Camille FlammarionNicolas Camille Flammarion (Montigny-le-Roi, 26 de febrer de 1842 - Juvisy-sur-Orge, 3 de juny de 1925) va ser un astrònom i escriptor francès. Es va casar amb Gabrielle Renaudot, també astrònoma. Fou un autor prolífic amb més de cinquanta títols publicats, incloent-hi obres de divulgació científica sobre astronomia, diverses novel·les pioneres notables de ciència-ficció i unes quants obres sobre l'espiritisme i temes relacionats. També va publicar la revista L'Astronomie, a partir de 1882. Va mantenir un observatori privat a Juvisy-sur-Orge, França.[1] Adepte de l'espiritismeFlammarion era amic d'Allan Kardec, el codificador de l'espiritisme. Convertint-se en espiritista convicte, ha estat elegit per pronunciar el discurs als peus de la tomba de Kardec, dient que ell era «el bon judici encarnat».[2] Després de la mort de Kardec, va començar a participar en l'estudi teològic de l'espiritisme. Les obres de Flammarion, a partir de llavors, demostren la seva visió espiritual sobre temes clau per a la humanitat, com es veurà pels títols d'algunes obres que apareixen llistats a la bibliografia. En alguns, com «Relats de l'Infinit», descriu la reencarnació d'un esperit en altres mons i en formes de vida completament diferents de les terrestres.[3] El capítol VI de «El Gènesi segons l'espiritisme», una de les obres bàsiques de la doctrina, titulat «Uranografia general - L'espai i el temps», és la transcripció d'una sèrie de comunicacions a la Societat Espiritista de París el 1862 i 1863, sota el títol Estudis uranogràfiques. Algunes comunicacions d'aquest treball s'atribueixen a l'esperit de Galileo.[4] Obres
Referències
Enllaços externs
|