Càrmates

Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.

Càrmates

Tipus	grup religiós i confessió religiosa
Religió	xiïsme
Període	segle VIII -
Geografia
Estat	Qarmatian state of Bahrayn (en)
Inici	segle VIII

Els càrmates (de l'àrab القرامطة, al-qarāmiṭa, en singular القرمطي, al-qarmaṭī) van ser un moviment políticoreligiós dels segles IX i X sorgit del xiisme ismaïlita. Se'ls tracta de vegades de moviment protocomunista i sempre de secta guerrera. No hi ha, en qualsevol cas, documentació abundant sobre ells.

La seva aparició està lligada a la història dels imams ismaïlites. Aquests, caps d'aquesta branca minoritària de l'islam xiïta, vivien ocults per temor a la repressió fins i tot quan el fatimita, Ubayd-Al·lah al-Mahdí va reivindicar públicament el càrrec d'imam. La majoria dels ismaïlites va acceptar el lideratge d'Ubayd-Al·lah, però alguns grups a l'Iraq i Pèrsia el van rebutjar, donant lloc al moviment càrmata.

Aquest pren el nom de Hamdan Qàrmat, un camperol de Kufa membre de la secta dels ismaïlites, que va començar a predicar vers el 875 (entre 874 i 878) i es va reconèixer subordinat al moviment ismaïlita central dirigit des de Salamya a Síria.^[1] El 899 Ubayd-Al·lah al-Mahdi (que després fou el primer califa fatimita 909–934) va reivindicar l'imamat per a si mateix (i pels seus ancestres); Hamdan Qàrmat i el seu cunyat Abdan s'hi van oposar i li van retirar el suport deixant de predicar; llavors Abdan fou assassinat per instigació d'al-Mahdi, i proclamat al seu lloc Zikrawayh ibn Mihrawayh que es va declarar lleial a la direcció i va organitzar revoltes càrmates entre les tribus beduïnes de Síria (902 i 907) on va enviar el seu fill Hàssan o Hussayn (conegut com a Sahib aix-Xama) que van obtenir el suport de les tribus kalbites.

Els beduïns dirigits per Sahib an-naka, l'home de la Camella, que podria ser Yahya ibn Zikrawayh (germà de Hàssan o Hussayn) va atacar per sorpresa a l'exèrcit del califa al-Mútadid (892-902) i van matar el general Subk al-Daylami, atacant Damasc (902) on van cremar la mesquita d'ar-Rusafa, arribant a ocupar o amenaçar pel camí diverses viles; el senyor de Damasc, Tughj ibn Juff, un turc de Transoxiana (ancestre dels ikhxídides), va quedar assetjat però fou rescatat per un exèrcit enviat des d'Egipte sota la direcció de Badr al-Kabir, un esclau d'Ibn Tulun, i Ibn Zakrawayh va ser capturat i executat (juliol del 903).

L'altre cap càrmata al-Hussayn (o al-Hàssan) ibn Zakrawayh (conegut com a Sahib aix-Xama) es va proclamar a si mateix Mahdi (personatge que segons la tradició islàmica apareixerà al final dels temps), va derrotar i expulsar els egipcis i altres sirians (903) i es va fer amo de Síria atacant Alep i ocupant Homs, Hamat, Maarrat al-Numan, Baalbek i Salamiya (on va ordenar una matança) i va cridar al futur califa fatimita a agafar la direcció del moviment però Ubayd-Al·lah havia abandonat la ciutat per temor a Hussayn o Hàssan, ja que les relacions amb aquesta branca ismaïlita havien empitjorat; Sahib aix-Xama va saquejar el seu palau i va matar a tots els membres de la família de l'imam fatimita; però el general abbàssida Muhàmmad ibn Sulayman va arribar a Damasc, i el va obligar a fugir cap a l'Iraq; fou no obstant capturat i executat a Bagdad (gener del 904); l'abbàssida va netejar llavors la zona de càrmates.

