Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Fetge

Infotaula anatomiaFetge
Fetge d'ovella.
(1) lòbul dret, (2) lòbul esquerre,
(3) lòbul caudat, (4) lòbul quadrat,
(5) artèria hepàtica i vena porta, (6) nòduls limfàtics hepàtics,
(7) vesícula biliar.
Posició del fetge (vermell) a l'abdomen.
Detalls
Llatíhepar Modifica el valor a Wikidata
Part deaparell digestiu Modifica el valor a Wikidata
artèria hepàtica pròpia Modifica el valor a Wikidata
vena hepàtica Modifica el valor a Wikidata
Innervaciónervi vague i ganglis celíacs Modifica el valor a Wikidata
Identificadors
MeSHD008099 Modifica el valor a Wikidata
TAA05.8.01.001 Modifica el valor a Wikidata
FMAModifica el valor a Wikidata 7197 Modifica el valor a Wikidata : multiaxial – Modifica el valor a Wikidata jeràrquic
Recursos externs
Grayp.1188
EB Onlinescience/liver Modifica el valor a Wikidata
Terminologia anatòmica

El fetge és un òrgan de l'aparell digestiu i del sistema metabòlic dels vertebrats. Els invertebrats no tenen aquest òrgan sinó d'altres amb funcions hepàtiques (les del fetge) o hepaticopancreàtiques (les del fetge i el pàncrees).[1] El fetge també té un paper important en la síntesi de les proteïnes del plasma i en la desintoxicació de l'organisme. A més a més, emmagatzema glicogen i participa en la descomposició dels glòbuls vermells. Sintetitza bilis, un suc alcalí verdós molt important per a la digestió, ja que fa possible l'emulsió dels lípids.[2] En el fetge s'hi fa una varietat molt gran de reaccions bioquímiques que requereixen teixits molt especialitzats: entre aquestes reaccions hi ha la síntesi i la destrucció de tota mena de molècules, la qual cosa és imprescindible per fer possibles les funcions vitals normals.[3] Es troba a l'hipocondri dret de la cavitat abdominal, per sota del diafragma. És necessari per a la supervivència i avui en dia no hi ha cap possibilitat de substituir-ne l'absència a llarg termini. S'han desenvolupat sistemes de suport hepàtic artificials i bioartificials que poden suplir les funcions bàsiques de l'òrgan durant un temps, en espera d'un trasplantament.[4]

L'adjectiu hepàtic i els altres termes mèdics que indiquen relació amb el fetge es formen amb el prefix grec hepato-, que prové d'hēpar (ήπαρ) -fetge- i que alhora deriva de hēpaomai, que vol dir reparable, ja que el fetge pot regenerar-se per si sol espontàniament en cas de lesió.[5]

Anatomia

El fetge és un òrgan de teixit tou i de color vermell vinós format per quatre lòbuls de mida i forma diferent. S'ubica al quadrant superior dret de l'abdomen, a la dreta de l'estómac i amb la seva cúpula situada just per sota del diafragma. Adjacent a l'hil del fetge es troba la vesícula biliar, encarregada d'emmagatzemar la bilis. En el cas dels humans adults en condicions no patològiques pesa entre 1,44 i 1,66 kg.[6] És l'òrgan sòlid més gran del cos humà, només superat en massa per la pell, i la glàndula accessòria més grossa del seu sistema digestiu.

En el situs inversus hepàtic tota la víscera està situada a la part esquerra de l'abdomen; mentre que quan hi ha un situs ambiguus del fetge, aquest es troba desplaçat medialment i ocupa ambdós quadrats superiors abdominals. Les dues posicions són producte d'un defecte congènit i amb freqüència es detecten de manera casual durant l'adultesa, ja que no sempre provoquen símptomes rellevants[7] si no existeix una atrèsia biliar associada.[8] Aquesta rara associació de malformacions fa necessari un trasplantament de fetge pediàtric.[9]

Hi ha dos grans vasos sanguinis que es connecten al fetge: un és l'artèria hepàtica i l'altre, la vena porta. L'artèria hepàtica porta la sang des de l'artèria aorta, mentre que la vena porta duu al fetge la sang amb nutrients procedent del tracte gastrointestinal, de la melsa i del pàncrees. Aquests vasos sanguinis se subdivideixen en capil·lars que arriben a un lòbul. Cadascun dels lòbuls està format per milions de cèl·lules hepàtiques que són les cèl·lules metabòliques bàsiques.

Tipus de cèl·lules

Dos tipus principals de cèl·lules poblen els lòbuls del fetge: de parènquima i cèl·lules no parenquimàtiques. El 80% del volum del fetge està ocupat per cèl·lules parenquimàtiques conegudes com a hepatòcits. Les cèl·lules no parenquimàtiques constitueixen el 40% del nombre total de cèl·lules del fetge, però només 6,5% del volum. Les cèl·lules endotelials sinusoidals, les cèl·lules de Kupffer i les cèl·lules estrellades hepàtiques són algunes de les cèl·lules no parenquimàtiques que voregen la sinusoide hepàtica.[10]

Flux sanguini

La vena esplènica[11] i la vena mesentèrica inferior presenten una anastomosi i després s'ajunten amb la vena mesentèrica superior per formar la vena porta, i porten sang venosa de la melsa, el pàncrees, l'intestí prim i l'intestí gros, de manera que el fetge pugui processar els aliments i els subproductes de la digestió.

Les venes hepàtiques drenen directament a la vena cava inferior.[12]

L'artèria hepàtica és generalment una branca del tronc celíac,[13] encara que en algunes persones és branca de l'artèria mesentèrica superior[14] o té rares vegades el seu origen en l'aorta abdominal per absència del tronc celíac.[15]

Aproximadament 3/4 del flux de sang que arriba al fetge prové de la vena porta, mentre que l'altre quart prové de l'artèria hepàtica.

Flux de bilis

La bilis produïda al fetge es recull als canalicles biliars, que donen lloc als conductes biliars. Aquests drenen en els conductes hepàtics drets i esquerres, que alternadament es combinen per formar el conducte hepàtic comú. El conducte biliar (de la vesícula biliar) s'uneix amb el conducte hepàtic comú per formar el conducte biliar comú.

La bilis es pot drenar directament al duodè a través del conducte hepàtic comú o emmagatzemar en la vesícula biliar via conducte biliar. El conducte hepàtic i el pancreàtic comú entren al duodè junts, en el que es coneix com a ampul·la de Vater.

