En ciclisme, monument és el nom que reben les cinc curses clàssiques de major història i prestigi en el calendari internacional.[1][2] A més de ser curses molt longeves, també se les considera les clàssiques més dures del calendari, no sols pel seu quilometratge –superior als 200 kilòmetres, sinó també pel seu recorregut. Per això, són les que atorguen més punts a l'UCI World Tour.
Milà-Sanremo: anomenada "la Classicissima" o "la Primavera", és la més llarga de totes amb gairebé 300 km. El perfil inclou diversos ascensos prop del final de la carrera encara que sovint es decideix en favor d'un velocista. La seva primera edició fou el 1907.
Tour de Flandes: anomenada Ronde van Vlaanderen en neerlandès, és el "més jove" dels monuments. Amb una mica més de 250 km de recorregut, es caracteritza per les pujades curtes i amb pendent sobre llambordes com el Koppenberg, el Kapelmuur i el Paterberg. La seva primera edició masculina fou el 1913 i, la femenina, el 2004.
París-Roubaix: anomenada "L'Infern del Nord" o "La Clàssica de les Clàssiques", és l'únic monument francès. Completament plana, té gairebé 260 quilòmetres de recorregut i la seva dificultat radica en els gairebé 30 sectors de pavès que sumen 50 quilòmetres sobre aquesta superfície i sovint amb mal temps. Entre aquests sectors destaquen la Trouée d'Arenberg, el Mons-en-Pévèle i el Carrefour de l'Arbre, catalogats de 5 estrelles. La prova sempre acaba al velòdrom de Roubaix. La seva primera edició fou el 1896 i, des del 2021, té versió femenina.
Lieja-Bastogne-Lieja: anomenada La Doyenne ("La Degana") per ser el monument més antic, té al voltant de 260 km i recorre les Ardenes amb diverses costes empinades en els últims 100 quilòmetres. Aquestes cotes en general són entre 10 i 12, i tenen entre 1 i 3 quilòmetres de longitud encara que algunes com la Cota de la Haute-Levée té 3,6 i la de Rosier 4,4. La seva primera edició fou el 1892 en categoria amateur. El 1894 se celebrava la primera cursa professional i, el 2017, la primera edició femenina.
Volta a Llombardia: anomenada "La Clàssica de les fulles mortes", en general té 240 o 250 quilòmetres de recorregut. És el monument que més ha variat, tant el punt de partida com el recorregut i el punt d'arribada. Té un perfil més muntanyenc que els altres monuments, amb algunes pujades de fins a 10 quilòmetres com el tradicional ascens a Madonna del Ghisallo. Celebrada des del 1905, quan s'anomenava Milano–Milano, el 1907 va passar a anomenar-se Giro di Lombardia i Il Lombardia el 2012.
Els únics ciclistes que han aconseguit guanyar els cinc "monuments" al llarg de la seva trajectòria esportiva han estat els belguesEddy Merckx, Roger De Vlaeminck i Rik Van Looy i només Merckx els ha vençut tots en més d'una ocasió. En el cas femení, Lizzie Deignan també ha vençut els tres monuments que tenen versió femenina.
Sis corredors han guanyat quatre monuments diferents. El que més s'ha apropat a aconseguir el repòquer de victòries ha estat Sean Kelly ja que va quedar segon al Tour de Flandes en tres ocasions (1984, 1986 i 1987). El ciclista holandès Hennie Kuiper va guanyar tots els monuments excepte la Lieja-Bastogne-Lieja, prova on va quedar segon el 1980. El francès Louison Bobet també els va guanyar tots menys la Lieja-Bastogne-Lieja. El belga Fred De Bruyne també s'hi va acostar, acabant segon a la Volta a Llombardia el 1955. Germain Derycke també en va guanyar quatre, tots menys el monument de Llombardia, i Philippe Gilbert tots excepte Milà-San Remo, on va acabar tercer dues vegades. Tadej Pogačar i Mathieu van der Poel són els corredors en actiu que han guanyat més monuments diferents (3). Hi ha hagut 23 ciclistes que han guanyat com a mínim cinc cops un monument en la seva carrera.