El 906 Zikrawayh ibn Mihrawayh va enviar un altre daï, Abu-Ghanim Nasr, les forces del qual van saquejar Bàssora i Adhirat, van atacar Damasc, i van saquejar Tabariyya i la rodalia d'Hit, però el juliol fou mort pels seus propis partidaris que buscaven una amnistia del califa. Zikrawayh ibn Mihrawayh va enviar llavors un altre daï i ell mateix amb les seves forces va entrar a Kufa per sorpresa però en fou expulsat ràpidament; es va refugiar prop d'al-Qadisiyya (octubre de 906) i va derrotar un exèrcit enviat en contra seva i va atacar diverses caravanes però fou finalment ferit el gener del 907 i fet presoner, i morí al cap de pocs dies de les ferides. La resta dels seus partidaris al Sawad foren eliminats; els seus seguidors van formar un grup dirigit per Abu-Hàtim al-Zutti i foren coneguts com els bakliyya. Des del 907 doncs es va posar fi a l'època de disturbis a Síria i l'Iraq.

A partir del 899 un dels membres del moviment, Abu-Saïd al-Jannabí, havia estat enviat per Hamdan Qarmat a l'Aràbia oriental, llavors anomenada Bahrayn (que cal no confondre amb les illes Bahrein), on va fundar un estat càrmata que fou regit prop de dos segles per la dinastia dels djannabites. Es va destacar per la seva oposició al lideratge fatimita dins l'ismaïlisme, així com la seva lluita contra el califat abbàssida i la seva intensa activitat propagandística, difonent una doctrina que reclamava la plena igualtat. Va fer matar el daï Abu Zakariyya al-Zamami, el seu antecessor en la predicació, enviat segurament pel daï Ibn Hawshab del Iemen. Va governar amb l'assessorament d'un consell de direcció conegut com al-Ikdaniyya, del que formaven part els principals notables i funcionaris entre els quals Hasan ibn Shanbar o Sanbar cap d'una podersoa família d'al-Katif i un dels seus primers partidaris i després el seu sogre.

En 913 Abu-Saïd al-Jannabí va ser assassinat i fou succeït pel seu fill Abu-l-Qàssim Saïd ibn Abi-Saïd al-Hàssan (913-918) conforme a la voluntat del difunt, creant-se així una dinastia càrmata. Set fills van fer part del consell o al-Ikdaniyya. Abu al-Qasim Said aviat fou substituït pel seu germà petit (quan aquest va arribar a la majoria entre 918 i 923) i vers el 923, regnant ja aquest germà, Abu-Tàhir al-Jannabí, els càrmates van iniciar una època d'ofensiva militar sobre el sud de l'Iraq; al consell hi havia set visirs dels que el principal era Sanbar, fill de Hasan ibn Shanbar.

Els càrmates van saquejar més d'una vegada Bàssora i Kufa, i atacaven les caravanes de peregrins. En la campanya del 927/928 van amenaçar Bagdad i va arribar fins al-Rahba; els càrmates del Sawad (regió de Kufa) als que es van unir els àrabs Banu Dhubi, els Rifaa i els Idjil, es van revoltar, dirigits entre d'altres per Isa ibn Musa (nebot d'Abdan) i van assolar la regió de Wasit entrant a Kufa si bé van acabar derrotats per un exèrcit abbàssida; els que van poder fugir es van unir a Abu Tahir que retornava cap a Bahrayn de la seva expedició, i van formar el grup dels Adjamiyyun.

