|
Jacob Israël de Haan
Jacob Israël de Haan (nascut el 31 de desembre de 1881 a Smilde (Països Baixos) i mort assassinat a Jerusalem (Palestina) per un activista de la Haganà el 30 de juny de 1924), era un escriptor, poeta i jurista neerlandès.[2] BiografiaJacob de Haan va néixer com a setè fill d'una família jueva de disset nens a Smilde i va créixer a Gorredijk (Frísia) i a partir de 1885 a Zaandam. Son pare era hazàn (cantor) a la comunitat jueva local i escorxador.[3] Als catorze anys se n'anà a l'escola de mestres de Haarlem i el 1899, quan tenia divuit anys, començà a ensenyar. En aquella època l'escola de mestres formava l'única manera accessible a la classe mitjana per a la seua progressió social. Es va adherir al marxisme i milità al partit socialista SDAP. Començà a escriure columnes pel seu diari socialista Het Volk. Li calia aquest sobresou, ja que s'estava preparant a l'examen estatal (Staatsexamen) per a poder entrar a la universitat. El 1904 publicà la seva primera novel·la Pijpelijntjes que hom podria traduir per 'Línies del barri de Pijp', un barri popular molt barrejat d'Amsterdam. És una novel·la crua i realista, no exempta d'humor, que juntament amb la seva segona novel·la Pathologieën (Patologies) es consideren les úniques obres decadentistes de la literatura neerlandesa. La seva primera novel·la va causar un escàndol per la seva temàtica homosexual. Per això, Haan va perdre el seu treball de mestre i de publicista al diari Het Volk, i alhora molts dels seus companys polítics. Amb tot, el que va ferir-lo més encara va ser la pèrdua de gairebé tots els seus amics escriptors i artistes. El socialisme jove, a la recerca de respectabilitat burgesa, només lluitava per a l'emancipació de la classe obrera i s'oblidava dels altres grups oprimits. En aquells moments difícils va trobar refugi a Bèlgica, un país que aleshores era més liberal, a prop del pintor Emile Claus[4] a Astene i a Brussel·les, a can Georges Eekhoud, un escriptor belga que ell mateix s'havia trobat davant un tribunal de Bruges el 1899 per a la seva novel·la Escal-Vigor, considerada massa homoeròtica pels lectors catòlics. La connivència entre ambdós artistes es troba ben explicitada a l'epíleg de la seva adaptació poètica d'Escal-Vigor:
.jpg) El 1912 va partir en viatge d'exploració a Rússia, per visitar les presons tsaristes i examinar la situació dels presoners polítics. Les seves constatacions xocants foren publicades a un llibre, In Russische gevangenissen (Dins de les presons de Rússia). Va crear un comitè, junt amb els escriptors Frederik van Eeden i Henriette Roland Holst per a recollir signatures i fer pressió al Regne Unit i a França, que eren aleshores aliats de Rússia, per protestar contra la situació indigna. Aquesta acció el 1987 li va valdre el títol de precursor d'Amnistia Internacional a un article de la secció neerlandesa de l'associació.[6] Tot i això, les múltiples agressions dels seus amics polítics i artístics el van obligar a deixar la seva terra natal i aleshores se n'anà cap a la terra promesa, Palestina. Sionista a l'inici, va evolucionar vers el moviment d'Edah HaChareidis, una organització més ortodoxa de jueus tradicionals, que només volien el seu estat propi el dia que el Messies torni. Mentrestant, propagaven la coexistència pacífica entre jueus i àrabs a un estat en el qual ambdós pobles serien iguals. Aquesta posició va irritar força els sionistes implacables. El 30 de juny de 1927, de Haan va ser assassinat, per tres trets de pistola. Els jueus, que no podien imaginar-se que un jueu matés un altre jueu, van sospitar els àrabs. A poc a poc, es va adverar que el moviment Haganà, conduït per Yitshaq ben Tseví, que esdevindria més tard el segon president d'Israel, havia instigat l'assassinat. Avraham Tehomi, l'assassí, mai no va penedir-se del seu acte i a una entrevista va dir: “A la nostra organització, res mai no va fer-se sense la signatura d'en Yitshaq ben Tseví. No tinc cap recança, De Haan volia destruir els nostres ideals.” Això fou considerat com el primer assassinat polític intern als diversos grupos jueus que s'instal·laven a poc a poc a Palestina.[7][8] Avui Durant la seva vida, Jacob Israel de Haan no va obtindre gaire el mereixement que les seves qualitats d'home dret i d'artista van valdre'l. Tot i això, mai no va estar silenciat, com palesa a la seva bibliografia. Les seves obres van continuar sent impreses després de la seva mort fins al segle XXI. Vers la fi dels anys 70 del segle xx, el moviment de l'alliberament gai va tornar a descobrir-lo com un precursor heroic i va estimular les editorials perquè tornessin a imprimir les seves obres, tant vilipendiades durant la seva vida. El 1987, un vers seu «Un desig d'amistat fora mesura» va ser cisellat al granit de l'Homomonument a Amsterdam. Molts el consideren com un davanter del moviment de l'emancipació gai. És un dels molts artistes gais a cavall dels segles XIX i XX que van tenir raó massa aviat, com Federico García Lorca, Georges Eekhoud, Oscar Wilde, Christopher Isherwood i altres. La seva regeneració va començar poc després de la Segona Guerra Mundial amb l'edició de l'obra poètica completa el 1952, i des d'aleshores, mai no va parar. ObraEncara no s'han trobat traduccions de l'obra important de de Haan a una de les llengües cooficials de la península Ibèrica. A la Biblioteca digital de la literatura neerlandesa[10] hom troba una biografia i una bibliografia completa i molts enllaços al text complet (en neerlandès) d'obres originals de l'autor i comentaris descarregables.
Bibliografia A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jacob Israël de Haan
Referències i enllaços
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
