|
Ortiga
Ortiga, estrígol o estríjol, guardians, eixordiga,[1] xiripia[2] (Urtica) és un gènere de plantes de la família de les Urticaceae, totes caracteritzades per tenir pèls que alliberen una substància àcida que fa coïssor i inflamació a la pell. Tota la planta és de color intensament verd i semicaducifòlia durant l'hivern. A Catalunya, les ortigues més comunes són Urtica dioica, la més gran, i Urtica urens, més xica. Es fan en terrenys molt nitrogenats, com per exemple l'entrada dels corrals; suporten molt el fred i són molt difícils d'eliminar amb herbicides o llaurant, ja que tenen estolons. Sempre creixen formant colònies, a vegades molt denses i extenses, la qual cosa explica perquè l'ortiga és una planta vivaç, amb un rizoma molt ramificat, que li permet reproduir-se fàcilment sota terra generant nous brots i colonitzar així un terreny ràpidament.[3] Les anomenades ortigues mortes pertanyen a la família de les labiades dins dels gèneres Lamium i Stachys, i malgrat que el seu aspecte s'assembla força a les veritables ortigues, no tenen pèls urticants. Noms populars i dialectalsVegeu-ne els noms a l'atles lingüístic ALDC http://aldc.espais.iec.cat/files/2017/02/614-1_Lortiga-text.pdf. TaxonomiaEl gènere comprèn prop de 35 espècies de les regions de clima temperat de tot el món. En general, són herbes perennes però algunes són anuals i unes poques arbusts. Totes estan caracteritzades per tenir pèls que, en trencar-se, alliberen una substància irritant per a la pell. Espècies d'ortiga presents a Catalunya, Illes Balears i País Valencià
Altres espècies d'ortiga en el món
UsosLes ortigues han tingut ús com a fibra tèxtil i com a aliment, ja que una vegada cuites perden el poder lacerant i tenen un gust agradable. També se'n coneixen usos agrícoles (com a adob), veterinaris (especialment pels ocells) i medicinals. De fet, l'ortiga apareix esmentada com a planta medicinal en els tractats més antics que es coneixen.[3] Es mengen com a verdura, en sopa, en truita, etc. Es prefereixen els brots tendres i s'han de collir amb guants o paper de diari. Popularment, les fregues amb plantes d'ortigues es consideren un remei contra l'artrosi o els dolors musculars com la torticoli. Les fulles d'ortiga tenen propietats depuratives, diürètiques, antiinflamatòries, antioxidants, antireumàtiques, circulatòries i nutritives. En ús extern, s'utilitzen com a remei antiàlgic (per al dolor). L'arrel de l'ortiga també és diürètica i antiinflamatòria, especialment de la pròstata. Està indicada per al tractament d'infeccions urinàries i per als símptomes de la hiperplàsia benigna de pròstata. L'ortiga té un efecte plaguicida i poder mineralitzant i activador de vida que permet enriquir els sòls i fer que les plantes creixin sanes i ufanoses. La seva presència estimula el creixement d'altres vegetals. S'ha comprovat[3] que si la plantem a prop de les plantes medicinals fa que aquestes augmentin la quantitat d'olis essencials, i també s'ha detectat que fa augmentar el rendiment dels arbres fruiters. En agricultura ecològica, una decocció d'ortigues s'empra com a adob nitrogenat i com a insecticida. També és una planta amb propietats saciants i treu l'ansietat; molt recomanable en èpoques de sobrepès. Es recomana una infusió abans dels àpats principals. FolkloreEn tractar-se d'una planta cosmopolita i l'única amb la característica urticant, ha generat nombroses llegendes i costums arreu del món. Segons alguns, no piquen si mentre es passa entre aquestes es recita una oració, o bé es manté la respiració. Plantes de fulla ampla que creixen entre les ortigues com l'agrella, del gènere Rumex, o la llapassa o bardana Arctium minus, es considera popularment que curen la inflamació provocada per les ortigues (malgrat que una vegada ha entrat l'àcid dins el cos només tenen un lleuger efecte emol·lient). Vegeu tambéReferències
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ortiga |
||||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=icon}
.jpg)
.jpg)
.jpg)