El 930 van atacar la Meca, van massacrar els seus habitants i van robar la Pedra Negra de la Kaaba, que no van tornar fins a l'any 951, a canvi d'un fort rescat i partida en dos. Probablement el setembre/octubre del 931 Abu Tahir va traspassar el poder a un jove persa d'Isfahan en el qual el càrmates van creure reconèixer al mahdi; la data de l'aparició coincidí amb el 1500 aniversari de Zoroastre anunciat com el de la restauració del regne dels mags segons les profecies de Zoroastre, i el jove persa era un suposat mag i descendent dels reis de Pèrsia; Isfahan era la ciutat d'eon tots els astròlegs assenyalaven que sorgiria la dinastia que havia d'enderrocar el califat àrab. Sembla que fins i tot va tenir suport del cap dels mags, Isfandiyar ibn Adharbad (executat uns anys després a Bagdad sota acusació d'ajudar a Abu Tahir). El mahdi va ordenar de maleir els profetes i adorar al foc; progressivament va derivar en formes religioses peculiars i va fer matar alguns caps càrmates; al cap de 80 dies Abu Tahir el va haver de matar i reconèixer que havia estat enganyat per un impostor; això va portar a una forta desmoralització; els càrmates adjamiyyun van abandonar Bahrayn i molts van fer apostasia entre els quals el cap dels Idjil Abu l-Ghayth ibn Abda; grups d'antics càrmates van passar al servei dels califes abbàssides. Tanmateix, per contra Isa ibn Musa que havia estat fet presoner, es va escapar i instal·lat a Bagdad va escriure diverses obres filosòfiques en nom del seu oncle Abdan que van tenir molt d'impacte entre els càrmates. Va tardar una mica a refer-se però en anys següents va seguir atacant el sud d'Iraq i la costa de Fars i amenaçant les caravanes de peregrins. El 939 va signar un acord amb el Califat Abbàssida pel qual Abu Tahir quedava encarregat de protegir el pelegrinatge i recaptar pagaments per la protecció entre els peregrins.

Mort Abu Tahir vers 944 els seus germans van governar junts (govern conegut com al-sada al-ruasa) i van seguir una política pacifica; van retornar la Pedra Negra el 951. Els fills del difunt, propietaris terratinents molt respectats, no van tenir part al govern fins que el 969 Sabur, el fill gran, va demanar entrar al consell com a successor del seu pare però fou arrestat pels seus oncles i va morir segurament assassinat. Les discòrdies a la família djannabita foren constants i el califa fatimita va fins i tot intervenir el 971 per arranjar les diferències (en profit propi). Després de la mort de Said (que havia regnat vers 913-918 i després fou membre del consell) el 972, els nets d'Abu Said Hasan van acabar arribant al consell però Abu Yaqub Yusuf ibn Abi Said, l'únic germà sobrevivent (944-977) va conservar la preeminència fins a la seva mort el 977. Llavors sis nets d'Abu Said Hasan van assolir plenament el poder (cap descendent d'Abu Tahir la descendència del qual es creu que fou exclosa). Algun visir (el 1051 es testimonien sis djanaites i sis visir) devia formar part també del consell i sembla que eren tots descendents de Sanbar.

A la meitat del segle x els drets de duana de l'illa d'Uwal, que controlava la navegació pel golf Pèrsic, era cobrada pels descendents dels dos sexes d'Abu Said Hasan (uns 400). Els impostos, el tribut pagat per Oman, els drets de protecció dels peregrins, els tributs o pagaments de protecció dels governs i el botí de les campanyes estava disposició dels governats djannabites amb l'aprovació dels descendents de Sanbar al consell; el que no es gastava es repartia en 1/5 pel tresor, 3/5 pels descendents d'Abu Said Hasan i 1/5 per la família de Sanbar (uns 20). Fins al final del segle x hi va haver una duana càrmata prop de Bàssora (junt a la dels buwàyhides), un delegat càrmata a Kufa i un a al-Djafariyya (vila al límit del desert, prop de Bàssora). Els buwàyhides els havien cedit terres a l'Iraq a la regió de Shaykh al-Furat i a Wasit i els càrmates van tenir un ambaixador a Bagdad sota Àdud-ad-Dawla i Samsam-ad-Dawla (ambaixador que fou Abu Bakr ibn Shahuya). Les terres productives de fruits i cereals de la província de Bahrayn estaven un ús comunitari pels afiliats càrmates (muminum). L'exèrcit es formava a al-Ahsa i provenia de tribus àrabs (principalment kilabites i uqaylites) que rebien bona instrucció.

