Isidore Pils, Rouget de Lisle, compositor de La Marsellesa, cantant-la per primer cop a casa de Dietrich, alcalde d'Estrasburg (Musée historique de Strasbourg, publicat 1849)
La Marseillaise (1907).Rouget de Lisle canta La Marsellesa per primera vegada a la casa del batlle d'Estrasburg.
La Marsellesa ("La Marseillaise", en francès) és l'himne nacional de França, oficialment des del 14 de juliol de 1795.
Va ser prohibit durant el primer i segon imperi i la Restauració. Torna a ser l'himne nacional des de la III República.
Del 1940 al 1945 va ser novament prohibit, i el seu cant era considerat com un element de resistència a l'ocupació alemanya i al règim col·laboracionista de Vichy.
La setena estrofa anomenada "Couplets des enfants", és d'octubre de 1792 i s'atribueix a Jean-Baptiste Dubois, Marie-Joseph Chénier i l'abat Pessonneaux.
Història
El 20 d'abril de 1792 es va proclamar a París la declaració de guerra contra Àustria. Quan el baró de Dietrich, batlle d'Estrasburg, va saber la notícia, va convidar a sopar a casa seva un grup d'oficials, en la nit del 24 del mateix mes.
En aquest grup d'oficials es trobava Claude-Joseph Rouget de Lisle, capità d'enginyers de la guarnició d'Estrasburg. En aquesta reunió, l'alcalde li va demanar que creés un himne patriòtic per a l'esdeveniment que celebraven. Rouget de Lisle va compondre el dit himne i li va donar el títol de "Chant de guerre pour l'armée du Rhin" (Cant de guerra per a l'exèrcit del Rin) i l'hi va dedicar al Mariscal Luckner.
Més tard, al juny d'aquest mateix any, en un banquet que es va oferir a un grup de soldats, els va ser lliurat a cadascun la còpia de l'himne en qüestió, que els soldats van aprendre ràpidament. D'aquesta manera es va anar estenent per tot el país la lletra i la música.
El mes de juliol, un general de l'exèrcit d'Egipte, anomenat François Mireur, es trobava a Marsella encarregat de preparar la marxa dels voluntaris de Montpeller i de Marsella. Coneixia l'himne i el va presentar a la seva gent amb el títol de "Chant de guerre aux armées aux frontières" (Cant de guerra per als exèrcits en les fronteres). La tropa dels voluntaris el va aprendre i el van usar com a cançó de marxa. I així van entrar a París el 30 de juliol de 1792, entonant marcialment l'himne compost mesos enrere per Rouget de Lisle. Els parisencs els van acollir amb gran entusiasme i van batejar el cant com La Marsellesa.
Durant la Primera República, la Marsellesa va ser un himne molt popular entre soldats i civils. En el temps dels dos Imperis, la Restauració i la Segona República, va ser lleugerament oblidat. A la Tercera República va recuperar el protagonisme i va ser interpretat per les bandes militars en tots els actes oficials.
Durant la Segona Guerra Mundial, el Govern de la França Lliure li va atorgar una especial importància juntament amb l'himne oficiós anomenat "Le Chant des Partisans". Fins que finalment a la Constitució del 4 d'octubre de 1958 va ser instituïda la Marsellesa com himne nacional.
La Marsellesa exaltava des dels seus començaments l'ànim patriòtic, fins a tal punt que Napoleó I va dir una volta: "Aquesta música ens estalviarà molts canons".
Lletra
(actualment a França només es canta la primera estrofa i la tornada i ocasionalment també la sisena i setena)
Es tracta d'un cant de guerra i revolucionari, per això denota certa violència. De fet, crida els ciutadans a defensar-se i defensar també les llibertats aconseguides.
"Aux armes citoyens!" és el crit per aixecar el poble a defensar "la Pàtria en perill" on els súbdits són ciutadans.
L'expressió "sang impur" és a vegades mal interpretada. No és una connotació racista ni xenòfoba: es tracta de la famosa "sang blava" dels nobles que simbolitzaven el caràcter desigualitari de l'Antic Règim.
Versió catalana
La Marsellesa va ser una cançó que va ser un referent de molts sectors de la societat catalana durant els segles xix i xx. El crit a la llibertat i a qualsevol mena d'opressió era vàlid per moltes forces polítiques.
Cal dir que mentre el Cercle Català de Marsella va tenir Secció Coral (que es va haver de dissoldre ben entrats els anys 80 per manca de director), sempre va incloure en el seu programa aquesta versió de “La Marsellesa”, així com “Els Segadors” i “La Copa Santa”, l'himne de la Provença. Aquesta va fer part dels himnes republicans catalans fins que la francofília catalana es perdé en adonar-se del mal que fa França a la llengua i cultura catalanes, entre altres.
El 1871 Josep Anselm Clavé en feu una primera traducció i segons paraules escrites per ell, aquesta adaptació "Tocante a la letra, me he esmerado en conservarle su genuino sentido, siguiendo estrictamente el metro y la acentuación del original francés, a pesar de que los versos de nueve sílabas resultan algo duros en nuestro idioma, cuanto no están acentuados rigurosamente uniformes. Además he reducido las siete estrofas francesas a tres para evitar el cansancio, y he apropiado la traducción a los usos del país".
A l'arma, a l'arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat !
Pels tirans alça xusma innoble
Sos pendons enllotats en sang.
Oïu, oïu, com fer udola
L'esbars famèlic d'eixos llops,
Lo poble apura el fel a glops,
i encès de ràbia i el cor tremola.
A l'arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Lo airat jovent
Banye ses mans
En sang de vils tirans!
Trossege coratjós
Lo poble
Son jou ignominiós!
II
(A solo)
Fills de la terra catalana,
Abans de morir que ser esclaus!
Sone ja l'alarmant campana!
Muiren ja els opressors malvats!
De nou a indigne vassallatge
Vol enjunyir-nos bando (sic) astut:
Malhage el poble si un minut
Suporta estúpid tal ultratge!
A l'arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Lo airat jovent
Banye ses mans
En sang de vils tirans!
A l'arma, a l'arma, fills del poble,
Lo jorn de glòria ja ha arribat!
III
Rompam la inèrcia que ens degrada!
Lo poble llibre és poble fort.
Llibertat, llibertat aimada,
En ton foc s'han templat ja els cercs!
Baix tos pendons, cantar victòria
Podrem al fi de greus fatics;
I a l'expirar tos enemics
Veuran ton triumfo i nostra glòria.
A l'arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Lo airat jovent
Banye ses mans
En sang de vils tirans!
Avant lo poble denudat!
Lluitem per nostra llibertat!
Avant lo poble!
Lo jorn de glòria ja ha arribat!
Avant!
Ignasi Iglésias i Pujadas en feu una altra, a principi del segle XX:
.jpg)
