|
Matriu (gravat) En les diferents tècniques de gravat, una matriu o planxa és l'original que permet realitzar un cert nombre d'exemplars (també anomenats gravats o estampes) mostrant un dibuix determinat. L'objectiu de l'artista gravador és, precisament, la difusió dels exemplars estampats. Una planxa ben conservada permet la reproducció d'un gran nombre de "còpies". Tècniques de gravatEls materials de les matrius han determinat la denominació de les diverses tècniques de gravat:
A més del nom i del material emprat, cada tècnica suposa una forma de treball específica i ofereix unes possibilitats artístiques particulars. MaterialsGravat a fibra o filEl gravat a fil és aquell que es realitza en la direcció de les betes de la fusta, tasca que normalment es realitza amb gúbies. Es considera el mètode més antic de gravat i ha estat la tècnica bàsica del gravat en relleu durant segles. Tradicionalment s'utilitzen més les fustes de fruiters, com el cirerer o la perera; el roure té una fusta massa dura per a ser tallada. El segle xx, els artistes han preferit fustes més toves, com el pi.[1][2][3] Gravat per testa, a contrafibra o contrafilPer a realitzar un gravat a contrafil, l'artista empra sobretot el burí, amb el qual grava la imatge a la testa, en direcció transversal. Aquesta modalitat s'utilitzava sobretot per a il·lustrar revistes i llibres. S'acostuma a emprar la fusta de boix, encara que també són adients les de cirerer i perera.[4] La superfície d'aquestes fustes és dura per naturalesa, el que permet a l'artista crear imatges de gran detall amb línies fines. Variant els espais entre les línies gravades, l'artista pot crear els subtils efectes tonals que són propis d'aquesta tècnica. Etimològicament la paraula calcografia ve dels termes grecs χαλκός ("khalkós") que significa coure o bronze i γραφή ("graphé") escriptura. És la tècnica d'estampació en què s'utilitza una matriu de metall. Els metalls més emprats són el coure, el llautó, el ferro, el zinc i l'acer. La calcografia és una tècnica d'estampació inclosa en el gravat al buit. És a dir, la tinta entra on s'ha gravat o buidat la matriu. Avui gairebé en desús, llevat per a l'obtenció i duplicació d'obres d'art.[5][6][7][8] La planxa o matriu litogràfica es feia d'una pedra calcària especial amb qualitats litogràfiques.[9][10][11] En aquest cas la matriu és de linòleum, sovint insertada en un marc de fusta que li dona rigidesa i ajuda a conservar una superfície plana.[12][13] Les matrius serigràfiques es basen en teixits o làmines amb porositat determinada. Antigament es feien de seda teixida i tensada sobre un marc. Els teixits sintètics són més estables. Els fils no varien tant de dimensions entre els estats d'estar mullats o no de tinta. Hi ha malles modernes de teixits metàl·lics o, fins i tot, làmines de metall o aliatges molt fines amb multitud de porus molt petits i nombrosos.[14][15][16] Referències
|
