Molts membres d'aquesta família són insectívors de mida petita i tenen les ales relativament llargues, les potes curtes i el bec ample i curt, el que permet que agafin les seves preses al vol. Són característiques dels papamosques típics (subfamília Muscicapinae), el fet de ser arborícoles, la dificultat per caminar per terra i la posició estirarda al perxar-se.
L'aspecte d'aquests ocells és molt variat, però la majoria tenen cants febles i reclams aspres. Són ocells petits i mitjans, que oscil·len entre els 9 i els 22 cm de llargada.[2] Moltes espècies són de color bru apagat, però el plomatge d'algunes pot ser molt més brillant, sobretot en els mascles.[3] La majoria tenen els becs amples i aplanats adequats per capturar insectes en vol, tot i que les poques espècies que s'alimenten a terra solen tenir uns becs més fins.[4]
Morfologia
Bec ample i curt, i que té uns pèls a les comissures.
Són insectívors. Per atrapar les preses, primer les espien des d'una talaia i després s'hi llencen al damunt.[5]
Costums
Els muscicàpids viuen en gairebé tots els hàbitats amb un disponibilitat adequada d'arbres, des de boscos densos fins als matollars oberts. També poden viure en boscos d'alta muntanya com els de l'Himàlaia. Les espècies més al nord migren cap al sud a l'hivern, assegurant-se una dieta contínua d'insectes.[4]
Depenent de l'espècie, els nius són copes ben construïdes col·locades en un arbre o un penya-segat, o simplement fan un revestiment en un forat d'arbre preexistent. Les espècies que nien en forats tendeixen a posar niuades més grosses, amb una mitjana de vuit ous, en lloc d'entre dos a cinc.[4]
Llista de gèneres
Segons la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 12.1, gener 2022) aquesta família conté 50 gèneres, amb 343 espècies,[6] amb les subdivisions proposades per George Sangster i col·laboradors:[7]
Per altra banda el Handook of the Birds of the World i la quarta versió de la BirdLife International Checklist of the birds of the world (desembre 2019) compten 335 espècies dins la família dels muscicàpids, havent-hi diversitat de criteris entre amdues llistes mundials a l'hora considerar el rang d'espècie i sub-espècie dels diferents tàxons.[1]
Una diferència important és el tractament del gènere leonardina, amb una única espècie, la turdina de Mindanao, que el Congrés Ornitològic Internacional considera sobre la base d'estudis genètics que pertany a la família dels muscicàpids,[6] mentre que el HBW encara considera el criteri anterior classificant-lo en la família dels timàlids (Timaliidae).[8]
Pel que fa al gènere Pinarornis, amb una única espècie: el pinarornis (Pinarornis plumosus), anteriorment estava classificat a la família dels muscicàpids. Tanmateix, el COI va decidir reclassificar-lo a la família dels túrdids (Turdidae) sobre la base d'un estudi filogenètic de 2020.[9] Tot i que en el HBW encara es classifica el pinarornis dins de la família dels muscicàpids.[10]
Referències
↑ 1,01,1 del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 692-713. ISBN 978-84-16728-37-4.
↑ 6,06,1«Chats, Old World flycatchers». IOC World Bird List Version 12.1. International Ornithologists' Union, 01-01-2022. [Consulta: 16 gener 2022].
↑Sangster, G.; Alström, P.; Forsmark, E.; Olsson, U. «Multi-locus phylogenetic analysis of Old World chats and flycatchers reveals extensive paraphyly at family, subfamily and genus level (Aves: Muscicapidae)». Molecular Phylogenetics and Evolution, 57, 1, 2010, pàg. 380–392. DOI: 10.1016/j.ympev.2010.07.008. PMID: 20656044.
↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 651. ISBN 978-84-16728-37-4.
↑«Thrushes». IOC World Bird List Version 11.2. International Ornithologists' Union, 01-07-2021. [Consulta: 19 juliol 2021].
↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 713. ISBN 978-84-16728-37-4.
.svg){kind=icon}