Anatomia topogràfica

Lligaments peritoneals

A part de lligaments que connecten el fetge amb el diafragma, el fetge està cobert pel peritoneu visceral, una membrana fina que redueix la fricció amb altres òrgans. Per darrere el peritoneu és dobla sobre si mateix per formar el lligament falciforme[16] i els lligaments triangulars drets i esquerres. Aquests lligaments no estan relacionats amb els lligaments anatòmics "vertaders" i no tenen importància funcional, però són fàcilment recognoscibles. Quan existeixen determinades anomalies congènites en els lligaments hepàtics l'òrgan té una mobilitat intraabdominal excessiva, una condició anomenada fetge errant, que pot ser causa d'obstrucció intestinal.[17]

Lòbuls

Tradicionalment, s'ha dividit el fetge en quatre lòbuls basats en les característiques superficials. El lligament falciforme divideix el fetge en dos lòbuls anatòmics: el lòbul dret i el lòbul esquerre.

A més, té dos lòbuls addicionals entre el dret i l'esquerre. Aquests lòbuls són el caudat (superior)[18] i el lòbul quadrat (inferior).[cal citació]

La presència de lòbuls hepàtics accessoris és poc freqüent i generalment es diagnostica de forma incidental.[19] Poques vegades ocasionen problemes, però els pedunculats es poden torsionar i requerir tractament quirúrgic.[20] L'exemple més conegut de lòbul accessori és el lòbul de Riedel, resultant de la hipertròfia dels segments V i VI.[21]

Segments

Tomografies dels segments de fetge humà.
Venen-konfluenz = Confluència venosa
Linke Pfortader = Vena porta esquerra
Rechte Pfortader = Vena porta dreta
Milz-vene = Vena esplènica

L'anatomia morfològica tradicional no té en compte les característiques internes dels conductes sanguinis i biliars del fetge, el 1957 Claude Couinaud va dividir el fetge en vuit segments independents funcionalment,[22] una classificació que ha esdevingut força popular.[23]

Segons el model de Couinaud, les venes hepàtiques delimiten una sèrie de sectors en el fetge: la vena hepàtica esquerra separa el sector lateral esquerre del sector paramedial esquerre, la vena hepàtica mitjana separa el lòbul dret de l'esquerre, és a dir, el sector paramedial esquerre del sector anterior dret (o sector paramedial dret) i la vena hepàtica dreta separa el sector anterior dret del sector posterior dret (o sector lateral dret).[24]

Les branques laterals de la vena porta divideixen els sectors del fetge en vuit segments numerats de l'1 al 8 (habitualment en nombres romans) començant per la part inferior del fetge i en sentit oposat a les agulles del rellotge:[25]

  • El segment I correspon al lòbul caudat.
  • El segment II correspon a la zona lateral superior (part cranial del segment lateral).
  • El segment III correspon a la zona lateral inferior (part caudal del segment lateral).
  • El segment IV correspon a la zona medial o lòbul quadrat. S'acostuma a subdividir en 4a (part superior o cranial) i 4b (part inferior o caudal).
  • El segment V correspon a la part inferior (caudal) del segment anterior.
  • El segment VI correspon a la part inferior (caudal) del segment posterior.
  • El segment VII correspon a la part superior (cranial) del segment posterior.
  • El segment VIII correspon a la part superior (cranial) del segment anterior.

Anatomia microscòpica

El fetge està cobert (a excepció d'una zona triangular a la part superior) pel peritoneu visceral, format per mesoteli, una única capa de cèl·lules superficials, i per teixit extraperitoneal. També està completament envoltat pel teixit conjuntiu lax de la càpsula de Glisson.[26]

Hi ha quatre tipus principals de cèl·lules que es troben al fetge: els hepatòcits, les cèl·lules estrellades hepàtiques, les cèl·lules endotelials sinusoidals i les cèl·lules de Kupffer.

  • Els hepatòcits són les cèl·lules més nombroses del fetge, constitueixen el 80% del seu volum i gairebé un 60% del nombre total de cèl·lules. La seva forma és polièdrica, amb un nombre variable de cares, de sis a dotze, el seu diàmetre varia entre 20 i 30 µm.[27]
  • Les cèl·lules estrellades hepàtiques (de vegades també conegudes com a cèl·lules d'Ito),[28] d'origen mesenquimàtic i molt menys nombroses que els hepatòcits, es troben entre les làmines a la base dels hepatòcits, i tenen forma d'estrella o irregular. El seu citoplasma és ric en vesícules de lípids que contenen vitamina A, i la seva funció consisteix a segregar les substàncies principals constituents de la matriu, com el col·lagen de tipus III o la reticulina.[29]
  • Les cèl·lules de Kupffer,[30] els macròfags del fetge, deriven dels monòcits i es troben en el lumen dels sinusoides venosos. La seva forma és variable i irregular, amb nombroses protuberàncies típiques de les cèl·lules macròfages que s'estenen en el lumen de la sinusoide. La seva funció és eliminar per fagocitosi els residus que pugui haver en el flux de sang que va cap als hepatòcits, però també poden estimular el sistema immunitari a través de la secreció de nombrosos factors i citocines. També eliminen els glòbuls vermells de la sang que són vells o danyats, actuant com un complement a la melsa (i que la poden substituir en cas d'extirpació o esplenectomia).
  • Les cèl·lules endotelials sinusoidals formen l'endoteli dels sinusoides venosos del fetge. Tenen forma aplanada, amb un nucli oval en posició central i citoplasma escàs que conté nombroses vesícules. Entre les cèl·lules hi ha porus oberts força grans, d'un diàmetre d'entre 150 i 175 nm,[31] de manera que la sang pot entrar en contacte amb les microvellositats dels hepatòcits, jugant un paper important en la microcirculació hepàtica.[32]

Funcions

Estructura esquemàtica d'un lobulet hepàtic

La unitat funcional del fetge és una estructura anomenada lobulet hepàtic que són unes formacions més o menys hexagonals de cèl·lules hepàtiques organitzades al voltant d'una vena central que acaba a la vena hepàtica i de la que parteixen columnes d'hepatòcits en forma de cordons amb capil·lars, els sinusoides, que fan arribar a la vena central la sang procedent de la vena porta i de l'artèria hepàtica tot passant entre els cordons d'hepatòcits. Els sinusoides tenen un revestiment de cèl·lules endotelials i cèl·lules de Kupffer. La bilis que produeixen les cèl·lules hepàtiques és abocada a una xarxa de conductes biliars que passa per l'interior dels cordons d'hepatòcits i la fa arribar a un conducte de mida més gran.

Les funcions del fetge, les duen a terme els hepatòcits del fetge:

Actualment, no existeix cap òrgan o dispositiu artificial capaç d'emular totes les funcions del fetge. Algunes funcions es poden emular a través de la diàlisi del fetge, un tractament experimental per a les persones amb insuficiència hepàtica greu.[41]

Malalties hepàtiques

Infiltrat inflamatori portal. Microscopi òptic. 200X. Tinció d'HE.

Moltes malalties del fetge van acompanyades d'icterícia causada pels nivells creixents de bilirubina circulant. La bilirubina resulta de la desintegració de l'hemoglobina dels eritròctis morts. Normalment, el fetge elimina la bilirubina de la sang i l'excreta a través de la bilis.

