Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Crucifixió de Jesús

La Crucifixió, de Velázquez, (1631)

La crucifixió de Jesús, i la seva posterior mort, és una llegenda suposadament ocorreguda al segle i. Jesús, a qui els cristians consideren el fill de Déu així com el Messies, va ser arrestat, jutjat i condemnat per Ponç Pilat a ser fuetejat i crucificat. Aquests fets són globalment nomenats 'la passió', el sofriment redemptor de Jesús i la mort per crucifixió representen aspectes centrals de la teologia cristiana, incloent-hi les doctrines de la salvació i l'expiació. La crucifixió de Jesús és descrita als quatre evangelis canònics, testificats a per altres fonts contemporànies, i la consideren com a esdeveniment històric.[1][2] Els cristians consideren que el sofriment de Jesús es predeia en les escriptures hebrees, com en el salm 22 de David i als cants d'Isaïes.[3]

Segons el Nou Testament, Jesús va ser arrestat a Getsemaní després del Sant Sopar amb els dotze apòstols, i obligat a ser jutjat pel Sanedrí, Pilat i Herodes Antipas, abans de ser lliurat per a ser crucificat. Després de ser fuetejat, va ser ridiculitzat pels soldats romans com a «rei dels Jueus», va ser vestit amb una capa morada, coronat amb espines, el varen colpejar i escopir, mentre es dirigia cap al lloc de la crucifixió.

Un cop al Gòlgota, a Jesús se li va oferir per a beure vi barrejat amb fel. Els evangelis de Mateu i Marc enregistren que ho va rebutjar. Llavors, va ser crucificat penjant entre dos lladres declarats culpables. Segons l'evangeli de Marc, que va haver de suportar el turment de la crucifixió durant sis hores a partir de la tercera hora del seu processament, aproximadament a les 9 del matí,[4] fins a la seva mort aproximadament cap a les 3 de la tarda.[5] Els soldats varen clavar un rètol damunt el seu cap que deia «Jesús de Natzaret, rei dels jueus» en tres llengües, li varen esquinçar les seves robes i es varen sortejar la seva capa sense costura. Els soldats romans no li varen trencar les cames, tal com van fer als altres dos homes crucificats (trencant les cames s'accelerava el procés de crucifixió), ja que Jesús ja era mort. Cada evangeli té la seva pròpia versió de les últimes paraules de Jesús.[6] Als evangelis sinòptics, diversos esdeveniments supranaturals varen acompanyar la crucifixió, incloent-hi un eclipsi, un terratrèmol, i (a Mateu) la resurrecció de sants.

Després de la mort de Jesús, el seu cos va ser davallat de la Creu per Josep d'Arimatea i enterrat en una tomba, amb l'ajut de Nicodem. Segons la tradició cristiana, Jesús va ressuscitar tres dies més tard.

Els cristians consideren la mort de Jesús a la creu com un sacrifici sabut i consentit (ja que no preparava una defensa en els seus judicis) que emprenia com a "agent de Déu" per expiar el pecat de la humanitat i per fer possible la seva salvació.[7][8][9][10] La majoria dels cristians proclamen aquest sacrifici a través del pa i vi de l'eucaristia, com un record del Sant Sopar, i molts també commemoren l'esdeveniment el Divendres Sant.[11][12]

Referències de la crucifixió

La crucifixió de Jesús és un esdeveniment ben documentat a la història romana.[13] Es considera improbable que els primers cristians haguessin inventat aquest fet.[14] Encara que gairebé totes les fonts antigues sobre crucifixió són literàries, la descoberta arqueològica el 1968 al nord-est de Jerusalem del cos d'un home crucificat datat al segle i, representa una bona evidència de la descripció evangèlica de la crucifixió.[15] L'home crucificat es creu que era Yohan Ben Ha'galgol i probablement va morir l'any 70, al voltant del període de la rebel·lió jueva contra Roma. Les anàlisis de la Hadassah Medical School estimen la seva edat en prop dels trenta anys. Aquests estudis també mostren que l'home havia estat crucificat de manera similar a la descripció dels evangelis. Un altre descobriment arqueològic, que també data del segle i, és un os de taló identificat amb una punxa descoberta en un enterrament a Jerusalem, que actualment pertany a l'Autoritat d'Antiguitats d'Israel qui l'exposa al Museu d'Israel.[16][17]

Narracions dels evangelis

Davallament de Rubens, Lilla

La primera narració històrica descrita detalladament de la mort de Jesús es troba als quatre evangelis canònics.[18] Hi ha altres referències més implícites a les epístoles del Nou Testament. Als Evangelis sinòptics, Jesús pronostica la seva mort en tres episodis separats.[19]

Segons els quatre evangelis, Jesús va ser portat al "Lloc de la Calavera"[20] i va ser crucificat amb dos lladres,[21] amb l'acusació d'afirmar ser el "Rei dels Jueus",[22] i els soldats es varen repartir la seva roba[23] abans que inclinés el seu cap i morís.[24] Després de la seva mort, Josep d'Arimatea va demanar el cos a Pilat,[25] qui ho va dipositar en una tomba nova.[26]

Els tres evangelis sinòptics també descriuen Simó de Cirene portant la creu,[27] la burla de la multitud a Jesús[28] junt amb els lladres,[29] la foscor des de la sisena fins a la novena hora,[30] i l'esquinçament de les cortines del temple de dalt a baix.[31] Els sinòptics també esmenten uns quants testimonis, incloent-hi un centurió,[32] i unes quantes dones que ho presenciaven de lluny,[33] dos de les quals varen ser presents durant l'enterrament.[34]

Lluc és l'únic evangelista que va ometre el detall del vi barrejat amb fel que li varen oferir a Jesús per beure,[35] mentre només Marc i Joan descriuen Josep recuperant el cos de la creu.[36]

Hi ha uns quants detalls que es troben només en una de les descripcions de l'evangeli. Per exemple, només l'evangeli de Mateu esmenta un terratrèmol, la resurrecció de sants que anaven a la ciutat i que uns soldats romans es varen enviar per vigilar la tomba,[37] mentre que Marc és l'únic en manifestar l'hora real de la crucifixió (la tercera hora, les 9 del matí) i l'informe del centurió sobre la mort de Jesús.[38] Les contribucions de l'evangeli de Lluc és l'única narrativa que inclou les paraules de Jesús a les dones que estaven plorant, els retrets d'un criminal a l'altre, la reacció de les multituds que "colpejaven els seus pits" i les dones preparant espècies i ungüents abans del descans del Sàbat.[39] Joan és també l'únic a referir-se a la petició que li trenquessin les cames i el soldat travessant el costat de Jesús (com a realització de la profecia de l'Antic Testament), i també estava Nicodem ajudant Josep amb l'enterrament.[40]

