|
Conquesta aragonesa de Sardenya
La Conquesta de Sardenya fou una campanya militar per part de la Corona d'Aragó encapçalada per Jaume el Just entre 1323 i 1329. L'illa de Sardenya, sotmesa a la influència mercantil de pisans i genovesos, estava dividida en quatre senyories (anomenades giudicati), de les quals tres estaven gairebé sota control dels pisans i la quarta, la dels Arborea, hi tenia una aliança estreta. Les dificultats de les finances reials després de les guerres per Sicília (fins a 1295), els conflictes amb la Corona de Castella per les terres de Múrcia i Alacant (1296-1304) i el fracàs d'una temptativa de conquesta d'Almeria (1309) expliquen el retard de Jaume el Just a l'hora de materialitzar la conquesta de Sardenya, de la qual havia obtingut la infeudació del papa (Roma, 1297). La possessió de l'enclavament sard podia interessar als catalans per raons econòmiques i estratègiques car posseïa nombroses riqueses naturals (salines, mines de plata i corall); la producció agrícola (cereals) i ramadera (carn, cuirs, formatges) eren abundants; la situació geogràfica de l'enclavament permetia controlar millor la navegació a la Mediterrània occidental, cosa que permetia guanyar posicions en les rutes marítimes cap al llevant mediterrani, on es feia el comerç més lucratiu; i de passada, la conquesta de Sardenya tenia altres avantatges, com guanyar mercats i enclavaments als competidors pisans i genovesos; suprimir una base del corsarisme; obtenir recursos complementaris per a l'erari reial i proporcionar terres i honors a la noblesa. En les Corts de Girona (1321), Jaume el Just aconseguí que Sanç I de Mallorca oferís vint galeres, dos-cents cavalls, i un bon nombre de peons[1] per empendre la Conquesta de Sardenya i després, va viatjar als regnes d'Aragó i de València, d'on també va rebre ajuda. Operacions militarsHug II d'Arborea, que reclamava un terç del Jutjat de Càller, que els pisans no estaven disposats a cedir, i va passar a l'acció, vencent als pisans en la batalla de San Gavino, que es van replegar a Esglésies i Càller, i va demanar ajut a la Corona d'Aragó per consolidar la posició.[2] Les flotes de València i Catalunya es concentren a Port Fangós. Guerau de Rocabertí i Desfar[3] i el seu nebot Dalmau VII de Rocabertí s'avançaren al gros dels expedicionaris amb 200 cavallers i 2000 infants per ajudar Hug II d'Arborea, prenent Quart i assetjant el castell de Càller.[4] L'1 de juny de 1323, les tres flotes, comandades per l'infant Alfons amb un total de 60 galeres, 14 naus i altres naus petites salpen cap Sardenya, i cinc dies després es concentren a Maó per evitar el mal temps,[5] i on s'hi uneix l'expedició de la Corona de Mallorca capitanejades per Huguet de Totzó.[1] El 12 de juny arriben a Sardenya,[6] i el 14, atraquen en el Golf de Palma di Sulci, al sud de l'illa, on un grup de nobles i senyors sards li presten jurament de fidelitat a l'infant Alfons. Assetjat el castell de Càller per Dalmau VII de Rocabertí, la flota de Francesc Carròs i de Cruïlles, amb tropes de Ramon de Peralta i Bernat I de Cabrera va costejar l'illa, prenent algunes posicions,[7] mentre el gruix de les forces aragoneses es van dirigir a Esglésies, amb un castell i mines de plata importants per als pisans, que estava sent assetjada per Hug II d'Arborea.[8] El setge d'Esglésies va començar l'1 de juliol de 1323. Després de dos fracassats assalts el 6 i el 20 de juliol,[9] els assetjants eren incapaços de vèncer les muralles, de manera que van tallar les vies de subministrament per vèncer per inanició i obligar els defensors a rendir-se per desgast, mentre els ballesters defensors van causar grans pèrdues entre els atacants. Retornat Huguet de Totzó a casa per malaltia, fou enviat en el seu lloc, amb reforços i queviures, Guillem Alomar,[10] que fou interceptat pels pisans i van capturar diversos vaixells i cremar-ne d'altres, i van haver de rebre el socors de Ramon de Sentmenat des de Goceano.[9] La calor, la humitat, i la malària aviat van delmar ambdues parts, de manera que les víctimes van ser prop de 12.000, i finalment la ciutat es rendí el 7 de febrer de 1324.[8] La guarnició es rendí amb honors i marxà a la defensa de Càller.[11] Una flota pisana comandada per Manfredi della Gherardesca amb 32 naus, que pretenia aixecar el setge de Càller, tot i trobar l'estol enemic, no s'hi va enfrontar perquè la flota comandada per l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles era més nombrosa[12] i els aragonesos, sabedors que la flota s'acostava, havien agrupat la cavalleria a prop de la costa per rebutjar el desembarcament.[13] El 29 de febrer l'infant Alfons per terra i l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles per mar, derroten als pisans a la batalla de Lucocisterna, tot i que Manfredi della Gherardesca i 500 homes aconseguiren arribar al castell, mentre la resta dels pisans es dispersava, i la flota era capturada pels assetjants.[11] El 19 de juny, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya tret de Càller.[14] El domini de l'illa fou precari, permanentment amenaçat pels genovesos, que van anar prenent el relleu dels pisans en la lluita i que van obtenir el suport d'una part dels sards. El 1325 els Doria es revoltaren a Sàsser recolzats per la República de Gènova, i Pisa fou forçada a reiniciar la guerra pels atacs de la flota de reforç del vicealmirall Bernat Sespujades,[15] i de Francesc Carròs des de Bonaria a les naus que enviava a seva ciutat,[11] i el novembre de 1325 una armada de pisans i genovesos de 24 galeres fou preparada a Savona al comandament de Gaspar Doria.[16] El 29 de desembre, la flota de Carròs derrotà a la batalla naval de Càller la flota de Doria,[16] que va poder escapar nedant,[17] sent capturades cinc galeres genoveses i tres pisanes. Amb la derrota a la batalla naval de Càller, l'aixafament de la revolta dels Doria a Sàsser,[18] on s'havia establert la República de Sàsser,[19] i la derrota dels pisans a la batalla de Stampace,[17] els pisans van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven en 1326.[14] ConseqüènciesLes resistències i l'interès estratègic de Sardenya en van forçar una completa ocupació militar, mentre els barons i els cavallers participants en la conquesta rebien compensacions territorials, i una minoria de nobles catalanoaragonesos ocupava els principals càrrecs de govern. L'espiral de resistència i repressió es complicà tant que, per a l'economia catalana, les pèrdues segurament van ser superiors als guanys.[20] L'aferrissada resistència sarda al domini català explica, per acabar, que s'adoptessin mesures repressives extremes com ara la reducció a l'esclavitud de no pocs rebels, i fins i tot de poblacions senceres.[21] Els genovesos no acceptaren la pau i en 1330 esclatà la guerra entre la Corona d'Aragó i Gènova, en la qual Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada que va atacar en 1331 Mònaco i Menton, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya.[22] Referències
Bibliografia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