Existeixen nombroses proves de funció hepàtica disponibles per comprovar el correcte funcionament del fetge.

Regeneració

El fetge és l'únic dels òrgans humans interns capaç de regenerar de manera natural el teixit perdut, amb un 25% del fetge es pot regenerar un fetge sencer una altra vegada. Tanmateix, no es tracta d'una regeneració veritable sinó més aviat d'un creixement compensatori,[80] els lòbuls que es perden no tornen a créixer, de manera que el creixement del fetge suposa la restauració de les seves funcions però no la recuperació de la seva forma original.[81] Això contrasta amb la veritable regeneració, a la qual es restauren tant la funció com la forma original.

Per a la majoria dels autors la regeneració hepàtica es deu principalment als hepatòcits, que normalment són en estat de repòs o fase G0 del cicle cel·lular però que en produir-se una lesió o una amputació passen a la fase G1 i a la mitosi passant per la fase G2.[82] Aquest procés és activat per un complex conjunt de mecanismes primaris i auxiliars, que a grans trets inclou els receptors de neurotrofines[83] -coneguts com a p75 o receptors de baixa afinitat-,[84] el factor de creixement hepatocitari (HGF),[85] el TGFα, la senyalització per EGF, el FXR (Farnesoid X receptor)[86] i diverses citocines.[87] La regeneració s'atura quan el fetge torna a assolir la relació massa-volum original.[88]

Gastronomia

Liver Mush, fetge fregit a l'estil del sud-est dels Estats Units
Fardel, producte de la cuina aragonesa preparat amb fetge de porc.
Fetge a la veneciana.

El fetge de mamífers i aus sovint és consumit com a aliment pels éssers humans. Els fetges d'animals són rics en ferro i vitamina A. La preparació més coneguda és el fetge amb ceba, normalment a base de fetge de porc o de vaca i ceba fregida.

El fetge també es pot cuinar al forn, ser bullit, rostit o fregit. En alguns llocs es menja cru, com el sashimi de fetge de la cuina japonesa, avui dia prohibit als restaurants per la normativa sanitària del país.[89] També es fa servir per a la producció de patés com el paté de fetge, foie gras, pa de fetge i d'embotits com la botifarra de fetge o el bull de fetge. Entre altres productes elaborats a base de fetge cal mencionar el fetge picat (כבד קצוץ), un embotit de la cuina jueva que segueix les normes kosher, el leberwurst de la cuina de l'Europa central (Alemanya, Hongria)[90] i els figatells valencians[91] que també es troben a l'Aragó amb el nom de fardeles.[92]

Els fetges d'alguns peixos també tenen valor culinari i nutritiu, l'oli de fetge de bacallà sovint s'utilitza com a suplement dietètic. El fetge de la rajada era molt apreciat en la cuina tradicional, però actualment els fetges d'aquests peixos, havent adquirit mala fama, ja no es troben gaire com a plat. A França es preparaven els "beignets de foie de raie", el "foie de "raie au vinaigre de cidre"[93] i el "foie de raie en croute", i a Anglaterra el "poached skate liver on toast".[94]

Valor nutricional

El seu contingut de proteïnes és del 20 al 22% mentre que el de lípids és particularment baix, entre el 4% (en el cas del pollastre, el bou i el xai) i el 5% (en el cas del porc o la vedella), això fa que sigui un tipus de carn molt digerible. El seu contingut de colesterol i en purines és elevat. Els menuts i en particular el fetge de bou, porten més plom que d'altres carns, però en una quantitat proporcionalment menor que alguns peixos (que també contenen molt més mercuri).

El fetge és una font important de vitamines i sals minerals essencials. El fetge de vedella és ric en vitamina A (retinol), igual que el fetge de porc, però també conté les vitamines B1 (tiamina), B2 (riboflavina), B5 (àcid pantotènic), B9 (àcid fòlic), B12 (cianocobalamina), C, ferro, zinc, fòsfor i potassi.

El fetge de bou, de xai i pollastre (el menys ric en vitamines i ferro), gairebé no contenen vitamina A. No obstant això, són rics en tiamina, riboflavina, niacina i aminoàcids que tenen un paper cabdal al metabolisme de l'organisme.

El contingut de vitamines de diferent tipus de fetge fregit (valors en mg per 100 grams):

Vitamina Vedella[95]
(mg/100 g) 		Xai[96]
(mg/100 g) 		Bou[97]
(mg/100 g)
Vitamina C, àcid ascòrbic total 0,7 13,0 0,7
Tiamina 0,178 0,350 0,177
Riboflavina 3,060 4,590 3,425
Niacina 14,350 16,680 17,475
Àcid pantotènic 7,075 6,330 6,943
Vitamina B6 0,891 0,950 1,027
Àcid fòlic, total 0,350 0,400 0,260
Colina, total 411,0 418,2
Betaïna 8,1 6,3
Vitamina B₁₂ 72,50 µg 85,70 µg 83,13 µg
Retinol (A) 20,070 7,777 7,728
Beta-carotè 0,040 0,182
Alfa-carotè 0,011 0,011
beta-criptoxantina[98] 0,016 0,021
Vitamina E (α-tocoferol) 0,60 0,46
γ-tocoferol[99] 0,03 0,06
Vitamina K (Fil·loquinona) 1,6 µg 3,9 µg

Toxicitat

Dosis molt altes de vitamina A poden ser tòxiques.[100] El mariner rus Alexander Konrad, que acompanyà el navegant Valerian Albanov durant una tràgica aventura sobre el gel polar fins a la Terra de Francesc Josep el 1912, va escriure sobre els terribles efectes de consumir fetge d'os polar cru.[101] El 1913, els exploradors antàrtics Douglas Mawson i Xavier Mertz[102] van resultar enverinats, aquest últim fatalment, per menjar fetge de gos. Als EUA, l'USDA especifica 3.000 micrograms per dia, com a límit màxim tolerable, que ascendeix a uns 50 g de fetge de porc cru.[103] La intoxicació és menys probable com a resultat de consumir preparats a base d'oli de vitamina A que amb preparats sòlids o a base d'aigua.[104]

Al·lusions culturals

En la mitologia grega, Prometeu, va ser castigat pels déus per haver donat el secret del foc als éssers humans. Així que va ser encadenat a una roca on un voltor (o una àliga) aniria menjant-se el seu fetge, que s'aniria regenerant per sempre (el fetge humà és l'únic òrgan intern que realment pot regenerar-se a si mateix en gran manera).[105]

Molts pobles antics del Pròxim Orient i les zones mediterrànies practicaven un tipus d'endevinació a través de l'harúspex, que tractava d'obtenir informació examinant el fetge d'ovelles i altres animals.[106]

El Talmud (tractat Berakhot 61B) es refereix al fetge com la seu de l'enuig, amb la vesícula biliar contrarestant-ho.[107]

A les llengües persa, urdú i hindi, el fetge (جگر o जिगर o jigar) es refereix en llenguatge figurat al coratge i la valentia. L'expressió jan e jigar significa literalment "la força (potència) del meu fetge" i és un missatge d'afecte en urdú. En argot persa, jigar s'utilitza com a adjectiu per a qualsevol cosa que és desitjable, especialment per les dones. En català, tenir un bon fetge vol dir ser capaç de resistir situacions desagradables.