Segons els evangèlis canònics, Jesús va ressuscitar després de tres dies i es va presentar als seus deixebles en diferents ocasions durant un període de quaranta dies abans d'ascendir al cel.[41] La cita descrita als Fets dels Apòstols que diu que Jesús romania amb els apòstols durant quaranta dies, sembla diferir de la del'evangeli de Lluc, que no fa cap distinció clara entre els esdeveniments del diumenge de Pasqua i l'Ascensió.[42] Tanmateix, la majoria dels estudiosos bíblics accepten que sant Lluc també és l'autor dels Actes dels Apòstols com a volum continuador del seu evangeli, i els dos treballs s'han de considerar globalment.[43]

Segons Marc, Jesús va ser crucificat junt amb dos rebels i el dia es va fer fosc durant tres hores.[44] Jesús va invocar Déu, llavors va fer un crit i va morir.[44] La cortina del temple s'estripà en dos.[44] Mateu segueix Marc, afegint un terratrèmol i la resurrecció de sants.[45] Lluc també segueix Marc, encara que descriu els rebels com a delinqüents comuns, un dels quals defensa Jesús, qui a canvi li promet que estaran junts al paradís.[46] Lluc retrata Jesús com a impassible davant de la seva crucifixió.[47] Joan inclou uns quants dels mateixos elements de Marc, encara que tractats de forma diferent.[48]

Altres fonts

Vegeu també: Testimoni flavià

Molt poques fonts no cristianes fan referència a la crucifixió. La primera referència no cristiana és probablement de Mara Bar-Serapion, un escriptor sirià que només es refereix a un "rei assenyat" executat pels jueus.[49] L'historiador romà Tàcit, en els seus Annals (c. 116 Dc.), esmenta només de passada que "Crist...va patir un càstig extrem durant el regnat de Tiberi de mans d'un dels nostres procuradors… "[50] De manera similar, l'autor satíric grec Llucià es refereix a Jesús simplement com "el personatge distingit que introduïa els seus ritus nous, i fou crucificat per aquest motiu".[51]

Addicionalment, l'historiador jueu del segle i Flavi Josep (en un passatge discutit),[52] explica:

« Hi havia en aquesta època un tal Jesús, un home savi, si és lícit anomenar-lo home, perquè era un creador d'obres meravelloses, un mestre dels homes que reben la veritat amb plaer. Va atreure cap a si a molts dels jueus i molts dels gentils. Va ser [el] Crist. I quan Pilat, a suggeriment dels homes importants d'entre nosaltres, el va condemnar a la creu, els que el van estimar des del principi no el van abandonar, perquè se'ls va aparèixer viu novament al tercer dia, com els profetes divins havien predit aquestes i deu mil altres coses meravelloses sobre ell. I la tribu dels cristians, anomenada així per ell, no s'ha extingit avui dia. »
— Flavi Josep , Antiguitats judaiques, Llibre - XVIII, 3:8-10 (anglès)

Una altra possible referència jueva a la crucifixió (［Lluc 23:39］; ［Gàlates 3:13］) es troba al Talmud babilònic:

« A la vigília de la Pasqua, Jeixua va ser penjat. Quaranta dies abans de l'execució, un herald va sortir i cridar: 'Ell va endavant per ser apedregat perquè ha practicat la bruixeria i seduït Israel a l'apostasia. Qualsevol persona que pugui dir alguna cosa al seu favor, que vingui cap endavant i declari a favor seu. "Però com que ningú es va presentar a favor seu, va ser penjat a la vigília de la Pasqua! »
— Sanedrí 43a, Talmud babilònic

Encara que la qüestió de l'equivalència de les identitats de Jeixua i Jesús ha estat a vegades discutida, molts historiadors accepten que és probable que el passatge citat sigui sobre Jesús.[53]

En oposició a l'ampla majoria d'investigadors Bíblics, els musulmans mantenen que Jesús no va ser crucificat, ni matat per cap altre mitjà. Tenen aquesta creença basada en diverses interpretacions del vers següent a l'Alcorà:

« Han dit també: “Nosaltres, hem matat Al-Massih [Jesús, fill de Maria], l'enviat de Déu, el Seu missatger”. Però no l'han matat, ni l'han fet morir crucificat, ans bé això els va semblar. Certament hi hagué unes disputes sobre aquest tema, hi ha dubtes, no hi ha certesa, només seguien unes conjectures, unes opinions [sobre quina naturalesa de Jesús havia desaparegut, si la divina o la humana]. Però el que és ben cert és que, a ell, no el van matar! És Déu, Al·là, qui el va elevar al Seu costat! Sempre Déu és molt Poderós, sap fer les coses molt justament! »
— Alcorà 4:157–158 (traduït per Míkel de Epalza)

Data, lloc i personatges presents

Data de la crucifixió

Jesús ajudat per Simó de Cirene, pintura brasilera del segle XIX

Està generalment acceptat pels investigadors bíblics que la data exacta de la crucifixió de Jesús va ser un divendres de Pasqua (el mes de Nissan), durant el govern de Ponç Pilat (entre l'any 26-36). En temps de Jesús es feia servir el calendari hebreu, i tot i les comprovacions de la lluna nova i la maduració de la collita d'ordi, el dia exacte o fins i tot el mes de la Pasqua en un any concret, està subjecte a especulació.[54][55] Diverses aproximacions s'han fet servir per calcular l'any de la crucifixió, incloent-hi els Evangelis Canònics, la cronologia de la vida de sant Pau, així com models astronòmics diferents. La data més sovint suggerida és divendres, 3 d'abril de 33.[56][57]

Personatges en el camí a la crucifixió

Els Evangelis sinòptics fan referència a un home anomenat Simó de Cirene que va portar la creu,［Mateu 27:32］, ［Marc 15:21］, ［Lluc 23:26］ mentre en l'Evangeli de Joan, es diu que Jesús "aguanta" la seva pròpia creu.［Joan 19:17］

L'evangeli de Lluc també descriu una interacció entre Jesús i les dones entre la multitud de ploracossos que el seguien, i cita Jesús dient "Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres mateixes i pels vostres fills. Perquè venen dies que la gent dirà: "Sortoses les qui no tenen fills, les entranyes que no han engendrat i els pits que no han criat!". Llavors començaran a dir a les muntanyes: "Caieu damunt nostre!", i als turons: "Cobriu-nos!". Perquè, si tracten així l'arbre verd, què serà del sec?".［Lluc 23:28-31］

Tradicionalment, el camí que Jesús va prendre s'anomena Via Dolorosa i és un carrer a la Ciutat Vella de Jerusalem. Estan marcats nou de les catorze estacions del Via Crucis. Passa davant l'església de l'Ecce Homo, i les cinc últimes estacions ja són dins de la Basílica del Sant Sepulcre.

