Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

 

Llengua minoritària

Llengua minoritària és un terme d'ús comú que designa, amb un sentit general, llengües considerades com a menors a causa de la seva extensió geogràfica o demogràfica dins un estat. Cal indicar que el lingüístic és un dels criteris que assenyalen una minoria nacional.

Significat usual

Etimològicament, l'adjectiu minoritari vol dir ‘que pertany a la minoria’, i és aquest sentit el que caracteritza a aquestes llengües, parlades per minories dins d'estats que tenen altra o altres llengües com a oficials. L'expressió, doncs, és usada gairebé en exclusivitat per referir-se a llengües que pateixen una situació de minorització. L'ús d'aquell terme, però, comporta sovint una percepció discriminatòria cap a aquestes llengües, tingudes per codis imperfectes, eminentment orals, d'escassa o nul·la tradició escrita i/o inhàbils per a cobrir tots els àmbits d'ús d'una llengua, a diferència de les que sí que tindrien aquelles característiques. Aquest caràcter discriminatori i pejoratiu fa que l'expressió sigui d'ús declinant dins la doctrina sociolingüística.

« El prejudici lingüístic (innocent o programat) és una manifestació del racisme aplicat a les llengües i als seus parlants. »
[1]

Aquest ús marcat de l'expressió ve reforçat pel fet que no és utilitzada per designar llengües de demografia o domini lingüístic reduïts, però on hi són plenament oficials. Així, llengües com l'islandès (320.000 parlants) o el maltès (400.000 parlants) no són normalment descrites com a tals, tot i tenir entre vint i trenta vegades menys parlants que el català.

Terme acientífic

Aquest caràcter subjectiu fa que la doctrina sociolingüística rebutgi majoritàriament el seu ús, ja que no s'ha pogut establir un patró empíric que estableixi els criteris de diferenciació entre llengües majoritàries i minoritàries. Tot i que usualment se n'han utilitzat de diversos, tots aquests s'han revelat inexactes, així:

  • Tot sovint s'ha volgut diferenciar entre llengua majoritària i minoritària per raó del nombre de parlants. A banda el fet que ningú ha establert el límit numèric entre totes dues categories, el català amb prop de deu milions de parlants, és considerada llengua minoritària, mentre que l'estonià, amb poc més d'un milió, no ho seria pas.
  • Un altre criteri esgrimit és el de la tradició escrita. Tanmateix, el català gaudeix d'un amplíssim conreu literari, ja des de l'Edat Mitjana, cosa que no sembla deslliurar-lo de l'adjectiu minoritari, mentre que el finès, idioma mai catalogat com a tal, té una sola obra escrita abans de la segona meitat del segle xix.
« La llengua escrita no afegeix cap qualitat intrínseca a la llengua, i mal ens pot servir com a exemple de la desigualtat lingüística. »
[2]
  • Un element clàssic de distinció entre llengües majoritàries i minoritàries és el caràcter o no de llengua oficial estatal. A banda que no hi ha relació causal entre un fet i altre, tampoc el caràcter minoritzat dependria de forma absoluta d'aquell tracte legal. L'irlandès és llengua pròpia i cooficial de la República d'Irlanda i, malgrat això, hom la considera minoritària. Inversament, el feroès no és llengua oficial de cap estat però es troba plenament normalitzada a les Illes Fèroe.

Propostes alternatives

El nombre de parlants o l'extensió territorial d'un domini lingüístic no semblen elements prou determinants per classificar les llengües. Per això la doctrina, des de fa temps, ha proposat diverses classificacions que, només parcialment, tenen en compte la mida demogràfica de la llengua. Per exemple, la de Roland Breton (1979)[1] distingint:

  • Llengües sense escriptura, de tradició oral i ús local.
  • Llengües vernacles promocionades, que han iniciat un esforç de fixació escrita.
  • Llengües vehiculars que serveixen de vincle interètnic i interregional (quítxua, suahili).
  • Llengües nacionals amb caràcter oficial, expressió d'un grup ètnic que ha assolit la seva unificació política (islandès, albanès).
  • Llengües de relació internacional, adoptades per nombrosos estats (anglès, àrab).

En tot cas, i en una classificació genèrica en relació a la seva base demogràfica, una llengua com la catalana, caldria qualificar-la com a mitjana, d'acord amb les propostes més recents.[2]

Notes i referències

  1. [TUSON, Jesús Mal de llengües (pàg. 26) Barcelona: Grup Editorial 62, 1988.]
  2. [JUNYENT, Ma Carme Les llengües del món (pàg. 90) Barcelona: Editorial Empúries, 1989.]
  3. [BRETON, Roland Geografía de las lenguas (pàgs. 69-73) Barcelona: Oikos-tau, 1979.]
  4. «Comunitats Lingüístiques Mitjanes».

Vegeu també

Kembali kehalaman sebelumnya


Index: pl ar de en es fr it arz nl ja pt ceb sv uk vi war zh ru af ast az bg zh-min-nan bn be ca cs cy da et el eo eu fa gl ko hi hr id he ka la lv lt hu mk ms min no nn ce uz kk ro simple sk sl sr sh fi ta tt th tg azb tr ur zh-yue hy my ace als am an hyw ban bjn map-bms ba be-tarask bcl bpy bar bs br cv nv eml hif fo fy ga gd gu hak ha hsb io ig ilo ia ie os is jv kn ht ku ckb ky mrj lb lij li lmo mai mg ml zh-classical mr xmf mzn cdo mn nap new ne frr oc mhr or as pa pnb ps pms nds crh qu sa sah sco sq scn si sd szl su sw tl shn te bug vec vo wa wuu yi yo diq bat-smg zu lad kbd ang smn ab roa-rup frp arc gn av ay bh bi bo bxr cbk-zam co za dag ary se pdc dv dsb myv ext fur gv gag inh ki glk gan guw xal haw rw kbp pam csb kw km kv koi kg gom ks gcr lo lbe ltg lez nia ln jbo lg mt mi tw mwl mdf mnw nqo fj nah na nds-nl nrm nov om pi pag pap pfl pcd krc kaa ksh rm rue sm sat sc trv stq nso sn cu so srn kab roa-tara tet tpi to chr tum tk tyv udm ug vep fiu-vro vls wo xh zea ty ak bm ch ny ee ff got iu ik kl mad cr pih ami pwn pnt dz rmy rn sg st tn ss ti din chy ts kcg ve 
Prefix: a b c d e f g h i j k l m n o p q r s t u v w x y z 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9