La llegenda de Liver-Eating Johnson diu que ell es menja i talla el fetge de cada home assassinat després del sopar, durant la seva lluita personal contra els indis crows.[108]

Els esquimals no mengen el fetge d'os polar (el fetge d'un os polar conté tanta vitamina A com per ser verinós per als éssers humans), ni el de les foques.[109]

Galeria d'imatges

Vegeu també

Referències

  1. ↑ «Fetge». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Boyer, JL «Bile formation and secretion» (en anglès). Compr Physiol, 2013 Jul; 3 (3), pp: 1035-1078. PMID: 23897680. DOI: 10.1002/cphy.c120027. PMC: 4091928 [Consulta: 5 desembre 2020].
  3. ↑ Maton, Anthea; Jean Hopkins, Charles William McLaughlin, Susan Johnson, Maryanna Quon Warner, David LaHart, Jill D. Wright. Human Biology and Health. Englewood Cliffs, New Jersey, USA: Prentice Hall, 1993. ISBN 0-13-981176-1. OCLC 32308337. 
  4. ↑ Tandon, R; Froghi, S «Artificial liver support systems» (en anglès). J Gastroenterol Hepatol, 2020; Set 12, pp: 1-16. ISSN 1440-1746. DOI: 10.1111/jgh.15255. PMID: 32918840 [Consulta: 6 gener 2021].
  5. ↑ Riva, MA; Riva, E; Spicci, M; Strazzabosco, M; et al «"The city of Hepar": rituals, gastronomy, and politics at the origins of the modern names for the liver» (en anglès). J Hepatol, 2011 Nov; 55 (5), pp: 1132-1136. PMID: 21718666. DOI: 10.1016/j.jhep.2011.05.011. PMC: 3747976 [Consulta: 28 novembre 2020].
  6. ↑ Cotran, Ramzi S.; Kumar, Vinay; Fausto, Nelson; Nelso Fausto; Robbins, Stanley L.; Abbas, Abul K.. Robbins and Cotran Pathologic Basis of Disease. 7a ed.. St. Louis, MO: Elsevier Saunders, 2005, pàg: 878. ISBN 0-7216-0187-1. 
  7. ↑ Fulcher, AS; Turner, MA «Abdominal Manifestations of Situs Anomalies in Adults» (en anglès). Radiographics, 2002 Nov-Des; 22 (6), pp: 1439-1456. ISSN 1527-1323. DOI: 10.1148/rg.226025016. PMID: 12432114 [Consulta: 4 abril 2021].
  8. ↑ «Abdominal Manifestations of Situs Anomalies in Adults» (en anglès). Radiographics, 2002 Nov-Des; 22 (6), pp: 1439-1456. ISSN 1527-1323. DOI: 10.1148/rg.226025016. PMID: 12432114 [Consulta: 4 abril 2021].
  9. ↑ Aziz, S; Soomro, GB; Luck, NH; Hussain, SM; et al «Biliary atresia with situs inversus: an experience Shared» (en anglès). J Pak Med Assoc, 2005 Ag; 55 (8), pp: 350-352. ISSN 0030-9982. PMID: 16164164 [Consulta: 4 abril 2021].
  10. ↑ Kmieć, Z «Cooperation of liver cells in health and disease» (en anglès). Adv Anat Embryol Cell Biol, 161, III-XIII, 2001, pàg. 1-151. ISSN 0301-5556. DOI: 10.1007/978-3-642-56553-3. PMID: 11729749.
  11. ↑ Ocran, E. «Splenic vein» (en anglès). Kenhub.com, 29 octubre 2020 (rev). [Consulta: 7 gener 2020].
  12. ↑ Gurarie, M. «Anatomy of the Hepatic Veins» (en anglès). Verywell Health, 07-02-2020. [Consulta: 9 març 2021].
  13. ↑ Sandres, K. «The Coeliac Trunk» (en anglès). TeachMe Antomy, 2019; Feb 13 (rev). [Consulta: 28 novembre 2020].
  14. ↑ Chaib, E; Dutra de Souza, YE; Maruyama, MY; Marinucci, LF; et al «Left Hepatic Artery Arising from the Superior Mesenteric Artery: A Case Study of a Rare Anatomic Variation» (en anglès). The Open Anatomy Journal, 2010 Maig 14; 2, pp: 76-78. ISSN 1877-6094. DOI: 10.2174/1877609401002010076 [Consulta: 28 novembre 2020].
  15. ↑ Bacallao Cabrera, I; Tamayo González, E; Lorenzo Pérez, E; Cuba Yordy, O «Variantes anatómicas en la irrigación hepática y vías biliares» (en castellà). ACM, 2005 Set-Oct; 9 (5), pp: 36-45. ISSN 1025-0255 [Consulta: 21 març 2021].
  16. ↑ Garbar, V; Newton, BW «Anatomy, Abdomen and Pelvis, Falciform Ligament» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2020 Ag 15; NBK539858 (rev), pàgs: 4. PMID: 30969680 [Consulta: 26 novembre 2020].
  17. ↑ Pérez-Sánchez, LE; Sánchez-González, JM; Chocarro-Huesa, C «“Wandering Liver” Associated to Bowel Obstruction» (en anglès). Clin Gastroenterol Hepatol, 2019 Gen; 17 (1), pp: e5. ISSN 1542-7714. DOI: 10.1016/j.cgh.2017.12.050. PMID: 29307845 [Consulta: 4 abril 2021].
  18. ↑ Abdalla, EK; Vauthey, JN; Couinaud, C «The caudate lobe of the liver: implications of embryology and anatomy for surgery» (en anglès). Surg Oncol Clin N Am, 2002 Oct; 11 (4), pp: 835-848. ISSN 1055-3207. DOI: 10.1016/s1055-3207(02)00035-2. PMID: 12607574 [Consulta: 26 novembre 2020].
  19. ↑ Glenisson, M; Salloum, C; Lim, C; Lacaze, L; et al «Accessory liver lobes: Anatomical description and clinical implications» (en anglès). J Visc Surg, 2014 Des; 151 (6), pp: 451-415. ISSN 1878-7886. DOI: 10.1016/j.jviscsurg.2014.09.013. PMID: 25448768 [Consulta: 27 desembre 2020].
  20. ↑ Salisbury, SM; Li, CE; Merianos, DJ; Sapra, A; Anselmo, DM «Laparoscopic resection of a torsed accessory hepatic lobe: Case report and literature review» (en anglès). J Pediatr Surg Case Rep, 2013 Ag; 1 (8), pp: 214-217. ISSN 2213-5766. DOI: 10.1016/j.epsc.2013.06.006 [Consulta: 27 desembre 2020].