No hi ha cap referència a la Verònica als evangelis,[58] però fonts com Acta Sanctorum la descriuen com una dona pietosa de Jerusalem que moguda per la compassió mentre Jesús carregava la Creu cap al Gòlgota, li donà el seu vel perquè s'eixugués el front.[59][60][61]

Lloc de la crucifixió

Un diagrama de la Basílica del Sant Sepulcre i el lloc històric basat en un document alemany

La localització precisa de la crucifixió roman una qüestió de conjectura, però les narracions bíbliques indiquen que era a fora dels murs de la ciutat,［Joan 19:20］, ［Hebreus 13:12］ accessible als transeünts［Mateu 27:39］, ［Marc 15:21,29-30］ i visible des d'una certa distància.［Marc 15:40］ Eusebi de Cesarea va identificar la seva localització al nord del Mont Sion,[62] que és coherent amb els dos llocs més freqüentment suggerits en temps moderns.

La paraula aramea Gûlgaltâ identifica el lloc on Jesús va ser crucificat. La traducció llatina del terme és calvària, és a dir, lloc de la calavera. Així doncs, els termes moderns Gòlgota i Calvari, de fet, són sinònims. Tot i no estar documentat per què es designava així, s'han avançat diverses teories. Una d'elles ho vincula al fet que fos un lloc d'execució pública, i "Calvari" faria referència als cranis de víctimes abandonats (un fet contrari a les tradicions d'enterrament jueves, però no a les romanes). Un altre és que el nom "Calvari" provenia del nom d'un cementiri pròxim (que és coherent amb els dos llocs moderns proposats). Una tercera proposa que el nom s'obtenia del contorn físic, que seria més coherent amb l'ús singular de la paraula, és a dir, el lloc anomenat "la calavera". Tot i que es fa referència al "Mont Calvari", probablement només era un turó rocós petit.[63]

El lloc tradicional, dins del qual es troba la Basílica del Sant Sepulcre al barri cristià de Jerusalem, s'ha testificat des del segle iv. Un segon lloc està localitzat més al nord de la ciutat vella, prop d'un lloc popularment anomenat la Tomba del Jardí, promocionat des del segle xix, principalment entre els protestants.

Personatges presents a la crucifixió

L'Evangeli de Lluc［Lluc 23:28-31］ narra l'esmentada escena del camí al Calvari en que Jesús va parlar amb algunes dones que els estudiosos bíblics han identificat amb la seva mare Maria i Maria Magdalena.[64][65] Però aquest evangeli no esmenta que la mare de Jesús fos present durant la crucifixió. Tanmateix, l'Evangeli de Joan［Joan 19:26-27］ la ubica a la crucifixió i descriu que, mentre era a la Creu: Jesús veia la seva pròpia mare al costat dels deixebles que estimava, i li deia, "Dona, contempla el teu fill".

L'Evangeli de Joan també situa altres dones, les tres Maries, a la Creu. Manifesta que Prop de la Creu de Jesús estaven la seva mare, la germana de la seva mare, Maria la dona de Clopas i Maria Magdalena.［Joan 19:25］ No està clar si l'Evangeli de Joan es refereix a tres o quatre dones a la Creu. Les referències a les dones també es fan dins Mateu 27:56 i Marc 15:40 (qui també esmenta Maria Salomé) i comparant aquestes referències totes ells semblen que incloguin Maria Magdalena.[66]

L'Evangeli de Marc manifesta que els soldats romans eren també present a la crucifixió i recull com Longinus, el centurió qui va clavar la llança al costat de Jesús, reconeixia: " És veritat: aquest home era Fill de Déu" .［Marc 15:39］

Mètode i forma de crucifixió

La descripció de Bronzino de la Crucifixió amb tres claus, sense cordes, i un hipopòdium de suport, c. 1545

Ja que el Nou Testament no proporciona detalls exactes del procés de crucifixió de Jesús, els diversos elements del mètode emprat han estat motiu de debat.

Forma de la creu

Mentre que la majoria dels cristians creuen que la creu en què va ser executat Jesús era la tradicional de dues bigues creuades, es debat sobre la possibilitat que s'utilitzés una estaca vertical única. Part del debat s'ha centrat al voltant de l'ambigüitat de les paraules gregues i llatines utilitzades a les primeres escriptures cristianes. Els termes de Grec koiné fets servir al Nou Testament són stauros (σταυρός) i xylon (ξύλον). La paraula stauros, ve de l'arrel grega "sta" que significa "de peu".[67] Històricament es referia a postures de sacrificis, si bé també es pot haver referit a una creu,[67] tot i no poder assegurar-lo."[68][69][70]

Claus

La suposició de l'ús d'una creu de dos fustes no determina el nombre de claus fets servir a la crucifixió, amb teories que discrepen entre 3 i 4 claus.[71] Tanmateix, al llarg de la història s'han fet hipòtesi sobre un nombre més gran de claus arribant fins a 14 claus.[72] Aquestes variacions són també presents a les descripcions artístiques de la crucifixió.[73] A l'Església Occidental, abans del Renaixement normalment es representaven 4 claus, amb els peus de costat. Després del Renaixement la majoria de les representacions utilitzen 3 claus, amb un peu posat sobre l'altre.[73] Els claus apareixen gairebé sempre en l'art, encara que els romans usualment només lligaven les víctimes a la creu.[73] La tradició també es transmet als emblemes cristians, p. ex. els jesuïtes feien servir 3 claus sota el monograma IHS i una creu per simbolitzar la crucifixió.[74]

La col·locació dels claus a les mans o els canells és també incerta. Algunes teories suggereixen que la paraula grega cheir (χειρ;) referida a la mà, inclou el canell i que els romans generalment acostumaven a posar els claus a través de l'espai de Destot (entre l'os gros i l'os semilunar) sense fracturar ossos.[75] Una altra teoria suggereix que la paraula grega per a mà també inclou l'avantbraç i que les claus es posaven entre el Radi i el cúbit a l'avantbraç.[76] També poden haver-se fet servir cordes per subjectar les mans a més a més a l'ús de claus.[77]

Plataforma de suport

Un altre aspecte estudiat ha estat l'ús d'un hipopòdium com a plataforma de suport per als peus, ja que les mans poden no haver estat capaces de suportar el pes. Al segle xvii, Erasmus Bartholin va considerar diferents escenaris per a analitzar el tema.[72] Al segle xx, el patòleg forense Frederick Zugibe va realitzar alguns experiments de crucifixió fent servir cordes per penjar humans amb les mans en diversos angles i posicions.[76] Els seus experiments donen suport a una suspensió en angle, i una creu de dos fustes, i potser alguna mena de suport per als peus, atès que en una forma de suspensió d'una estaca recta (com es va fer servir pels Nazis al Camp de concentració de Dachau durant la Segona Guerra Mundial) i coneguda com a Aufbinden, la mort arriba bastant de pressa.[78]

Últimes paraules de Jesús

La Crucifixió, vista des de la Creu, de James Tissot, segle XIX

Els evangelistes enregistren set frases pronunciades per Jesús mentre era en la creu:

  1. "Pare, perdona'ls, que no saben el que fan."［Lluc 23:34］
  2. "T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís. ［Lluc 23:43］
  3. "Dona, contempla, el teu fill!" ［Joan 19:25-27］
  4. Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? ［Mateu 27:46］ ［Marc 15:34］ (en arameu vol dir: "El Meu Déu, el Meu Déu, per què m'ha abandonat?"). També se cita de la primera línia del Salm 22. L'última es refereix a la perforació de mans i peus, i ha estat interpretat com una referència a la Crucifixió.
  5. "Tinc set. " ［Joan 19:28］
  6. "S'ha acabat. " ［Joan 19:30］
  7. "Pare, confio el meu alè a les teves mans !."［Lluc 23:46］

Tots els discursos són curts. Tenint en compte l'asfíxia i l'esgotament, obtenir prou aire per pronunciar algunes paraules en la creu deu haver estat molt esgotador i dolorós per a la víctima.[79][80]

Les últimes paraules de Jesús han estat el tema d'una gamma àmplia d'ensenyaments cristians i sermons, i diversos autors han escrit llibre específicament dedicats a les darreres paraules de Crist.[81] [82] [83] [84] [85] Tanmateix, ja que les declaracions de les últimes paraules difereixen entre els quatre evangelis canònics, James Dunn ha expressat dubtes sobre la seva historicitat.[86]

Fenòmens durant la crucifixió

Marc esmenta l'enfoscament del dia durant la crucifixió de Jesús i l'esquinçament en dos de les cortines del Temple en el moment que Jesús mor.[44] Mateu segueix Marc, afegint un terratrèmol i la resurrecció de sants.[45] Lluc també segueix Marc.[46] A Joan, no s'hi esmenta fenòmens especials fins a la resurrecció de Jesús des de la tomba.[87]

Foscor i eclipsi

En la narrativa sinòptica, mentre Jesús és clavat a la creu, el cel "s'enfosqueix durant 3 hores", des de la sisena fins a la novena hora (migdia a mitja tarda). Tant l'orador romà Julius Africanus com el teòleg cristià Orígenes feien referència a l'historiador grec Flegó qui havia escrit "pel que fa a l'eclipsi en temps de Tiberi Cèsar August, qui regnava quan Jesús va ser crucificat, i als grans terratrèmols que varen tenir lloc".[88]

Julius Africanus posteriorment va fer referència a les escriptures de l'historiador Tal·lus en negar la possibilitat d'un eclipsi solar: "Tal·lus, al tercer llibre de la seva història, vincula aquesta foscor amb un eclipsi del sol, cosa que per a mi no té sentit. Durant la celebració hebrea de la pasqua, el 14è dia segons la lluna, i la passió del nostre Salvador cau el dia abans de la pasqua; però un eclipsi de sol només té lloc quan la lluna queda davant el sol."[89] Un eclipsi solar coincidint amb lluna plena és una impossibilitat científica. L'apologista cristià Tertul·lià va escriure "A la mateixa hora, també, la llum del dia es retirà, en el mateix moment que el sol estava en el seu zenit. Aquells que no sabien que això s'havia pronosticat sobre Crist, no varen dubtar que es tractava d'un eclipsi. Teniu els registres mundials als arxius."[90] La foscor es va reportar a llocs tan distants com Heliòpolis i aparentment l'antinatural efecte va ser esmentada per sant Pau quan Dionís l'Areopagita va convertir-se al cristianisme.[91]

Humphreys i Waddington de la Universitat d'Oxford varen reconstruir l'escenari d'un eclipsi lunar per a aquell dia,[92] concloent que:

« "Aquest eclipsi va ser visible des de Jerusalem a la sortida de la lluna.... primerament visible des de Jerusalem cap a les 6:20 del vespre (el començament del Sàbat Jueu i també el començament del dia de Pasqua de l'any 33) amb aproximadament un 20% del seu disc projectant l'ombra a la terra .... L'eclipsi n'acabava uns trenta minuts més tard, a les 6:50 del vespre." »

A més, els seus càlculs mostraven que el 20% ombra es col·locava prop de la primera porció visible a la sortida de la lluna. Aquests autors destaquen que la referència de l'apòstol Pere a la "lluna de sang"［Acts 2:20］ (un terme col·loquial per a un eclipsi lunar a causa del color vermellós del llum de la lluna refractat a través de l'atmosfera de la Terra) potser era una referència a aquest eclipsi. Cal considerar, tanmateix, que en el versicle anterior del mateix passatge, sant Pere expressament esmenta que "el sol es girarà a la foscor", que suggeriria un eclipsi solar conjuntament amb el lunar. ［Acts 2:20］

Cortines del Temple, terratrèmol i resurrecció de sants morts

Els evangelis sinòptics descriuen que les cortines del temple de Jerusalem es varen esquinçar de dalt a baix. Segons Josep, la cortina al temple d'Herod tenia gairebé 18 metres d'alt i 100 mm de gruix. Aquesta cortina representava la separació entre Déu i l'home, més enllà de la qual només al Summe Sacerdot podia passar, i només ho feia una vegada a l'any［Hebreus 9:1-10］ per a estar en presència de Déu i fer perdonar els pecats d'Israel.［Èxode 30:10］ ［Levític 16］ Molts estudiosos de la Bíblia accepten que l'esquinçament del vel és el símbol de Jesús establint una nova via d'accés a Déu, com es descriu a Hebreus 9:24-28.

L'evangeli de Mateu descriu que hi va haver terratrèmols, la terra es va obrir, i les tombes dels sants morts es varen obrir i varen ressuscitar després de la resurrecció de Jesús. Aquests sants ressuscitats varen entrar a la ciutat sagrada i es varen aparèixer a molta gent, si bé no s'ha documentat el seu destí final. ［Mateu 27:51–53］

A les narracions sinòptiques, el centurió al càrrec, presenciant aquests esdeveniments, va dir: "Veritablement aquest era el Fill de Déu!"［Mateu 27:54］ o "Veritablement aquest home era el Fill de Déu!"［Marc 15:39］ o "Certament aquest home era innocent!".［Lluc 23:47］

Importància teològica

Cristologia de la crucifixió

Vegeu també: Anyell de Déu

Les narracions de la crucifixió i la posterior resurrecció de Jesús proporcionen un fons ric per l'anàlisi de la Cristologia, des dels Evangelis Canònics fins a les Epístoles Paulines.[93]

Als Escrits Joànics la submissió de Jesús a la crucifixió és un sacrifici fet com a agent de Déu o servent de Déu, per la victòria final.[94][95] D'aqui es desenvolupa el tema de la salvació de l'Evangeli de Joan que descriu la proclamació feta per Joan Baptista a Joan 1:29: "L'Anyell de Déu qui treu els pecats del món",[96] reforçat amb el concepte proporcionat a ［Revelació 21:14］ on l'l'anyell immolat, però dempeus "és l'únic digne de tenir el rotlle (manuscrit) contenint els noms dels que s'han de salvar".[9]

