La Revue blanche

La Revue blanche

Misia Sert a la portada per Henri de Toulouse-Lautrec (1895)
Tipus	publicació periòdica
Fitxa
Data d'inici	1r desembre 1889
Data de finalització	maig 1903
Fundador	Thadée Natanson
Lloc de publicació	Lieja i París
Estat	França

La Revue blanche (1889-1903) va ser una revista bimensual d'art i literatura d'inspiració anarquista.^[1] Va parèixer primer a Lieja^[2] i des de l'octubre 1891 a París, editat pels tres germans (Alexandre, Tadeusz i Louis-Alfred Natanson, fills d'un banquer polonès establert a París. Es va crear com a competidor i opositor al Mercure de France. Félix Fénéon, Lucien Muhlfeld El 1894, Léon Blum va succedir Muhlfeld com redactor en cap, acte corratjós, al paroxisme de la crisi de l'anarquisme.^[3] La iniciativa parisenca va inspirar el 1898 Joan Montseny i Teresa Mañé per crear un equivalent en castellà, La Revista Blanca.^[4]

Els editors refusaven adherir a un escola o moviment artístic. Dona la benvinguda a tothom que tingui talent. Per això van triar el nom blanche, el color blanc que és una mescla de tots els colors.^[5] Des de 1893, després de la fusió amb la revista Le Banquet,^[3] cada capçalera era una obra gràfica d'un artista reconegut.^[5] Misia Sert, «la reina de París» aleshores esposa de Tadeusz Natanson, va tenir un paper important als inicis de la revista i va inspirar molts artistes i portades.^[6]

Sobretot Félix Fénéon va implicar La Revue blanche en la defensa d'Alfred Dreyfus el 1898 durant el plet polític i antisemític. Després, es va endinsar en altres temes de l'època que va denunciar: el genocidi armeni, les tortures a Catalunya… i va publicar una primera investigació sobre la Comuna de París. La revista primer va prendre una orientació més política i socialista i després la crisi de Dreyfus va prendre una orientació pluralista, caracteritzada per un periodisme professional, llegit per la qualitat dels seus reportatges.^[3]

«La Revue blanche que no va durar gaire més que deu anys, va tenir un paper de frontissa essencial a França. La majoria dels escriptors, pintors, músics, polítics i intel·lectuals més importants del fin de siècle hi van col·laborar o la van freqüentar.»^[7] «Era una de les més llegides del món literari i artístic del París.»^[8]

L'estiu de 1902 Thadée Natanson es va emmalaltir. El maig de 1903 va parèixer el 237è i darrere número.

Col·laboradors destacats

• Baronnet, Jean. La Revue blanche. 1871, enquête sur la Commune, (en francès). París: Les Éditions de l'Amateur, 2011, p. 205. ISBN 978-2-85917-514-6. 
• Bourrelier, Paul-Henri. La Revue blanche. Une génération dans l'engagement 1890–1905 (en francès). París 2007: Fayard. ISBN 978-2-213-63064-9. 
• Dessy, Clément «Une esthétique de la rue. La Revue blanche au cœur de la ville» (en francès). Romantisme, 171, 2016, pàg. 74 à 88.

• «Edició parisenca (1891-1993)» (facsímil en línia) (en francés).
• «La Revue blanche» (en anglès). Van Gogh Museum. [Consulta: 10 maig 2019].

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Revue blanche