Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Titonos

Infotaula personatgeTitonos

Modifica el valor a Wikidata
Tipuspersonatge mitològic grec Modifica el valor a Wikidata
Context
Mitologiamitologia grega Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaDardànides Modifica el valor a Wikidata
CònjugeEos Modifica el valor a Wikidata
PareLaomedont i Cèfal (fill d'Hermes) Modifica el valor a Wikidata
FillsFaetont, Mèmnon, Emació i El·lops Modifica el valor a Wikidata
GermansPríam i Etil·la Modifica el valor a Wikidata
l'Eos encalça en Titó per a raptar-lo. Pintor de l'Aquil·les: enòcoe àtica amb personatges eritromorfs, 470–460 a. Cr. Museu del Louvre

Titonos, o millor, Titó (grec antic: Τιθωνός -οῦ; llatí: Tīthōnus –ī), segons la mitologia grega, fou un heroi grec fill de Laomedont, rei de Troia, i de la nimfa Estrímon (Στρυμώ -οῦς / Strymo -ōnis). La deessa Eos, enamorada, el va raptar. Durant molt de temps varen viure feliços al palau de la Deessa; quan l'Eos va veure que Titó anava envellint, moguda per l'amor que li tenia, va demanar a Zeus que li concedís la immortalitat per tenir-lo sempre al costat seu, petició que fou atesa, però Eos no se'n recordà de demanar també per a ell la joventut eterna, i així Titó va anar envellint com si fos un mortal, sense poder morir, de manera que al final, l'havien de guardar en un bressol. Quan ja estava completament xaruc i decrèpit, Eos va demanar a Zeus que li llevés la immortalitat. Com que Zeus no podia fer-ho, Eos, compadint-se'n, el transformà en xigala.[1] De les seues relacions amb la deessa varen néixer Mèmnon i Emació.[2]

Fonts clàssiques

En la literatura llatina, on sol aparèixer adornat amb els epítets Mygdonius i senex, apareix per exemple a Virgili ("ēt iām prīmă nŏuō spārgēbāt lūmĭnĕ tĕrrā ǁ Tīthōnī crŏcĕūm līnquēns, Aurōră, cŭbīlĕ).[3] D'altres fonts foren:

La que informa més completament sobre el mite és la corresponent a l'Himne Homèric V.

Bibliografia

  • Alicia Esteban Santos: “Eos: el dominio fugaz de la Aurora. Fuentes literarias y representaciones artísticas en el mito de Eos. Confrontación con otros mitos”. Dins: Cuadernos de Filología Clásica (Estudios Griegos e Indoeuropeos), nº 12 (2002), pp. 287-318.

Notes

  1. i no pas grill o llagost, com algunes vegades s'afirma
  2. Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana, Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 212. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 84-297-4146-1
  3. Eneida IV, v. 585: “i l'Aurora, la primera [en llevar-se] (és a dir, Eos erigènia), abandonant el llit assafranat d'en Titó, ja espargia la seva nova llum per la terra”.
Kembali kehalaman sebelumnya