Un element central de la cristologia presentada als Fets dels Apòstols és l'afirmació de la creença que la mort de Jesús per crucifixió passava "amb la presciència de Déu, segons un pla definitiu."[97] Des d'aquest punt de vista, igual que a Acts 2:23, la creu no es veu com a vergonyant, perquè la crucifixió de Jesús "fora de la legalitat" es veu com l'acompliment del pla de Déu.[97][98]

La Cristologia de sant Pau fa focus específic en la mort i resurrecció de Jesús. Per a Pau, la crucifixió de Jesús es relaciona directament amb la seva resurrecció i el terme "la creu de Crist" utilitzat dins de Galatians 6:12 pot ser vist com la seva abreviatura del missatge dels evangelis.[99] Per Pau, la crucifixió de Jesús no era un esdeveniment aïllat a la història, sinó un esdeveniment còsmic amb conseqüències escatològiques significatives, com en 1 Co 2:8.[99] En la vista paulina, Jesús, obedient fins a la mort, ［Filipencs 2:8］ mor "en el moment correcte" ［Romans 4:25］ basat en el pla de Déu.[99] Per a Pau la "potència de la creu" no és separable de la Resurrecció de Jesús.[99]

Joan Calví donava suport al punt de vista de l'"agent de Déu" i sostenia que al seu judici Jesús podria haver advocat amb èxit a favor de la seva innocència, però en canvi es va sotmetre a la crucifixió en obediència al Pare.[8][100] Aquest tema de la cristiologia va continuar al segle xx a les dues Esglésies, l'oriental i l'occidental. Al cristianisme oriental, Sergei Bulgàkov argumenta que la crucifixió de Jesús va ser "pre-eternament" determinada pel Pare abans de la creació del món per redimir la humanitat de la ignomínia provocada per la caiguda d'Adam.[10] A l'Església Catòlica Romana, Karl Rahner explicava detalladament l'analogia de la sang de l'Anyell de Déu (i l'aigua perduda pel costat de Jesús) a la crucifixió amb un efecte de neteja, similar a aigua baptismal.[101]

Expiació

Article principal: Expiació amb sang

La mort i resurrecció de Jesús apuntalen una varietat d'interpretacions teològiques sobre com la salvació es concedí a la humanitat. Aquestes interpretacions varien molt segons l'èmfasi que posen en la mort de Jesús en comparació amb les seves paraules.[102] D'acord amb la visió de l'expiació substitutiva, la mort de Jesús és d'una importància central, i Jesús es va sacrificar voluntàriament com a acte d'obediència perfecta i com a sacrifici d'amor que complaïa Déu.[103] Per contra la teoria de la influència moral de l'expiació focalitza molt més sobre el contingut moral de l'ensenyament de Jesús, i veu la mort de Jesús com un martiri.[104] Des de l'edat mitjana hi ha hagut conflicte entre aquestes dues visions dins del Cristianisme occidental. Els protestants tradicionalment defensen la teoria de l'expiació substitutiva. L'Església Catòlica Romana afegeix també la doctrina de la satisfacció de l'expiació incorporada a la idea de penitència.[103]

En la tradició Catòlica Romana aquesta visió de la penitència és compensada per l'obligació dels catòlics romans de realitzar actes de reparació a Jesús[105] que a l'encíclica Miserentissimus Redemptor de Pius XI eren definits com "una mena de compensació per ser rendida per les lesions" en referència als sofriments de Jesús.[106] Joan Pau II es va referir a aquests actes de reparació com l'esforç incessant per estar al costat de les creus inacabables en les quals el Fill de Déu es continua crucificant..[107]

Entre cristians ortodoxos, una altra visió comuna és la de Crist victoriós, segons la qual Jesús fou enviat per Déu per derrotar a Satan. A causa de la seva perfecció, mort voluntària, i Resurrecció, Jesús derrotava Satan i moria, però sorgia victoriós. Per això, la humanitat ja no està lligada al pecat, sinó que es lliure de reunir-se amb Déu a través de la fe en Jesús.[108]

Aspectes mèdics de la crucifixió

Un cert nombre de teories que intenten explicar les circumstàncies de la mort de Jesús en la creu mitjançant coneixement mèdic dels segles XIX i XX han estat proposades per una gamma de gent, que va des dels metges i historiadors fins als místics.

La majoria de les teories proposades per metges experts (amb especialitats que s'estenen des de la medicina legal fins a oftalmologia] conclouen que Jesús va suportar enormes quantitats de dolor i sofriment en la Creu abans de la seva mort. El 2006, el metge de capçalera John Scotson ressenyava més de 40 publicacions sobre la causa de la mort de Jesús i les teories s'estenien de la insuficiència cardiocirculatòria a l'embòlia pulmonar.[109]

Davallamentde Crist, de Bronzino; Musée des Beaux-Arts et d'Archéologie; Besançon

El 1847, basant-se en Joan 19:34, el metge William Stroud va proposar la teoria del cor trencat com a causa de la mort de Crist influint en un cert nombre de persones.[110] La teoria de l'asfíxia ha estat objecte d'uns quants experiments que simulen la crucifixió amb voluntaris sans, i molts metges accepten que la crucifixió provoca una interrupció profunda de l'habilitat de la víctima per a respirar. Un efecte secundari de l'asfíxia és que la víctima de la crucifixió va perdent gradualment la capacitat per a obtenir prou respiració per a parlar. Això proporciona una possible explicació per a les narracions que indiquen que les últimes paraules de Crist eren discursos curts.[111]

La teoria de la insuficiència cardiocirculatòria és una explicació moderna predominant i suggereix que Jesús va morir d'un xoc profund. Segons aquesta teoria, el fuetejat, les pallisses, i la fixació a la creu haurien deixat Jesús deshidratat, dèbil, i críticament malalt; així, l'escenari estava llest per a una complexa interacció simultània de crisis fisiològiques: deshidratació, trauma massiu i lesió de teixits tous (especialment pel fuetejat previ), respiració insuficient, i esforç físic actiu, conduint al col·lapse cardiovascular.[112]

En el seu llibre Poema de l'home Déu de 1944, l'escriptora mística italiana Maria Valtorta (que no tenia gens d'educació mèdica) proporcionava un relat molt detallat sobre la mort de Jesús, confirmant la teoria de la insuficiència cardiovascular, agreujada per l'asfíxia parcial. Manifestava que la seva precisa descripció li havia estat dictada per Jesús en una visió que havia tingut.[113] L'endocrinòleg Nicholas Pende s'expressà d'acord amb la narració de Valtorta i manifestava la seva sorpresa pel nivell de detall amb què Valtorta havia descrit els espasmes de Crist en la crucifixió.[114]

Mitjançant el diari del col·legi de Metges Americà, el doctor William Edwards i els seus col·legues varen donar suport a la insuficiència cardiovascular (mitjançant xoc hipovolèmic) combinada amb les teories de l'asfíxia, que van produir el flux d'aigua pel costat de Jesús. Aquest fet descrit a l'Evangeli de Joan［Joan 19:34］ era fluid pericardial.[115] Alguns cristians apologistes semblen afavorir aquesta teoria i mantenen que aquesta anomalia mèdica hauria estat un fet que l'autor de l'Evangeli de Joan hauria estat temptat de deixar-ho, si no hagués estat interessat en una informació exacta.

