|
Mastaba  Una mastaba és una estructura rectangular de murs inclinats i sostre pla que s'utilitzava a l'antic Egipte (Imperi Antic) per enterrar alts dignataris.[1] La paraula «mastaba» prové de l'àrab (maṣṭabaʰ o maṣṭabat), denominació d'un «banc de pedra».[2] L'egiptòleg Auguste Mariette, que va sentir la paraula dels obrers egipcis, la va adoptar.[3] Les tombes anteriors, recobertes amb un túmul de sorra, no conservaven els cossos durant gaire temps. Des de les primeres dinasties, els faraons i els nobles les feren recobrir amb túmuls de tàpia. L'edifici resultant mesurava entre 3 i 50 metres de llarg i fins a sis d'alt, i s'orientava en sentit nord-sud. En les tombes menys importants s'utilitzaven teules i pedra. Les mastabes continuaren erigint-se quan els faraons optaren per l'enterrament en piràmides. Les mastabes consisteixen en un pou que desemboca en una cambra funerària i en les estructures de superfície. A la capella s'hi celebraven els ritus funeraris. Compta amb altres sales adossades. L'entrada mira cap a l'est i és l'evolució d'una porta falsa en forma de nínxol. Aquest nínxol amb el temps es va convertir en una sala independent en forma de L o T invertides o en un conjunt de sales. Les parets es decoraven amb escenes de sacrifici o de la vida quotidiana del difunt. El serdab és una cambra oberta en el mur de la mastaba en què es col·locava una estàtua de pedra o fusta del difunt. No tenia més obertures que un forat que donava a la capella. El pouEl pou s'obria en el sostre de la mastaba i s'introduïa verticalment en la roca amb una amplada d'entre 2,5 i 3 metres fins a una profunditat d'entre 18 i 20 metres. En el fons s'hi feia un corredor horitzontal que portava a la cambra funerària. Un altre tipus no era vertical, sinó que tenia una certa inclinació i naixia sota l'enllosat del pati oriental de la mastaba o sota el pati. Una vegada enterrat el difunt, es tapava el corredor horitzontal i s'obstruïa el pou amb runa. La cambra funerària s'excavava en la roca i era ampla. El sarcòfag era rectangular i estava treballat en un bloc de pedra calcària, granit rosat o basalt; en aquesta època no sempre es momificaven els cadàvers i, si es feia, no es treien els òrgans interns i el cos se submergia en natró. De la mastaba a la piràmide: amb el temps, les mastabes van créixer en mida i alçada, i en alguns casos van presentar un segon pis. A començament de la dinastia III d'Egipte (al voltant de 2650 aC) es va introduir la pedra tallada en l'arquitectura i les tombes dels faraons augmentaren notablement la mida. S'atribueix a Imhotep, arquitecte, metge i visir de Djoser, la idea d'ajuntar diverses mastabes una sobre l'altra en el que constituiria la piràmide esglaonada de Djoser, a Saqqara. Un segle més tard, a la piràmide de Meidum, del faraó Snofru, les filades de pedra es van fer de pedra polida, en el que s'anomena «piràmide romboïdal», ja que la inclinació del pendent variava. A començament de la iv dinastia van aparèixer les piràmides pròpiament dites. Una mastaba modernaEls artistes romanesos Christo i Jeanne-Claude van construir al llac del Hyde Park de Londres l'obra Barrels and the mastaba, una construcció flotant feta amb 7.506 bidons de petroli de diferents colors.[4] Referències A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mastaba
Bibliografia
|