  21. ↑ Bensaad, A; Algaba, R «Riedel's lobe of the liver» (en anglès). Pan Afr Med J, 2017 Nov 7; 28, pp: 211. PMID: 29610649. DOI: 10.11604/pamj.2017.28.211.13586. PMC: 5878843 [Consulta: 27 desembre 2020].
  22. ↑ Couinaud, Claude. Le œfoie: études anatomiques et chirurgicales (en francès). Éditions Masson & Cie. Paris, 1957, p. 530. 
  23. ↑ Pauli, EM; Staveley-O'Carroll, KF; Brock, MV; Efron, DT; Efron, G «A Handy Tool to Teach Segmental Liver Anatomy to Surgical Trainees» (en anglès). Arch Surg, 2012 Ag; 147 (8), pp: 692-693. PMID: 22911067. DOI: 10.1001/archsurg.2012.689. PMC: 4061562 [Consulta: 23 març 2021].
  24. ↑ Vilgrain, V. «Radioanatomie du foie et des voies biliaires» (en francès). Universitat de Rennes. Arxivat de l'original el 2008-06-17. [Consulta: 19 novembre 2011].
  25. ↑ Castaing, Denis; René Adam, Daniel Azoulay. «Anatomie fonctionnelle. Segmentation hépatique». A: Chirurgie du foie et de l'hypertension portale (en francès). París: Masson, 2006, p. 7-8 (Techniques chirurgicales). ISBN 2-294-01497-9 [Consulta: 19 novembre 2011]. 
  26. ↑ Haubrich, W «Glisson of Glisson's capsule of the liver» (en anglès). Gastroenterology, 2001 Maig; 120 (6), pàg: 1362. PMID: 11339235. DOI: 10.1016/s0016-5085(01)87930-0. ISSN: 1528-0012 [Consulta: 1r desembre 2020].
  27. ↑ Krishna, M «Microscopic anatomy of the liver» (en anglès). Clin Liver Dis (Hoboken), 2013 Mar 29; 2 (Supl 1), pp: S4-S7. PMID: 30992875. DOI: 10.1002/cld.147. PMC: 6448667 [Consulta: 19 gener 2021].
  28. ↑ Haubrich, W «Ito of Ito's Cells» (en anglès). Gastroenterology, 2006 Mar 1; 130 (3), pàg: 714. ISSN 1528-0012. DOI: 10.1053/j.gastro.2006.01.066 [Consulta: 25 novembre 2020].
  29. ↑ Sarem, M; Znaidak, R; Macías, M; Rey, R «Las células estrelladas del hígado: su importancia en condiciones normales y patológicas» (en castellà). Gastroenterol Hepatol, 2006 Feb; 29 (2), pp: 93-101. ISSN 0210-5705. DOI: 10.1157/13083906. PMID: 16448612 [Consulta: 25 novembre 2020].
  30. ↑ Dixon, LJ; Barnes, M; Tang, H; Pritchard, MT; Nagy, LE «Kupffer Cells in the Liver» (en anglès). Compr Physiol, 2013 Abr; 3 (2), pp: 785-797. PMID: 23720329. DOI: 10.1002/cphy.c120026. PMC: 4748178 [Consulta: 22 novembre 2020].
  31. ↑ Braet, F; Wisse, E «Structural and functional aspects of liver sinusoidal endothelial cell fenestrae: a review» (en anglès). Comparative Hepatology, 2002 Ag 23; 1 (1), pp: 1. PMID: 12437787. DOI: 10.1186/1476-5926-1-1. PMC: 131011 [Consulta: 25 agost 2011].
  32. ↑ Poisson, J; Lemoinne, S; Boulanger, C; Durand, F; et al «Liver sinusoidal endothelial cells: Physiology and role in liver diseases» (en anglès). J Hepatol, 2017 Gen; 66 (1), pp: 212-227. ISSN 1600-0641. DOI: 10.1016/j.jhep.2016.07.009. PMID: 27423426 [Consulta: 26 novembre 2020].
  33. ↑ Oh, KJ; Han, HS; Kim, MJ; Koo, SH «Transcriptional regulators of hepatic gluconeogenesis» (en anglès). Arch Pharm Res, 2013 Feb; 36 (2), pp: 189-200. ISSN 0253-6269. DOI: 10.1007/s12272-013-0018-5. PMID: 23361586 [Consulta: 29 març 2021].
  34. ↑ Najjar, SM; Perdomo, G «Hepatic Insulin Clearance: Mechanism and Physiology» (en anglès). Physiology (Bethesda), 2019 Maig 1; 34 (3), pp: 198-215. PMID: 30968756. DOI: 10.1152/physiol.00048.2018. PMC: 6734066 [Consulta: 2 febrer 2021].
  35. ↑ Tennent, GA; Brennan, SO; Stangou, AJ; O'Grady, J; et al «Human plasma fibrinogen is synthesized in the liver» (en anglès). Blood, 2007 Mar 1; 109 (5), pp: 1971-1974. ISSN 1528-0020. DOI: 10.1182/blood-2006-08-040956. PMID: 17082318 [Consulta: 29 març 2021].
  36. ↑ Gerritsen, VB. «The Christmas Factor» (en anglès). BioSpace.com, 12-12-2003. [Consulta: 24 novembre 2020].
  37. ↑ UniProt «Coagulation factor X» (en anglès). Protein knowledgebase. UniProt Consortium, 2020 Oct 7; P00742 -FA10_HUMAN- (rev), pàgs: 19 [Consulta: 26 novembre 2020].
  38. ↑ Dahlbäck, B; Villoutreix, BO «Regulation of blood coagulation by the protein C anticoagulant pathway: novel insights into structure-function relationships and molecular recognition» (en anglès). Arterioscler Thromb Vasc Biol, 2005 Jul; 25 (7), pp: 1311-1320. ISSN 1524-4636. DOI: 10.1161/01.ATV.0000168421.13467.82. PMID: 15860736 [Consulta: 24 novembre 2020].
  39. ↑ UniProt «Vitamin K-dependent protein S» (en anglès). Protein knowledgebase. UniProt Consortium, 2020 Oct 7; P07225 -PROS_HUMAN- (rev), pàgs: 27 [Consulta: 24 novembre 2020].
  40. ↑ UniProt «Antithrombin-III» (en anglès). Protein knowledgebase. UniProt Consortium, 2020 Oct 7; P01008 -ANT3_HUMAN- (rev), pàgs: 20 [Consulta: 24 novembre 2020].
  41. ↑ Ocharan-Corcuera, J «Diálisis hepàtica» (en castellà). Dial Traspl, 2007 Oct; 28 (4), pp: 147-148. ISSN 1886-2845. DOI: 10.1016/S1886-2845(07)71393-0 [Consulta: 26 novembre 2020].