Al seu llibre La Crucifixió de Jesús, el metge i forense Frederick Zugibe proporciona un conjunt de teories que intenten explicar el clavament, dolors i mort de Jesús amb molt detall.[116][117] Zugibe va fer un cert nombre d'experiments al llarg d'uns quants anys per provar les seves teories mentre era metge forense. Aquests estudis comptaven amb experiments amb voluntaris de diferents pesos penjats en diferents angles on es mesurava la tensió de tracció, comptant amb proves on els peus estaven subjectes i altres en que no ho estaven. En aquests casos la quantitat de tensió i el dolor corresponent era significatiu.[118]

Pierre Barbet, un metge francès cap de cirurgià de l'Hospital de Sant Josep a París,[119] avançava un conjunt de detallades teories sobre la mort de Jesús. Feia la hipòtesi que Jesús hauria hagut de relaxar els seus músculs per obtenir prou aire per pronunciar les seves últimes paraules, davant l'esgotadora asfíxia. Igualment entenia que una persona crucificada hauria fet servir els seus peus foradats per alçar el seu cos per a obtenir prou respiració per parlar.[120] Algunes de les teories de Barbet, com la de localització dels claus, són discutides per Zugibe.

El cirurgià ortopèdic Keith Maxwell no solament va analitzar els aspectes mèdics de la crucifixió, sinó que va analitzar com Jesús podria haver carregat la creu al llarg de tota la Via Dolorosa.[121]

En un article del Col·legi de Metges Catòlic, en Phillip Bishop i el fisiòleg Brian Church suggerien una teoria nova basada en trauma de suspensió.[122]

El 2003, historiadors F.P. Retief i L. Cilliers revisaven la història i patologia de la crucifixió com la realitzaven els romans i suggerien que la causa de mort era sovint una combinació de factors. També manifestaren que els guardes romans tenien prohibit marxar de l'escena fins que la mort no s'hagués produït.[123]

La Crucifixió en l'art, simbolisme i devocions

Article principal: Crucifixió en les arts

Des de la crucifixió de Jesús, la creu ha esdevingut un element clau del simbolisme cristià, i l'escena de crucifixió ha estat un element central de l'art cristià, creant temes artístics específics com l'Ecce Homo, el davallament de la Creu o l'enterrament de Crist.

La crucifixió, vista des de la Creu de James Tissot presentava una narració, de finals del segle xix, descrita des de la perspectiva de Jesús.[124][125]

El simbolisme de la creu, que és avui en dia un dels símbols cristians més àmpliament reconeguts, ja es feia servir des dels primers temps cristians i Justí el Màrtir, qui va morir l'any 165, ho descriu de forma que ja implica el seu ús com a símbol, encara que el crucifix sembla posterior.[126][127] Els principals mestres de la pintura com Caravaggio, Rubens o Ticià ho han representat als seus treballs.

Les devocions basades en la crucifixió i els sofriments de Jesús han tingut un clar seguiment pels cristians. Les estacions de la Creu marquen un cert nombre d'etapes basades en les parts del procés de la crucifixió de Jesús, mentre que el rosari de la preciosa Sang de Jesús és una meditació basada en les ferides de Jesús com a part de la crucifixió.

La presència de la Verge Maria sota la Creu［Joan 19:26-27］ ha estat en si mateix tema de l'art marià, i del conegut simbolisme catòlic com la Medalla Miraculosa o l'escut d'armes de Joan Pau II mostrant una creu mariana. Un cert nombre de dedicacions marianes també impliquen la presència de Maria al Calvari, com ara, la manifestació de Joan Pau II que "Maria estava unida a Jesús en la Creu".[128][129] Treballs ben coneguts de l'art cristià de mestres com Rafael o Caravaggio presenten la verge Maria com a part de l'escena de la crucifixió.

