mort sobtada de Radiguet l'any següent afectà profundament Cocteau que, desesperat, trist i procliu al consum d'opi, no va assistir a l'enterrament. L'autor va marxar de París al costat de Diàguilev, per presenciar una representació de Les noces d'Ígor Stravinski que els ballets russos realitzaren a Montecarlo. Posteriorment, Cocteau va qualificar el seu gest com fruit de l'estupor i el disgust. Pel que fa a la seva inclinació pel consum d'opi, Cocteau la justificava dient que estava relacionada amb el seu contacte amb Louis Laloy, director de l'òpera de Montecarlo. La dependència de l'opi per part de Cocteau i els seus esforços per deixar-lo van tenir una influència decisiva en el seu model literari. Sense anar més lluny, la seva obra més coneguda, Els infants terribles, fou escrita al llarg d'una dura setmana d'abstinència. Cocteau i la família BourgointDurant un temps, Cocteau va residir a l'hotel Welcome de Vilafranca de Mar,[12] i allà va conèixer la família Bourgoint, gràcies al fet que un amic comú, Christian Bérard —pintor dels decorats de les obres de teatre de Cocteau— els va posar en contacte. La família Bourgoint tenia tres fills, Maxime i Janine (bessones) i Jean. Jeanne i Jean Bourgoint van retrobar-se amb Cocteau l'any 1925. Per la seva part, Cocteau va conèixer Charles Henrion aquell mateix any, a Meudon, a la casa familiar de Jacques Maritain.[13] La coneixença d'Henrion, deixeble de Charles de Foucauld, el va impressionar i el feu convertir-se al catolicisme el 19 d'octubre d'aquell mateix any. Cocteau va mantenir el contacte amb els Bourgoint fins a l'any 1929, quan Jeanne es va suïcidar. La vida de Jeanne i Jean Bourgoint va impressionar tant Cocteau que ràpidament va escriure la seva història, que titulà Els infants terribles (Les enfants terribles). Maduresa Durant els anys 30 del segle xx, Cocteau va tenir una relació amb la princesa Nathalie Paley, modista, actriu, model, filla morganàtica d'un Romanov i antiga esposa de Lucien Lelong. Paley s'hauria quedat embarassada però patí un avortament, fet que deprimí enormement la parella. Cocteau evoca aquest avortament en Le passé défini, i manifestà que aquest avortament fou conseqüència d'una desavinença violenta amb Marie-Laure de Noailles. Tanmateix, Cocteau havia iniciat la princesa en el consum d'opi, fet que podria haver repercutit sobre el seu embaràs. Cap a 1933, Cocteau va conèixer Marcel Khill, que va esdevenir el seu company, i interpreta el rol de missatger de Corint en La Machine Infernale. L'any 1936, ambdós van fer un viatge al voltant del món en 80 dies, que Cocteau narrà en Mon Premier Voyage. Seguidament, Cocteau va iniciar una relació de llarga durada amb dos actors francesos, Jean Marais i Édouard Dermit, i aquest darrer fou oficialment adoptat per Cocteau. A més, també va tenir una relació amb Panama Al Brown, un boxejador per qui vetllà per la seva carrera en alguna ocasió. L'any 1940, Le Bel Indifférent, una obra de teatre que Cocteau va escriure per a Édith Piaf, va tenir una gran èxit. En aquell moment, Cocteau treballa amb Picasso i Coco Chanel, i té amistat amb un bon gruix d'artistes europeus. A més, lluita contra la seva addicció a l'opi i, ara que ja és obertament homosexual, té algunes aventures breus i complicades amb dones. La seva obra conté nombroses crítiques contra l'homofòbia. Jean Cocteau va tenir un paper ambigu durant la Segona Guerra Mundial: els resistents l'acusen de col·laborar amb els alemanys, i part de la seva vida entre 1939 i 1944 resta desconeguda.[14][d] Cocteau era molt reservat pel que fa a manifestar el seu posicionament polític. Durant l'ocupació alemanya, mostrà una actitud pacífica, i no dubtà a acollir l'escultor oficial del Tercer Reich, Arno Breker, després de la seva exposició a París, l'estiu de 1942. D'altra banda, Leni Riefenstahl també es va beneficiar de la seva protecció durant set anys.
L'obra La Machine à écrire havia estat prohibida pel prefecte de policia, però la decisió fou anul·lada per la Propaganda Abteilung, amb la intenció de mostrar-se benèvola amb el sector artístic francès. Arran de l'alliberament, Cocteau és ràpidament requerit pel comitè nacional de cinema i pel comitè nacional d'escriptors, davant el qual no es presenta, i compareix davant dels comitès de depuració acusat de col·laboracionista.[15] Cocteau va esdevenir una referència en el món del cinema, i va presidir el festival de Canes de 1953 i 1954, i l'any 1960 va rodar El testament d'Orfeu, amb el suport financer de François Truffaut. A més, Cocteau també és recordat per altres creacions o accions que han quedat per a la posteritat, com quan l'any 1950 fou convidat a la vil·la Sant Sospir de Sant Joan de Cap Ferrat per Francine Weisweiler, l'esposa d'Alec Weisweiler, l'hereu de l'empresa Shell. A les parets de la vil·la, sobre la xemeneia, Cocteau va començar a dibuixar un Apol·lo i, animat per Henri Matisse, va decorar la resta de la casa —on s'estigué onze anys—, també amb frescos, mosaics i tapissos amb temes mitològics o bíblics.[16] Diverses celebritats van passar per aquesta casa, com Picasso, Charles Chaplin i Jean Marais, que es va iniciar a la pintura a l'oli. Arran de l'amistat entre Cocteau i Francine Weisweiler, aquesta va anomenar Orphée II el seu iot.[17] Jean Cocteau es va morir a la seva casa de Milly-la-Forêt l'11 d'octubre de 1963, poc després d'assabentar-se de la mort d'Édith Piaf, quan comptava 74 anys.[18][e] Cocteau va ser enterrat a la capella de Saint-Blaise-des-Simples, a Milly-la-Forêt. A la seva tomba, hi resa l'epitafi Jo estic amb vosaltres. ObresPoesia
Novel·les
Teatre
Crítica
Obres periodístiques
Cinematografia
Disseny gràfic
Diaris
Segells
Obres sobre Jean Cocteau
Notes
Referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean Cocteau  A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Jean Cocteau
|
||||||||||||||||||||||||||||||