  42. ↑ Trivedi, PJ; Hubscher, SJ; Heneghan, M; Gleeson, D; Hirschfield1, GM «Grand round: Autoimmune hepatitis» (en anglès). J Hepatol, 2019 Abr; 70 (4), pp: 773-784. ISSN 1600-0641. DOI: 10.1016/j.jhep.2018.11.006. PMID: 30465775 [Consulta: 2 març 2021].
  43. ↑ Cifuentes, Y; Vallejo, C «Hepatitis anictérica como manifestación de sífilis congénita» (en castellà). Infectio, 2013 Jul-Set; 17 (3), pp: 163-166. ISSN 2422-3794. DOI: 10.1016/S0123-9392(13)70724-0 [Consulta: 2 març 2021].
  44. ↑ Jefferies, M; Rauff, B; Rashid, H; Lam, T; Rafiq, S «Update on global epidemiology of viral hepatitis and preventive strategies» (en anglès). World J Clin Cases, 2018 Nov 6; 6 (13), pp: 589-599. PMID: 30430114. DOI: 10.12998/wjcc.v6.i13.589. PMC: 6232563 [Consulta: 5 abril 2021].
  45. ↑ Schuppan, D; Afdhal, NH «Liver cirrhosis» (en anglès). Lancet, 2008 Mar 8; 371 (9615), pp: 838-851. PMID: 18328931. DOI: 10.1016/S0140-6736(08)60383-9. PMC: 2271178 [Consulta: 5 abril 2021].
  46. ↑ Rafael Oliva Virgili (editor). Genètica mèdica. Edicions Universitat Barcelona, 2008, pàg. 199. ISBN 9788447531943. 
  47. ↑ Vogel, A; Saborowski, A «Cholangiocellular Carcinoma» (en anglès). Digestion, 2017; 95 (3), pp: 181-185. ISSN 1421-9867. DOI: 10.1159/000454763. PMID: 28288474 [Consulta: 24 novembre 2020].
  48. ↑ Tholey, D «Carcinoma Hepatocelular (Hepatoma)» (en castellà). Manual MSD (Versión profesional). Merck Sharp & Dohme Corp, 2020; Abr (rev), pàgs: 5 [Consulta: 24 novembre 2020].
  49. ↑ Rujeerapaiboon, N; Wetwittayakhlang, P «Primary Hepatic Angiosarcoma: A Rare Liver Malignancy – Varying Manifestations but Grave Prognosis» (en anglès). Case Rep Gastroenterol, 2020 Abr 8; 14 (1), pp: 137-149. PMID: 32355483. DOI: 10.1159/000506928. PMC: 7184854 [Consulta: 18 març 2021].
  50. ↑ Gao, J; Hu, Z; Wu, J; Bai, L; Chai, X «Primary hepatic carcinoid tumor» (en anglès). World J Surg Oncol, 2011 Nov 19; 9, pp: 151. PMID: 22099501. DOI: 10.1186/1477-7819-9-151. PMC: 3228741 [Consulta: 18 març 2021].
  51. ↑ Musick, SR; Smith, M; Rouster, AS; Babiker, HM «Hepatoblastoma» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2020 Nov 19; NBK534795 (rev), pàgs: 6. PMID: 30521216 [Consulta: 24 novembre 2020].
  52. ↑ Aghajanzadeh, T; Tebbi, K; Talkhabi, M «Identification of potential key genes and miRNAs involved in Hepatoblastoma pathogenesis and prognosis» (en anglès). J Cell Commun Signal, 2021 Mar; 15 (1), pp: 131-142. PMID: 33051830. DOI: 10.1007/s12079-020-00584-1. PMC: 7904995 [Consulta: 14 març 2021].
  53. ↑ Rosa María Bastida, Enric Brillas, Xavier Domènech, Francesc Centellas. Bioelements i biomolècules. Edicions Universitat Barcelona, 1993, pàg. 130. ISBN 9788475338965. 
  54. ↑ Soylu, NS «Histopathology of Wilson Disease» (en anglès). A: Liver Pathology, Chap. 12 (Gayam V, Engin O. Editors). InTechOpen, 2020; Des 17, pàgs: 14. ISBN 978-1-83880-244-8. DOI: 10.5772/intechopen.95105 [Consulta: 14 març 2021].
  55. ↑ Pandit, S; Samant, H «Primary Biliary Cholangitis» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2020 Oct 15; NBK459209 (rev), pàgs: 4. PMID: 29083627 [Consulta: 17 abril 2021].
  56. ↑ Pollheimer, MJ; Halilbasic, E; Fickert, P; Trauner, M «Pathogenesis of primary sclerosing cholangitis» (en anglès). Best Pract Res Clin Gastroenterol, 2011 Des; 25 (6), pp: 727-739. PMID: 22117638. DOI: 10.1016/j.bpg.2011.10.009. PMC: 3236286 [Consulta: 23 novembre 2020].
  57. ↑ Gulamhusein, AF; Hirschfield, GM «Pathophysiology of primary biliary cholangitis» (en anglès). Best Pract Res Clin Gastroenterol, 2018 Jun-Ag; 34-35, pp: 17-25. ISSN 1532-1916. DOI: 10.1016/j.bpg.2018.05.012. PMID: 30343706 [Consulta: 17 abril 2021].
  58. ↑ Álvarez M, Cañadas S, Segarra O, Tormo R, Roqueta J «Galactosèmia com a causa d’ascites i colèstasi neonatal». Pediatr Catalana, 2007; 67 (5), pp: 235-240. ISSN 1135-8831 [Consulta: 19 gener 2021].
  59. ↑ Rubio-Gozalbo, ME; Timmers, I «Classic galactosemia» (en anglès). Orphanet, 2011 Des; ORPHA:79239 (rev), pàgs: 5 [Consulta: 19 gener 2021].
  60. ↑ Ciocca, M; Álvarez, M «Síndrome de Alagille» (en castellà). Arch Argent Pediatr, 2012 Des; 110 (6), pp: 509-515. PMID: 23224309. DOI: 10.5546/aap.2012.509. ISSN: 1668-3501 [Consulta: 19 gener 2021].
  61. ↑ Hitawala, AA; Gupta, V «Budd Chiari Syndrome» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2021 Feb 6; NBK558941 (rev), pàgs: 8. PMID: 32644367 [Consulta: 21 març 2021].
  62. ↑ Gordon B. Avery, Mary Ann Fletcher. Neonatología: fisiopatología y manejo del recién nacido (en castellà). 5a ed.. Ed. Médica Panamericana, 2001, pàg. 788. ISBN 9789500600712. 
  63. ↑ Lodoso Torrecilla, B; Palomo Atance, E; Camarena Grande, C; Díaz Fernández, MC; et al «Síndrome de Crigler-Najjar, diagnóstico y tratamiento» (en castellà). An Pediatr (Barc), 2006 Jul; 65 (1), pp: 73-78. ISSN 1695-9531. DOI: 10.1157/13090900. PMID: 16945293 [Consulta: 27 desembre 2020].