Galeria

Referències

  1. ↑ Christopher M. Tuckett a Bockmuehl, pàg. 123-124
  2. ↑ Funk
  3. ↑ Oxford Dictionary
  4. ↑ Marc 15:25
  5. ↑ Marc 15:34-37
  6. ↑ Ehrman
  7. ↑ Pollard, pàg.21
  8. ↑ 8,0 8,1 Edmondson, pag. 91
  9. ↑ 9,0 9,1 Haan, pàg. 103
  10. ↑ 10,0 10,1 bulgakov, pàg. 129
  11. ↑ Richardson, pàg. 189
  12. ↑ Hall, pàg. 65
  13. ↑ Crossan, pàg.145, "Que va ser crucificat és tan segur com cap altre tema històric mai no ha estat, ja que tant Josep com Tàcit ... varen estar d'acord amb les narracions cristianes, almenys en aquest fet bàsic."
  14. ↑ Entrada "Jesus Christ" a: Oxford Dictionary
  15. ↑ Freedman, pàg. 299
  16. ↑ Article sobre la Crucifixió
  17. ↑ Article sobre la Crucifixió de Jesús
  18. ↑ Mateu 27:33-44; Marc 15:22-32; Lluc 23:33-43; Joan 19:17-30
  19. ↑ Keene, pàg. 24-25
  20. ↑ Mateu 27:33 - "lloc anomenat Gòlgota (que significa Lloc de la Calavera)"; Marc 15:22 (igual que Mateu); Lluc 23:32-33 - " lloc que era anomenat la Calavera"; Joan 19:17 - " lloc anomenat Lloc de la Calavera, que en arameu s'anomena Gòlgota"
  21. ↑ Mateu 27:38; Marc 15:27-28; Lluc 23:33; Joan 19:18
  22. ↑ Mateu 27:37 - " Aquest és Jesús, el Rei dels Jueus."; Marc 15:26 - " el Rei dels Jueus."; Lluc 23:38 - " Aquest és el Rei dels Jueus". Alguns manuscrits afegeixen en cartes en grec, llatí i hebreu; Joan 19:19-22 - " Jesús de Nazaret, el Rei dels Jueus"; "... era escrit en arameu, en llatí, i en grec."
  23. ↑ Mateu 27:35-36; Marc 15:24; Lluc 23:34; Joan 19:23-24
  24. ↑ Mateu 27:50; Marc 15:37; Lluc 23:46; Joan 19:30
  25. ↑ Mateu 27:57-58; Marc 15:42-43; Lluc 23:50-52; Joan 19:38
  26. ↑ Mateu 27:59-60; Marc 15:46; Lluc 23:53; Joan 19:41-42
  27. ↑ Mateu 27:31-32; Marc 15:20-21; Lluc 23:26
  28. ↑ Mateu 27:39-43; Marc 15:29-32; Lluc 23:35-37
  29. ↑ Mateu 27:44; Marc 15:32; Lluc 23:39
  30. ↑ Mateu 27:45; Marc 15:33; Lluc 23:44-45
  31. ↑ Mateu 27:51; Marc 15:38; Lluc 23:45
  32. ↑ Mateu 27:54; Marc 15:39; Lluc 23:47
  33. ↑ Mateu 27:55-56; Marc 15:40-41; Lluc 23:49
  34. ↑ Mateu 27:61; Marc 15:47; Lluc 23:54-55
  35. ↑ Mateu 27:34; Mateu 27:47-49; Marc 15:23; Mark 15:35-36; Joan 19:29-30
  36. ↑ Marc 15:45; Joan 19:38
  37. ↑ Mateu 27:51; Mateu 27:62-66
  38. ↑ Marc 15:25; Mark 15:44-45
  39. ↑ Lluc 23:27-32; Lluc 23:40-41; Lluc 23:48; Lluc 23:56
  40. ↑ Joan 19:31-37; John 19:39-40
  41. ↑ Joan 19:30–31; Marc 16:1; Marc 16:6
  42. ↑ Vermès, pàg. 276
  43. ↑ Guthrie, pàg. 125 i 366
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 44,3 Funk, pàg. 51-161
  45. ↑ 45,0 45,1 Funk, pàg. 129-270
  46. ↑ 46,0 46,1 Funk, pàg. 267-364
  47. ↑ Ehrman 2007
  48. ↑ Funk, pàg. 365-440
  49. ↑ Bruce 2009
  50. ↑ Tàcit. «Annals, XXV.44».
  51. ↑ Llucià. H. W. Fowler. The Death of Peregrine, 11-13. Oxford: The Clarendon Press. 
  52. ↑ Louis Feldman compta amb 87 articles publicats durant el període de 1937-1980, "la majoria aclaparadora dels quals qüestionen la seva autenticitat totalment o parcialment",(Feldman, pàg. 430)
  53. ↑ Goldstein 1950
  54. ↑ «Tractate Sanhedrin 10b». A: Babylonian Talmud (en anglès). 
  55. ↑ «Tractate Sanhedrin 11b». A: Babylonian Talmud (en anglès). 
  56. ↑ Maier, P.L. «Sejanus, Pilate, and the Date of the Crucifixion» (en anglès). Church History, 37, 1, 1968., pàg. 3-13
  57. ↑ Fotheringham, J.K. «The evidence of astronomy and technical chronology for the date of the crucifixion» (en anglès). Journal of Theological Studies, 35, 1934., pàg. 146-162
  58. ↑ Cohn 1998
  59. ↑ Cruz, 2009
  60. ↑ Santa Verònica a l'enciclopèdia Catòlica (anglès)
  61. ↑ Butler, pàg. 84
  62. ↑ Eusebi de Cesarea. Onomasticon (Concerning the Place Names in Sacred Scripture) (en anglès). 
  63. ↑ Euqueri de Lió. «Letter to the Presbyter Faustus». Arxivat de l'original el 2008-06-13. [Consulta: 4 maig 2011]. «Les tres portes de sortida més freqüentades són una a l'oest, una altra a l'est, i una tercera al nord. A l'entrar a la ciutat des del costat nord, el primer dels llocs sants que es troba, segons les direccions dels carrers, és l'església anomenada el Martiri, que va ser construïda amb gran reverència per Constantí no fa molt de temps. A continuació, cap a l'oest es visita l'enllaç entre el Gòlgota i l'Anàstasi, de fet la Anàstasi està en el lloc de la resurrecció, i el Gòlgota es troba al centre entre la Anàstasi i el Martirium, el lloc de la passió del Senyor, en el qual encara es troba la roca on va estar clavada la creu del Senyor. Aquests són, però llocs separats fora del Mont Sió, on el pendent del lloc s'estén cap al nord.»
  64. ↑ Schroedel, pàg. 23
  65. ↑ Meyers, pàg. 119
  66. ↑ Phillips, pàg. 366
  67. ↑ 67,0 67,1 Forlong, pàg. 491-492
  68. ↑ Verbrugge, pàg. 391.
  69. ↑ Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, σταυρός
  70. ↑ Eina d'estudi de paraules en Grec
  71. ↑ Bromiley, pàg. 826
  72. ↑ 72,0 72,1 Kitto, pàg. 591
  73. ↑ 73,0 73,1 73,2 Earls, pàg. 64
  74. ↑ Honour, pàg. 526
  75. ↑ Ball, pàg. 82-84
  76. ↑ 76,0 76,1 Moore, pàg. 639-643
  77. ↑ Holman Concise Bible Dictionary Holman, 2011 ISBN 0805495487 pàg. 148
  78. ↑ Phelan, pàg. 106-111
  79. ↑ Medical Analysis of Crucifixion Arxivat 2009-12-11 a Wayback Machine. (anglès)
  80. ↑ sobre Crucifixió Anatomical, Physiological and Historical Aspects of the Crucifixion and Death of Jesus. Arxivat 2011-05-18 a Wayback Machine. (anglès)
  81. ↑ Anderson-Berry, David. The seven sayings of Christ on the cross (en anglès). Pickering & Inglis, 1871 [Consulta: 13 maig 2011]. 
  82. ↑ Edmunds, John. The seven sayings of Christ on the Cross: seven Lent lectures, preached in a country church in the diocese of Durham (en anglès). Thomas Hatchard, 1855 [Consulta: 13 maig 2011]. , pàg. 26
  83. ↑ Pink, Arthur W. The Seven Sayings of the Saviour on the Cross (en anglès). Baker Books, 1 novembre 2005. ISBN 9780801065736 [Consulta: 13 maig 2011]. 
  84. ↑ Long, Simon Peter. The wounded word: a brief meditation on the seven sayings of Christ on the cross (en anglès). F. J. Heer, 1908 [Consulta: 13 maig 2011]. 