Els càrmates van tenir bones relacions amb hamdànides i ikhxídides; el maig del 964 van saquejar Tabariyya i el 969 al-Hasan al-Asam al front de les forces càrmates de Bahrayn va envair Síria i va ocupar Damasc; va derrotar l'ikhxídida Hasan ibn Ubayd Allah ibn Tughdj i va saquejar Ramla. L'octubre o novembre del 969, quan ja els fatimites dominaven Egipte, un exèrcit càrmata dirigit per Kisra i per Sakhr, cosins d'al-Asam, van derrotar altre cop a Hasan però es va acordar la pau i els ikhxídides van acceptar pagar tribut; el gros de l'exèrcit càrmata es va retirar i els que van restar a Síria i Palestina van ser derrotats junt amb Hasan per un exèrcit fatimita que va ocupar Ramla el 970.

El 970/971 amb el suport del buwàyhida Izz al-Dawla Bakhtiyar i de l'hamdànida Abu Taghlib, va derrotar completament al general fatimita Djafar ibn Falah a les portes de Damasc (que va ocupar); el general enemic va morir i Hasan va fer maleir al califa fatimita. Després d'això es va apoderar de Ramla, va entrar a Egipte i va assetjar el Caire però es va haver de retirar per una sortida del general Djawhar al-Sikilli per la part nord (22 de desembre del 970) i la defecció dels seus aliats els Banu Ukayl i els Banu Tayyi. Va retornar llavors a Bahrayn (971) però va conservar Damasc. El juny del 972 els càrmates van derrotar un exèrcit fatimita i van recuperar Ramla, que havia estat ocupada pels fatimites. El 973 el califa Abu Temin Maad al-Muizz Lideenillah li va escriure una carta tirant-li en cara l'abandonament de la causa fatimita pels càrmates, carta que va contestar de manera insolent. El 974 va organitzar un nou atac a Egipte i va assetjar altre cop el Caire però fou traït pel seu aliat al-Hasan ibn al-Djarrah (vegeu djarràhides) i fou derrotat (abril del 974) per les tropes fatimites dirigides pel fill del califa (el futur al-Aziz Nizar Abu Mansur Billah) i va tornar a Bahrayn acordant una treva amb els fatimites per aconseguir l'alliberament del seu secretari Abu l-Munadjdja que havia estat fet presoner a Damasc pels fatimites; al-Muizz va acceptar pagar tribut als càrmates, acord que va estar vigent i es va complir fins a la mort del califa el desembre del 975.

Llavors el càrmates de Síria dirigits per Kisra i Ishak (cosins d'al-Asam), es van posar al costat del turc Alptekin, un oficial buwàyhida que havia fugit de l'Iraq i s'havia apoderat de Damasc; junts van ocupar Ramla. Un exèrcit dirigit per Djawhar al-Silliki va arribar davant Damasc (juliol del 976) i Alptekin i els seus aliats càrmates van cridar en ajut a Hasan al-Asam que va venir de Bahrayn; a causa de la seva arribada Djawhar es va retirar (desembre del 976) i fou perseguit cap a Ramla que va haver d'evacuar, i finalment Ascaló, d'eon es va haver de retirar en condicions humiliants. El califa al-Aziz Nizar Abu Mansur Billah (que havia pujat al poder l'any anterior) va decidir iniciar personalment la campanya, i va atacar a Hasan i a Alptekin a Ramla, i els va causar greus pèrdues. Alptegin fou capturat i Hasan va poder arribar a Tiberíades on va rebre un emissari del califa amb el qual va signar la pau, per la qual el califa pagaria un tribut anual de 30.000 dinars als càrmates (per endavant) i Hasan va retornar a al-Hasa (va morir el març de 977). El seu germà o cosí Djafar ibn Ahmad el va succeir al front de l'exèrcit càrmata a Síria i Palestina però fou derrotat pels fatimites prop de Ramla (setembre del 978) i va retornar a Bahrayn acordant la pau en virtut de la qual els fatimites pagaven un tribut anual.

A la mort del buwàyhida Àdud-ad-Dawla els càrmates de Bahrayn van voler exercir el control sobre el baix Iraq i van atacar Bàssora el 984; el 985 van obtenir tribut per renunciar als seus atacs; llavors dirigits per Djafar ibn Ahmad van ocupar Kufa (985) i després de fallar un intent d'arranjament, els buwàyhides els van atacar i derrotar prop de Djamiayn i es van haver de retirar perdent tota influència a l'Iraq. El 988 van patir una nova derrota a mans d'al-Afsar, cap dels Banu l-Muntafik, que va assetjar al-Ahsa, va saquejar Katif i es va emportar el botí a Bàssora. Els càrmates van perdre de fet el privilegi d'escortar les caravanes, dret que fou reclamat per al-Afsar i altres caps tribals.

La seva història posterior, ja merament un poder local, és fosca; el 992 van reconèixer al fatimita Al-Aziz Nizar Abu Mansur Billah (975–996) potser buscant el restabliment del tribut que ja no es pagava des del 988, però el reconeixement va durar poc temps i amb el següent califa Al-Hàkim bi-amr-Al·lah (996–1021) les relacions foren hostils. A Bahrayn van conservar les seves creences però els adeptes càrmates, fora de la regió i del sud de l'Iraq, van ser absorbits pel moviment ismaïlita fatimita.

Internament se sap que tenien 30000 esclaus negres treballant en granges. Els habitants del país no pagaven impostos ni delmes i si una persona s'empobria rebia un préstec a retornar quan es recuperava; els préstecs eren sempre sense interès; les transaccions es feien amb monedes de plom simbòliques; un artesà que arribava a al-Ahsa rebia un préstec per comprar eines i establir-se; les reparacions de les cases les feien de manera gratuïta els esclaus dels dirigents; el govern tenia alguns molins per moldre blat pels habitants. Les pregàries, el dejuni i altres pràctiques musulmanes foren abolides al començament del segle x però hi havia una mesquita pels estrangers que volien resar a la manera musulmana. La població no bevia vi.

El 1067 els càrmates de Bahrayn van perdre l'illa d'Uwal per una revolta dels habitants i la derrota de la flota; poc després un rebel local va ocupar Katif (vers 1068); el 1069/1070 es va revoltar Abd Allah ibn Ali al-Uyuni dels Banu Murra ibn Amir, que dominaven el nord de la regió de Bahrayn, i després d'una primera victòria va assetjar al-Ahsa durant set anys i la va ocupar el 1076 amb ajut de 200 cavallers turcmans vinguts de l'Iraq. Va fundar la dinastia Uyúnida. El 1077/1078 va esclafar la resistència dels càrmates (que el 1076 havien reconegut al califa al-Mustansir Abu Temim Moad, 1035–1094) i les tribus que els donaven suport, i van liquidar l'estat càrmata.

1. Abu-Saïd al-Hàssan al-Jannabí (886/894-913) (أبو سعيد الحسن الجنابي, Abū Saʿīd al-Jannābī)
2. Abu-l-Qàssim Saïd ibn Abi Said (913-918/923) (أبو القاسم سعيد, Abū l-Qāsim Saʿīd)
3. Abu-Tàhir Sulayman (أبو طاهر سليمان) (931/944-918/923, Abū Ṭāhir Sulayman)
4. Abu-Mansur Àhmad ibn Abi Said al-Hasan (944-970/972) (أبو منصور أحمد, Abū Manṣūr Aḥmad)
5. Abu-Yaqub Yússuf ibn Abi Said (970/972-977) (أبو يعقوب يوسف, Abū Yaʿqūb Yūsuf)

Els càrmates tenien al Iemen dos dais al final del segle ix, Mansur ibn Hawshab al-Karmati i Ali ibn Fadl (o Ali ibn al-Fadl) operant separadament un al Djabal Maswar i l'altra al Bilad Yafi. El 905 els càrmates van establir el seu poder i van desconèixer al Califat Abbàssida. Ali es va apoderar de Sanaa el maig del 912 i llavors va refusar reconèixer al califa fatimita i es va declarar Mahdi; va exigir a Ibn Hawshab la submissió i el va assetjar al Djabal Mawasar durant 8 mesos; Ibn Hawshab li va haver de lliurar un fill com a ostatge. Ali va entregar Sanaa a Asad ibn Abi Yafur, un cap tribal que havia reconegut la seva sobirania, i que va fundar la dinastia yafúrida, retornant a la seva residència a al-Mudhaykhira. Mansur ibn Hawshab va morir el 914 i Ali l'octubre del 915. A aquest darrer el va succeir el seu fill al-Fafa que va matar alguns dels seus seguidors, i contra el que el yafúrida es va revoltar ocupant al-Mudhaykhira el gener del 917 després d'un llarg setge; al-Fafa fou executat el maig junt amb altres caps càrmates els caps dels quals foren enviats al califa de Bagdad, mostrant així el seu reconeixement d'aquest califa.