  64. ↑ Kohler, L; Puertollano, R; Raben, N «Pompe Disease: From Basic Science to Therapy» (en anglès). Neurotherapeutics, 2018 Oct; 15 (4), pp: 928-942. PMID: 30117059. DOI: 10.1007/s13311-018-0655-y. PMC: 6277280 [Consulta: 29 març 2021].
  65. ↑ Nacif, LS; Buscariolli, YDS; Carneiro D'Albuquerque, LA; Andraus, W «Agenesis of the Right Hepatic Lobe» (en anglès). Case Rep Med, 2012 Mar 21; 2012, pp: 415742. PMID: 22550497. DOI: 10.1155/2012/415742. PMC: 3328917 [Consulta: 23 novembre 2020].
  66. ↑ Nikam, VR; Kitture, BS «Agenesis of right lobe of liver; a rare anomaly: a case report» (en anglès). Int J Res Med Sci, 2015 Gen; 3 (1), pp: 345-348. ISSN 2320-6012. DOI: 10.5455/2320-6012.ijrms20150168 [Consulta: 17 abril 2021].
  67. ↑ Gunaydin, M; Tugce, A; Cil, B «Progressive familial intrahepatic cholestasis: diagnosis, management, and treatment» (en anglès). Hepat Med, 2018 Set 10; 10, pp: 95-104. PMID: 30237746. DOI: 10.2147/HMER.S137209. PMC: 6136920 [Consulta: 1r desembre 2020].
  68. ↑ Umar, J; Kudaravalli, P; John, S «Caroli Disease» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2020 Jun 30; NBK513307 (rev), pàgs:. PMID: 30020679 [Consulta: 25 gener 2021].
  69. ↑ Acevedo, E; Laínez, SS; Cáceres Cano, PA; Vivar, D «Caroli's Syndrome: An Early Presentation» (en anglès). Cureus, 2020 Oct 18; 12 (10), pp: e11029. PMID: 33214957. DOI: 10.7759/cureus.11029. PMC: 7671568 [Consulta: 25 gener 2021].
  70. ↑ Geenes, V; Williamson, C «Intrahepatic cholestasis of pregnancy» (en anglès). World J Gastroenterol, 2009 Maig 7; 15 (17), pp: 2049-2066. PMID: 19418576. DOI: 10.3748/wjg.15.2049. PMC: 2678574 [Consulta: 19 desembre 2020].
  71. ↑ Palmer, KR; Xiaohua, L; Bol, BM «Management of intrahepatic cholestasis in pregnancy» (en anglès). Lancet, 2019 Mar 2; 393 (10174), pp: 853-854. ISSN 1474-547X. DOI: 10.1016/S0140-6736(18)32323-7. PMID: 30773279 [Consulta: 19 desembre 2020].
  72. ↑ UniProt «Alpha-1-antitrypsin» (en anglès). Protein knowledgebase. UniProt Consortium, 2021 Feb 10; P01009 -A1AT_HUMAN- (rev), pàgs: 15 [Consulta: 31 març 2021].
  73. ↑ Karatas, E; Di-Tommaso, S; Dugot-Senant, N; Lachaux, A; Bouchecareilh, M «Overview of Alpha-1 Antitrypsin Deficiency-Mediated Liver Disease» (en anglès). EMJ Hepatology, 2019; 7 (1), pp: 65-79. ISSN 2053-4221 [Consulta: 31 març 2021].
  74. ↑ Bashir, A; Hoilat, CJ; Sarwal, P; Mehta, D «Liver Toxicity» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2020 Des 9; NBK526106 (rev), pàgs: 6. PMID: 30252362 [Consulta: 11 gener 2020].
  75. ↑ NIDDK «LiverTox®: Clinical and Research Information on Drug-Induced Liver Injury [Internet]» (en anglès). NCBI, US National Library of Medicine, 2021 Gen 7; NBK547852 (rev), pàgs: 36. PMID: 31643176 [Consulta: 11 gener 2020].
  76. ↑ Ebert, CE (en anglès) Mayo Clin Proc, 2006 Set; 81 (9), pp: 1232-1236. ISSN 0025-6196. DOI: 10.4065/81.9.1232. PMID: 16970220 [Consulta: 5 abril 2021].
  77. ↑ Waseem, N; Chen, PH «Hypoxic Hepatitis: A Review and Clinical Update» (en anglès). J Clin Transl Hepatol, 2016 Set 28; 4 (3), pp: 263-268. PMID: 27777895. DOI: 10.14218/JCTH.2016.00022. PMC: 5075010 [Consulta: 5 abril 2021].
  78. ↑ Zang, ZL; Wang, JL; Guo, CL; Li, Q; et al «Ectopic liver tissue in the esophagus: A case report» (en anglès). Medicine (Baltimore), 2019 Abr; 98 (17), pp: e15260. PMID: 31027076. DOI: 10.1097/MD.0000000000015260. PMC: 6831271 [Consulta: 12 març 2021].
  79. ↑ Akbulut, S; Demyati, K; Ciftci, F; Koc, C; et al «Ectopic liver tissue (choristoma) on the gallbladder: A comprehensive literature review» (en anglès). World J Gastrointest Surg, 2020 Des 27; 12 (12), pp: 534-548. PMID: 33437404. DOI: 10.4240/wjgs.v12.i12.534. PMC: 7769742 [Consulta: 12 març 2021].
  80. ↑ Robbins, Stanley Leonard; S. Cotran, Vinay Kumar, Abul K. Abbas, Nelson Fausto, Jon C. Aster. «Mechanisms of Tissue and Organ Regeneration». A: Robbins and Cotrans Pathologic Basis of Disease (en anglès). 8a ed.. Philadelphia: Saunders Elsevier, 2010. ISBN 978-1-4377-0792-2 [Consulta: 20 novembre 2011]. 
  81. ↑ Fausto, N; Campbell, JS; Riehle, KJ «Liver regeneration» (en anglès). Hepatology, 2006 Feb; 43 (2 Supl 1), pp: S45-S53. ISSN 0270-9139. DOI: 10.1002/hep.20969. PMID: 16447274 [Consulta: 24 novembre 2020].
  82. ↑ Peláez Serra, Núria. Efecte del precondicionament isquèmic sobre la regeneració hepàtica després d'una resecció hepàtica massiva. Departament de Cirurgia, UAB, 13 de febrer del 2009, pp: 31 i ss. ISBN 9788469221389 [Consulta: 25 novembre 2011]. 
  83. ↑ MeSH Descriptor Data «Nerve Growth Factors» (en anglès). National Institutes of Health. US National Library of Medicine, 2020, pàgs: 2 [Consulta: 24 novembre 2020].
  84. ↑ Suzuki K, Tanaka M, Watanabe N, Saito S, Nonaka H, Miyajima A «p75 Neurotrophin receptor is a marker for precursors of stellate cells and portal fibroblasts in mouse fetal liver» (en anglès). Gastroenterology, 135, 1, Juliol 2008, pp: 270–281.e3. ISSN 0016-5085. DOI: 10.1053/j.gastro.2008.03.075. PMID: 18515089.
  85. ↑ UniProt «Hepatocyte growth factor» (en anglès). Protein knowledgebase. UniProt Consortium, 2021 Feb 10; C9JDP4 -C9JDP4_HUMAN- (rev), pàgs: 5 [Consulta: 21 març 2021].
  86. ↑ UniProt «Bile acid receptor» (en anglès). Protein knowledgebase. UniProt Consortium, 2020 Des 2; Q96RI1 -NR1H4_HUMAN- (rev), pàgs: 25 [Consulta: 6 gener 2021].
  87. ↑ Preziosi, ME; Monga, SP «Update on the Mechanisms of Liver Regeneration» (en anglès). Semin Liver Dis, 2017 Maig; 37 (2), pp: 141-151. PMID: 28564722. DOI: 10.1055/s-0037-1601351. PMC: 5700459 [Consulta: 6 gener 2021].
  88. ↑ Gilgenkrantz, H; Collin de l'Hortet, A «Understanding Liver Regeneration: From Mechanisms to Regenerative Medicine» (en anglès). Am J Pathol, 2018 Jun; 188(6), pp: 1316-1327. ISSN 1525-2191. DOI: 10.1016/j.ajpath.2018.03.008. PMID: 29673755 [Consulta: 21 març 2021].
  89. ↑ Nagata, K. «Raw pork liver fans say goodbye to banned sashimi» (en anglès). The Japan Times, 2015; Jun 12. [Consulta: 22 gener 2021].
  90. ↑ Filippone, Peggy T. «Homemade Liverwurst Recipe» (en anglès). The Spruce Eats, 2020; Gen 13 (rev). [Consulta: 6 gener 2021].
  91. ↑ «La parla d'Oliva. Figatell.». Arxivat de l'original el 2012-01-11. [Consulta: 19 novembre 2011].
  92. ↑ RedAragon. «Fardeles» (en castellà). Cocina Tradicional Aragonesa, 2013; Nov 29. [Consulta: 9 març 2021].[Enllaç no actiu]
  93. ↑ Le Divellec, J. «Foie de raie au vinaigre de cidre» (en francès). L'Hôtellerie Restauration, 2007; Gen 12. [Consulta: 22 gener 2021].
  94. ↑ Schwabe, Calvin W. «Sharks and Skates». A: Unmentionable cuisine (en anglès). 4a edició. The University Press of Virginia, 1996, p. 315. ISBN 0-8139-1162-1 [Consulta: 19 novembre 2011]. 
  95. ↑ Veal, variety meats and by-products, liver, cooked, pan-fried Arxivat 2015-02-22 a Wayback Machine., USDA National Nutrient Database for Standard Reference, Release 21 (2008)
  96. ↑ Lamb, variety meats and by-products, liver, cooked, pan-fried, USDA National Nutrient Database for Standard Reference, Release 21 (2008)
  97. ↑ Beef, variety meats and by-products, liver, cooked, pan-fried, USDA National Nutrient Database for Standard Reference, Release 21 (2008)
  98. ↑ PubChem «beta-Cryptoxanthin» (en anglès). Compound Summary. NCBI, US National Library of Medicine, 2021 Gen 9; CID 5281235 (rev), pàgs: 32 [Consulta: 15 gener 2021].
  99. ↑ PubChem «gamma-Tocopherol» (en anglès). Compound Summary. NCBI, US National Library of Medicine, 2021 Gen 9; CID 92729 (rev), pàgs: 38 [Consulta: 15 gener 2021].
  100. ↑ Olson, JM; Ameer, MA; Goyal, A «Vitamin A Toxicity» (en anglès). StatPearls [Internet]. StatPearls Publishing LLC, 2020 Oct 3; NBK532916 (rev), pàgs: 6. PMID: 30422511 [Consulta: 25 novembre 2020].
  101. ↑ Valerian Albanov. In the Land of White Death. Appendix; Notes de A. Konrad. (en anglès)
  102. ↑ DEWHA. «Cape Dension Antartic Expedition, The people: Xavier Mertz» (en anglès). Australian Government, 2008. Arxivat de l'original el 5 d’octubre 2011. [Consulta: 15 gener 2021].
  103. ↑ Aggrawal, A. «Death by Vitamin A» (en anglès). Archive.Today, 1999; Oct. Arxivat de l'original el 5 de gener 2013. [Consulta: 7 gener 2020].
  104. ↑ Myhre, AM; Carlsen, MH; Bøhn, SK; Wold, HL; et al «Water-miscible, emulsified, and solid forms of retinol supplements are more toxic than oil-based preparations» (en anglès). Am J Clin Nutr, 2003 Des; 78 (6), pp: 1152-1159. ISSN 0002-9165. DOI: 10.1093/ajcn/78.6.1152. PMID: 14668278 [Consulta: 24 novembre 2020].
  105. ↑ Chen, TS; Chen, PS «The myth of Prometheus and the liver» (en anglès). J R Soc Med, 1994 Des; 87 (12), pp: 754-755. ISSN 0141-0768. PMC: 1294986. PMID: 7853302 [Consulta: 26 novembre 2020].
  106. ↑ Vítek, T «Greek hepatoscopy and its criteria» (en anglès). Quaderni Urbinati di Cultura Classica, 2016 Gen; 112 (1), pp: 139-164. ISSN 0033-4987 [Consulta: 29 novembre 2020].
  107. ↑ The William Davidson Talmud. «Berakhot 61B» (en hebreu/anglès). Sefaria.org, 2021; Gen 12 (rev). [Consulta: 16 gener 2021].
  108. ↑ Weiser-Alexander, K. «John “Liver Eating” Johnson – Mountain Man and Lawman» (en anglès). Legends of America, 2020; Jul. [Consulta: 23 novembre 2020].
  109. ↑ Rodahl, K; Moore, T «The vitamin A content and toxicity of bear and seal liver» (en anglès). Biochem J, 1943 Jul; 37 (2), pp: 166-168. PMID: 16747610. DOI: 10.1042/bj0370166. PMC: 1257872 [Consulta: 23 novembre 2020].

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fetge
Kembali kehalaman sebelumnya