  85. ↑ Macduff, John Ross. The words of Jesus (en anglès). T.N. Stanford, 1857 [Consulta: 13 maig 2011]. , pàg. 5
  86. ↑ James G. D. Dunn, Jesus Remembered, (Eerdmans, 2003) page 779-781.
  87. ↑ Harris, pàg. 302-310
  88. ↑ Origen. «Contra Celsum, Book 2, XXXIII».
  89. ↑ Donaldson, Coxe. The ante-Nicene fathers. 6. Nova York: The Christian Literature Publishing Co., 1888, p. 136. 
  90. ↑ Tertullian. «Apologeticum».
  91. ↑ Parker, John. «Letter VII. Section II. To Polycarp--Hierarch. & Letter XI. Dionysius to Apollophanes, Philosopher.». A: The Works of Dionysius the Arepagite. Londres: James Parker and Co., 1897, p. 148-149, 182-183. 
  92. ↑ Humphreys, Colin J.; W. G. Waddington. «The Date of the Crucifixion» (en anglès). Journal of the American Scientific Affiliation 37, 01-03-1985. Arxivat de l'original el 2012-06-24. [Consulta: 4 maig 2011].
  93. ↑ Kingsbury, Jack Dean; Powell, Mark Allan. Who do you say that I am?: essays on Christology (en anglès). Westminster John Knox Press, gener 1999. ISBN 9780664257521 [Consulta: 23 maig 2011]. , pàg. 106
  94. ↑ Cullmann, pàg. 79
  95. ↑ Sadananda, Daniel Rathnakara. The Johannine exegesis of God: an exploration into the Johannine understanding of God (en anglès). Walter de Gruyter, 2004. ISBN 9783110182484 [Consulta: 23 maig 2011]. , pàg. 281
  96. ↑ Hengel, Martin. Studies in Early Christology (en anglès). Continuum International Publishing Group, 2004. ISBN 9780567042804 [Consulta: 24 maig 2011]. , pàg. 371
  97. ↑ 97,0 97,1 Matera, Frank J. New Testament christology (en anglès). Westminster John Knox Press, 1999. ISBN 9780664256944 [Consulta: 24 juliol 2011].  pàg. 67
  98. ↑ 'Soards, Marion L. The speeches in Acts: their content, context, and concerns (en anglès). Westminster John Knox Press, 1994. ISBN 9780664252212 [Consulta: 24 juliol 2011].  pàg. 34
  99. ↑ 99,0 99,1 99,2 99,3 Schwarz, Hans. Christology (en anglès). Wm. B. Eerdmans Publishing, Octubre 1998. ISBN 9780802844637 [Consulta: 24 juliol 2011].  pàg. 132-134
  100. ↑ Oliphant Old, Hughes. The Reading and Preaching of the Scriptures in the Worship of the Christian Church: The age of the Reformation (en anglès). Wm. B. Eerdmans Publishing, Abril 2002. ISBN 9780802847751 [Consulta: 24 juliol 2011].  pàg. 125
  101. ↑ Rahner, Karl. Encyclopedia of theology: a concise Sacramentum mundi (en anglès). Continuum International Publishing Group, 1975. ISBN 9780860120063 [Consulta: 24 juliol 2011]. , pàg. 74
  102. ↑ Per exemple, veure Mateu 6:14–15). Vegeu també el Sermó de la muntanya
  103. ↑ 103,0 103,1 «Doctrine of the Atonement». Catholic Encyclopedia.
  104. ↑ Wallace, A. J.; Rusk, R. D.. Moral Transformation: The Original Christian Paradigm of Salvation (en anglès). CreateSpace, 2010. ISBN 9781456389802 [Consulta: 24 maig 2011]. 
  105. ↑ Ball, Ann. Encyclopedia of Catholic Devotions and Practices. Huntington, Indiana: Our Sunday Visitor, 2003. ISBN 087973910X. 
  106. ↑ «Miserentissimus Redemptor». Encyclical of Pope Pius XI.
  107. ↑ «Vatican archives».
  108. ↑ Johnson, Alan F., and Robert E. Webber. What Christians Believe: A Biblical and Historical Summary. Zondervan, 1993, p. 261–263. 
  109. ↑ John Scotson «Medical theories on the cause of death in Crucifixion». Journal of the Royal Society of Medicine, 8-2006.
  110. ↑ Stroud, William. A Treatise on the physical Cause of the Death of Christ (en anglès). Hamilton and Adams, 1847 [Consulta: 24 juliol 2011]. 
  111. ↑ Barbet, Pierre. «The Corporal PPassion of Jesus Christ» (en anglès). Universitat de Colúmbia. Arxivat de l'original el 2009-12-11. [Consulta: 24 juliol 2011].
  112. ↑ W. Reid Litchfield. «The Search for the Physical Cause of Christ's Death». Brigham Young University. Arxivat de l'original el 2011-11-07. [Consulta: 24 juliol 2011].
  113. ↑ Valtorta, Maria. Poem of the man god (en anglès). Valtorta Publishing, 2000. 
  114. ↑ «Maria Valtorta, Her Life and Work» (en anglès). Bisbat romà de Danylak. [Consulta: 24 juliol 2011].[Enllaç no actiu]
  115. ↑ Edwards, William D.; Gabel, J de Wesley; Hosmer, Floyd E. «On the Physical Death of Jesus» (en anglès), 1986. Arxivat de l'original el 2011-08-09. [Consulta: 24 juliol 2011]., Vol 255, Núm. 11, pàg. 1455-1463
  116. ↑ Zugibe, Frederick Thomas. The crucifixion of Jesus: a forensic inquiry (en anglès). M. Evans and Co., 2005. ISBN 978-1-59077-070-2. [Enllaç no actiu]
  117. ↑ Hewitt, Joseph William. The use of nails in the crucifixion ... (en anglès). Harvard University Press, 1932. [Enllaç no actiu]
  118. ↑ Zugibe, Frederick T. «Crucifixion and Shroud Studies. Medical Aspects of the Crucifixion» (en anglès), 2006. [Consulta: 24 agost 2011].
  119. ↑ New Scientist 12 d'octubre de 1978, pàg. 96
  120. ↑ Barbet, Pierre. A doctor at Calvary: the Passion of Our Lord Jesus Christ as described by a surgeon (en anglès). P.J. Kenedy, 1953. 
  121. ↑ Kapur, Tripta. «Jesus' Suffering and Crucifixion From a Medical Point of View» (en anglès), 2007. Arxivat de l'original el 2019-06-08. [Consulta: 24 agost 2011].
  122. ↑ Bishop, Phillip. «An Alternative Mechanism For Death by Crucifixion» (en anglès). Catholic Medical Association, 2006. Arxivat de l'original el 2012-07-09. [Consulta: 24 agost 2011].
  123. ↑ Retief, F.P.; Cilliers, L. «The history and pathology of crucifixion» (en anglès), 2003. Arxivat de l'original el 2021-04-14. [Consulta: 24 agost 2011].
  124. ↑ Dolkart, Judith F. James Tissot: the Life of Christ, 2009. ISBN 1858944961. , pàg. 201
  125. ↑ Rookmaaker, H. R.. Modern Art and the Death of a Culture. Crossway Books, 1970, p. 73. ISBN 0891077995. 
  126. ↑ [enciclopèdia catòlica de http://www.newadvent.org/cathen/14373b.htm sobre Simbolisme]
  127. ↑ [enciclopèdia catòlica de http://www.newadvent.org/cathen/07664a.htm sobre Veneració d'Imatges]
  128. ↑ «EWTN: Mary was United to Jesus on the Cross». Arxivat de l'original el 2019-07-05. [Consulta: 2 maig 2011].
  129. ↑ lloc web vaticà

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Crucifixió de Jesús
Kembali kehalaman sebelumnya