|
Estiueig  L'estiueig (calc del castellà veraneo) o estiuada[1] és l'acció de passar l'estiu a una residència diferent de l'habitual. L'origen de l'estiueig a CatalunyaL'estiueig com a fenomen social va ser un costum que es va estendre entre les classes benestants de les zones urbanes de Catalunya, generalment de Barcelona, a partir de finals del segle xix, especialment després de la Revolució Industrial, i principis del segle xx. Aquest fenomen va incloure la construcció o reforma integral de cases amb jardí en entorns rurals -cases senyorials, segones residències o torres d'estiueig-, per part de la burgesia industrial recentment apareguda. Aquestes famílies van escollir certs indrets de la costa, com Vilassar de Mar i Sitges, i també de certs indrets de l'interior de les terres catalanes com Cardedeu, la Garriga o Cerdanyola i l'Ametlla del Vallès, al Vallès,[2] aprofitant la tranquil·litat, els aires saludables i fins i tot les aigües termals de les comarques allunyades de Barcelona, ciutat en aquell moment plena de fàbriques i focus de diferents epidèmies.[3] Aquestes cases, generalment d'estil modernista, sovint eren molt grans.[4] Les famílies d'estiuejants, mentre romanien a la torre d'estiueig, feien vida social als casinos, a les places i passejos dels pobles i als salons i jardins de les seves segones residències.[3] Conseqüències de l'estiueigLa presència de la colònia d'estiuejants va contribuir a la modernització de les vil·les properes a Barcelona, que ràpidament van poder comptar amb serveis com l'aigua corrent, l'electricitat o el servei de clavegueram. També va contribuir al desenvolupament econòmic de molts pobles rurals i de pescadors, afavorint el comerç local, les vies de comunicació amb les zones urbanes, la millora de serveis com fondes i balnearis, i donant un fort impuls a la construcció i el creixement urbanístic, fins al punt que alguns dels nuclis urbans van haver de dissenyar plans d'eixample per absorbir la demanda creixent de terrenys per a construir-hi torres de vacances.[5][3] Tot i que la influència de la colònia estiuejant va ser gran, les relacions socials entre estiuejants i nadius van ser generalment classistes i els estiuejants mantenien les distàncies amb la població local, tant com era possible. Amb el pas del temps, a mesura que les carreteres es varen millorar i els vehicles de tracció animal varen ser substituïts per vehicles de motor, les cases d'estiueig es varen allunyar de les zones urbanes. Algunes d'aquestes cases eren antigues cases de pescadors o de pagesos reformades. A partir de l'últim terç del segle XX la pràctica es va estendre a una secció més ampla de la societat catalana i les antigues grans cases d'estiueig varen donar pas a xalets i apartaments de menors dimensions. Molts dels llocs d'estiueig tradicional, especialment a la costa, es varen tornar centres del turisme massificat, provinent de l'Europa central i del nord. Les distàncies classistes entre estiuejants i la població local varen minvar. A poc a poc, vers el final del segle XX l'estiueig tradicional de tres o quatre mesos, amb minyones i tota la família, va donar pas a les vacances, cada vegada més curtes, fins que amb el canvi de les generacions la pràctica de l'estiueig es va desvirtuar i, com tal, va acabar desapareixent. Vegeu tambéReferències
Enllaços externs |