A continuació es mostren els ciclistes que han aconseguit, com a mínim, 3 victòries en monuments, classificats per nombre de victòries i després per ordre cronològic.
En negreta, els corredors en actiu. Les caselles grogues indiquen aquells ciclistes que tenen el rècord en cada monument. Després de Volta a Llombardia 2024
24 corredors diferents (inclòs Eddy Merckx) han aconseguit guanyar dos monuments el mateix any. El "doble" més habitual està format per les dues clàssiques empedrades (Tour de Flandes i París-Roubaix), que ha guanyat el mateix ciclista el mateix any en 13 ocasions. El "doble" italià (Milà-Sanremo i Volta a Llombardia) s'ha aconseguit 10 vegades (incloent Merckx el 1971 i el 1972). Només Merckx ha guanyat les combinacions Milà – San Remo / Tour de Flandes i Volta a Flandes / Lieja-Bastogne-Lieja, quan va guanyar els tres monuments el 1969 i el 1975.
Bèlgica és l'única nació que ha aconseguit guanyar tots els monuments en un mateix any, fita que ha realitzat en tres ocasions: 1969, 1972 i 1976. A més, la temporada de 1976 ho va aconseguir amb 5 corredors diferents.
En vuit temporades, els guanyadors dels cinc monuments del ciclisme han sigut de cinc nacionalitats diferents: els anys 1964, 1979, 1985, 1993, 2014, 2016, 2018 i 2019, reflectint la creixent internacionalització del ciclisme. El 2020, tots els guanyadors foren de nacionalitats diferents; però només eren quatre perquè la París-Roubaix no es va disputar a causa de la pandèmia del covid-19.
La primera clàssica femenina que es va celebrar fou la Milà SanRemo (Primavera Rosa); però es va deixar de celebrar després de 2005.
Els dos monuments belgues (Tour de Flandes i Lieja-Bastogne-Lieja) organitzen esdeveniments femenins el mateix dia que els masculins seguint part del mateix recorregut. El 2020 es va programar la primera edició de la Paris-Roubaix femenina; però es va cancel·lar a causa del COVID-19[6] i la primera edició no es va poder celebrar fins a l'octubre de 2021.
Lizzie Deignan és l'única ciclista que ha guanyat els tres monuments femenins actuals. Prèviament, Zoulfia Zabirova i Mirjam Melchers-van Poppel també s'havien imposat als dos monuments que se celebraven llavors (Primavera Rosa i Tour de Flandes). A més, la russa i Anna ven der Breggen són les úniques ciclistes que ha guanyat més d'un monument la mateixa temporada.
↑El resultat el 1949 va trigar diversos mesos i dues conferències internacionals a resoldre's. André Mahé va ser el primer, però la seva victòria va ser qüestionada perquè va agafar un camí equivocat. Mahé era en una escapada de tres ciclistes que van arribar al velòdrom de Roubaix al capdavant, però va ser mal dirigit pels oficials i va entrar a la pista per la porta equivocada. Mahé es va proclamar vencedor, però pocs minuts després van arribar altres corredors realitzant el recorregut correcte i Serse Coppi, germà del famós Fausto, va guanyar l'esprint pel que es suposava que eren les posicions menors. Després d'una protesta i diversos mesos, Serse Coppi va ser nomenat guanyador conjuntament amb Mahé.
↑Dos corredors van compartir victòria a la cursa de 1957. Germain Derijcke va ser el primer a sobrepassar la línia, però com que va creuar un pas tancat, el segon classificat, Frans Schoubben, també va ascendir a primer. Derijcke no va ser desqualificat, perquè havia guanyat per tres minuts d'avantatge; els jutges van considerar que no havia guanyat tant de temps en creuar il·legalment el ferrocarril.
↑La París-Roubaix 2020 es va traslladar inicialment a l'octubre i posteriorment es va cancel·lar íntegrament a causa de la pandèmia mundial de COVID-19.
.svg){kind=small}
