|
Caça menorLa caça menor és la que s'adreça a espècies més petites, com el conill, la llebre, el teixó, el talp, la guineu i el gat mesquer entre els mamífers, i la perdiu, la guatlla, el tudó, la becada, els ànecs i gran varietat de moixons entre els ocells.[1] A l'estat espanyol, la distinció entre caça menor i caça major es defineix per l'article 4 de la llei de 1970 sobre la caça.[2] La caça és sotmesa a diferents limits legals: només es poden caçar espècies autoritzades, dites «cinegètiques» i en el període de caça autoritzada. Aquest període a Catalunya generalment corre de mitjan octubre fins a mitjan febrer, però es pot canviar en funció factors particulars la població, sanitàris, meteorològics.[3] L'organització és una competència de les autonomies, dins dels límits internacionals, de l'estat[4] i de la Unió Europea, entre d'altres sobre les espècies protegides o amenaçades. Segons els Ministeri d'agricultura, la caça seria un dels principals motors de l'economia rural a l'estat espanyol.[5] El 2018, el valor econòmic de la caça menor per a tot l'estat s'estima a 11,3 milions d'euros per als mamífers i 15,1 milions d'euros per als ocels, sobre un total de 84,1 milions d'euros (caça menor i caça major).[6] Mètodes de caçaLa caça menor se sol efectuar a peu i amb l'auxili d'un gos coniller, rastrejador, perdiguer i molts altres. La caça a l'espera o a l'aguait sol tenir per escenari les ribes fangoses dels rius, llacunes i llacs, on les aus, especialment els ànecs, es presenten a la recerca d'aliment o durant les migracions. Allà, el caçador, amagat entre les canyes i el fullatge, espera la presa; de vegades imita el cant de l'ocell (reclam) per atreure-la. A la caça a la ullada, els caçadors disparen sobre els animals que passen davant seu en ser aixecats i assetjats per gossos o observadors. A Catalunya es disputen campionats territorials i autonòmics de «caça menor amb gos».[7] Impacte mediambientalEl paper de la caça menor per a mantenir l'equilibri entre les poblacions de diferents espècies es subjecte de discussió.[8] El plom, un metall pesant tòxic encara utilitzat per als perdigons de les cartutxes primer pol·lueix les zones de caça i segon poden deixar petites partícules que es distribueixen a través dels teixits de l'animal, amb independència de la manera de cocció.[9] El 2019, el volum de plom perdut al medi ambient per a la caça (major i menor) i la pesca s'estima a Europa entre 21.000 i 27.000 de tones cada any –de les quals 5000 només per a la caça– i forma un risc major per a la fauna silvestre.[10] Sobretot el ocells confonen els perdigons perduts amb grans o les petites pedres que mengen per triturar els aliments i així entren en la xarxa tròfica. N'hi ha prou amb un únic perdigó per enverinar una au aquàtica petita.[10] La nova normativa Reach prohibeix el plom en munició d'ús civil que hauria d'entrar en vigor el 2020. La Reial Federació Espanyola de Caça (RFEC) s'oposa a aquesta nova normativa.[11] Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|