Els caps religiosos van concedir el dret d'elecció del nou imam ismaïlita al califa fatimita de Mahdia a Ifríqiya, presentant dos candidats: Hasan ibn al-Mansur, fill de Mansur, i Abd Allah al-Shawiri, un teòleg. El califa va optar per aquest segon (916). De moment Hasan ho va acceptar, però al cap d'un parell d'anys va començar a reunir suports tribals i es va revoltar. Llavors es va declarar sunnita i va massacrar a tots els càrmates que van caure a les seves mans; finalment Abd Allah, que dominava el país entre Shiban i Hadur (a l'oest de Sanaa), el va poder derrotar i va confirmar la seva lleialtat al califat fatimita, però no tenia el suport de totes les tribus moltes de les quals eren sunnites.

La comunitat ismaïlita local s'anomenava Khalafiyya del primer daï Khalaf al-Halladj. Estava ben establerta abans del cisma del 899. Llavors no va reconèixer a Ubayd Allah. El daï Ghiyath va haver de fugir vers una data entre 903 i 913 cap al Khurasan on va obtenir el suport de l'emir al-Husayn ibn Ali al-Marwazi de Merv al-Rudh, i va predir la vinguda del Mahdi un dia concret, però al no produir-se va perdre tots els seus partidaris.

Abu Hatim al-Razi va agafar el seu relleu a l'Iran, va eliminar els descendents de Khalaf, va enviar dais a Tabaristan, Isfahan, Azerbaidjan i Gurgan, i va estar en estret contacte amb els càrmates de Bahrayn. El daï de Rayy va influir en Ahmad ibn Ali, governador de la ciutat de Rayy del 919 al 924 i en els daylamites Asfar ibn Shiroya i Mardawidj ibn Ziyar (aquest fundador de la dinastia ziyàrida). El sobirà djustànida Siyahcashm d'Alamut (mort el 928) es va convertir. El daï Abu Hatim va morir el 934 i el va succeir Abu Yakub al-Sidjistani que no reconeixia als fatimites. Poc després els musafírides o sallàrides de Mazurban ibn Mauhammad (que després fou emir de l'Azerbaidjan 945-956) i el seu germà Wahsudan, senyor d'al-Tarm, es van convertir a les doctrines càrmates abans de pujar el primer al tron; quan Mazurban va pujar al poder va nomenar visir al daï ismaïlita càrmata Ali ibn Djafar. El califa fatimita Abu Temin Maad al-Muizz Lideenillah (952–975) va obtenir finalment el reconeixement d'Abu Yakub al-Sidjistani, però van subsistir comunitats càrmates oposades a Pèrsia i l'Azerbaidjan.

Hi ha molt poques dades sobre e moviment càrmata a aquestes regions. Segons les fonts antiismaïlites no hi va haver dais fins després del 909, quan el califa fatimita els va enviar. No obstant se sap que anteriorment les doctrines ismaïlites ja hi van tenir difusió, en especial a Talikan, Maymana, Herat, Ghardjistan i Ghur, llocs on exercia influència al-Husayn ibn Ali al-Marwazi l'emir de Merv al-Rudh. La suposada conversió de l'emir samànida Nasr II ben Ahmad (914-943) pel daï al-Nasafi (executat el 943) és molt dubtosa.

• (francès) J. De Goeje, Memoire sur les Carmathes de Bahrain els les Fatimides, Leyde 1886
• Farhad Daftary: Article "Carmatians" a Encyclopaedia Iranica

• Xabaixiyya