Florián de Ocampo
Florián de Ocampo (Zamora, c. 1499 -c. 1558) fou un historiador i escriptor castellà, cronista de Carles I.[1] BiografiaNo hi ha certesa pel que fa a la data i el lloc del seu naixement. Va poder haver nascut entre 1499 i 1513, a la ciutat de Zamora o a la rodalia (Monfarracinos o Molacillos). Després d'haver estudiat gramàtica a Zamora, va acudir a la Universitat d'Alcalá de Henares, on es va llicenciar en Física i Metafísica i més tard es va doctorar en Teologia. Durant tot aquest temps, va estar allotjat al prestigiós Colegio Mayor de San Ildefonso. Va ser nomenat cronista de Carles I al 1539 a petició de les Corts. El 1541, publica una edició del que llavors es considerava la Estoria de España d'Alfons X titulada Las cuatro partes enteras de la crónica de España que mandó componer el serenísimo rey don Alonso llamado el Sabio. Aquesta Crónica general de Alfonso X d'Ocampo reuneix diferents cròniques d'Alfons. Les tres primeres parts, fins a la mort de Beremund III de Lleó, recullen el text de la Crónica general vulgata. Per a una "quarta part» (anomenada específicament per Diego Catalán Crònica ocampiana) que comprèn la que llavors es considerava història de Castella, des Ferran I, va utilitzar una redacció alfonsina similar a la del manuscrit F de la Versión sanchina (anomenada per Montaner FrutosVersión sanchina concisa) de la Estoria de España, combinada amb la Crónica de Castilla (c. 1300) i, des del regnat de Alfons IX, amb la Crónica particular de San Fernando.[2] El 1543 publica a Zamora la seva pròpia crònica, en l'àmbit del seu càrrec de cronista real, en els quatre primers llibres de la seva Crónica general de España, que comprèn des de la creació del Món fins a la mort dels Escipions. Deu anys després es va publicar un cinquè llibre a Medina del Campo. L'obra va ser continuada per Ambrosio de Morales. La finalitat d'aquesta obra inconclusa és demostrar la gran antiguitat de la monarquia espanyola i sacrifica freqüentment la veritat a això. Conté gran quantitat d'elements ficticis i llegendaris i guarda certa relació amb la novel·la històrica; recorre a invencions pròpies (com l'autor fingit Julián Lucas) i accepta de vegades les de cronistes anteriors espanyols o italians, cosa que va ser denunciada, a part de per Andreas Schott, que el va acusar en concret d'haver difós les ficcions d'Annio de Viterbo, també pel seu continuador Ambrosio de Morales, que va veure que no li van faltar escrúpols a l'hora d'utilitzar inscripcions manifestament espúries per als humanistes espanyols que havia fabricat Kyriacus Anconitanus, els textos de les quals confirmaven esdeveniments, personatges, herois o déus per regla general relatius a l'època de la conquesta romana. Al segle xvii, Mayans va ser encara més dur i el va titllar simplement de mentider. També va compondre la Historia del cardenal Cisneros, el Linaje del apellido de Valencia, el Libro de linaje y armas i va publicar una edició de la Crónica de Alfonso Onceno.Sobre la data de defunció, ha una gran discussió, i se situa des de 1555 fins a 1590, alguns a Zamora i altres a Còrdova El 1984 es va crear en el seu honor l'Instituto de Estudios Zamoranos que porta el seu nom. Edicions
Referències
|