|
Protocol bòxerEl protocol bòxer va ser un tractat signat el 7 de setembre de 1901 entre la dinastia Qing i l'Aliança de les Vuit Nacions[1] – Imperi Austrohongarès, França, Alemanya, Itàlia, el Japó, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units – més Bèlgica, Espanya i els Països Baixos després de la derrota de la Xina en la intervenció per esclafar la rebel·lió dels bòxers, a mans dels forces combinades de les vuits nacions. Sovint és considerat com un dels Tractats Desiguals.[2] NomsA occident, també se’l coneix com a Tractat de 1901 i Acord de Pau entre la Xina i els Grans Poders. El nom complet del protocol és: Imperi Austrohongarès, Bèlgica, França, Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia, Japó, Països Baixos, Rússia, Espanya, Estats Units i Xina – Protocol Final per la solució dels disturbis de 1900, reflectint en el moment de la seva signatura una naturalesa de protocol diplomàtic en comptes de tractat de pau. A la Xina, se’l va conèixer com el Tractat de Xinchou. Més tard considerat com un dels Tractats desiguals. SignantsEl Príncep Qing i Li Hongzhang van signar el protocol per part de l'imperi Qing, mentre que Alfons Mumm (Freiherr von Schwarzenstein), Ernest Satow i Komura Jutaro van signar per part d'Alemanya, Gran Bretanya i el Japó respectivament. Les clàusules La Xina va de pagar una indemnització de 450 milions de taels durant 39 anys a les vuit nacions involucrades (982,238,150 taels en total amb els interessos).[3] En virtut del tipus de canvi de l'època, equivalia a 335 milions de dòlars d'or dels Estats Units o 67 milions de lliures esterlines, aproximadament 6.653 milions de dòlars americans d'avui.[4] La Xina va pagar una indemnització en or en una escala creixent d'un 4% d'interès, fins que el deute va queda amortitzat el 31 de desembre de 1940. Després de 39 anys, la quantitat pagada va ascendir a gairebé mil milions de taels (exactament de 982,238,150).[3] La suma es va distribuir de la següent manera: Rússia 28,97%, Alemanya 20,02%, França 15,75%, el Regne Unit 11,25%, Japó 7,73%, Estats Units 7,32%, Itàlia 7,32%, Bèlgica 1,89%, l'imperi Austrohongarès 0,89%, Països Baixos 0,17%, i Espanya. Portugal, Suècia i Noruega 0.025%. També, es van pagar 16,886,708 de taels addicionals a nivell local en 17 províncies. El 1938, s'havien pagat 652.37 milions de taels. El tipus d'interès (4% anual) s'havia de pagar semestralment i el primer pagament es va fer l'1 de juliol de 1902. El govern xinès va permetre també als països estrangers d'acampar les seves tropes a Beijing. A més, les potències estrangeres havien posat a l'emperadriu Cixi en la seva llista de criminals de guerra, tot i que els funcionaris provincials com Li Hongzhang i Yuan Shikai la van defensar, al·legant que ella no tenia cap control durant tota la revolta. Més tard va ser eliminada de la llista, tot i que va deixar el poder i va suspendre qualsevol participació en assumptes d'estat. Altres clàusules:
EfectesPoliticsAquest esdeveniment també va marcar un augment de la descentralització del poder a la Xina, des del govern central vers les províncies. Així és com tant Li Hongzhang i Yuan Shikai havien pogut endarrerir i, més tard, desobeir les ordres del govern de la dinastia Qing per unir-se al bòxers de la Rebel·lió bòxer. Aquests dos oficials de províncies tenien a les seves mans exèrcits molt poderosos, anomenats Exèrcit Beiyang i el Nou Exèrcit, el qual es va fusionar en un sol sota el comandament de Yuan Shikai a la mort de Li Hongzhang. Finalment, la derrota de la revolta i la severitat del protocol que va iniciar les últimes reformes de la Dinastia Qing, les quals eren essencialment una continuació de la Reforma dels cent dies, van conduir a la revolució de 1911. EconòmicsLa indemnització de 450 milions de taels de plata va ser una forta carrega per als xinesos, que van haver de pagar-la augmentant els impostos. S'estima que la totalitat dels ingressos del govern xinès de l'època era només d'uns 250 milions de taels,[3] fent que la indemnització, sense tenir en compte possibles interessos, representes gairebé 2 anys complets d'ingressos del govern. L'amortització del capital principal i dels interessos combinada, durant els 39-anys de durada del préstec, van representar més del doble. SocialsEl Protocol Bóxer va ser un nou cop a la poca integritat que posseïa el govern Qing. Algunes persones a la Xina ja estaven descontents amb el corrupte e ineficient govern Qing, i això només demostra que les seves opinions estaven ben fundades. Estaven convençuts que el govern Qing era absolutament incapaç de governar el país, i creien que una revolta era l'unic camí per restablir la pau i la prosperitat al país. PagamentEl govern posterior, la República de la Xina, va aconseguir convèncer tots els països implicats de condonar el 98% del total de la indemnització.[7] Referències
Vegeu tambéEnllaços externs
|
Portal di Ensiklopedia Dunia
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |