|
Judaïtzant és un terme que en l'actualitat és restringit a l'ús historiogràfic, que presenta una certa polisèmia (reflectida en les definicions del DRAE i del GDLC), i pot fer referència:
- Al que, independentment de les seves creences i pràctiques religioses, se li atribuïa socialment la propensió a judaizar per raó de la seva condició ètnica o ascendència, i era objecte d'una fortíssima discriminació: o
- Particularment, en els regnes cristians de la Península Ibèrica durant la baixa edat mitjana i l'Antic Règim (especialment en la Corona de Castella i el Regne de Portugal, però també en els de la Corona d'Aragó i en el regne de Navarra), era la situació dels denominats marrans, la condició dels quals de cristians nous era viscuda de manera molt diferent per cadascun d'ells.[4]
- Particularment, a Mallorca, era la situació de la comunitat que va rebre el nom de xuetes.[5][6][7][8]
Referències
- ↑ «Judaïtzant». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.. Primera accepció.
- ↑ 2,0 2,1 «Judaïtzant». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Judaïtzant». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑
| «
|
Encara que des de l'època visigòtica l'activitat legislativa no va parar de produir disposicions antijueves repletes de denominacions ofensives i despectives, la comunitat de cristians vells va denominar marrans als jueus que aparentaven una vida de cristians. Des de la descripció dels fingiments que es veien forçats a realitzar perquè els cristians vells no coneguessin la seva veritable afició, i que són sintetitzats en la crònica d'Andrés Bernáldez, fins a l'opinió dels viatgers estrangers que van visitar l'Espanya de l'època, el marrà es representava com un fals cristià que en secret continuava practicant la seva antiga religió. Un viatger alemany, Jerome Munzer, en la seva visita a València es refereix en 1495 a l'església de Sant Cristòfor, on "tenien els seus sepulcres els marrans (és a dir, els falsos cristians, jueus en el seu interior). Quan moria algun d'ells fingien conformitat amb els ritus de la religió cristiana i anaven en processó amb el taüt cobert amb un drap daurat, portant davant la imatge de Sant Cristòfor. No obstant això, rentaven en secret els cossos dels morts i els enterraven d'acord amb els seus ritus"
|
»
|
| — Ángel Rodríguez Sánchez, a Artehistoria
|
- ↑ «Judaïtzant». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Judaïtzant». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑
| «
|
Xueta, traduït al castellà del català illenc, significa si fa no fa menjador de cansalada, la qual cosa ha vingut tenint un alt component pejoratiu i racista a l'illa de Mallorca al llarg de més de cinc-cents anys i que afecta a un reduït nombre de famílies descendents de jueus conversos... Tot va començar a la fi del segle xv en ocasió d'una conversió en massa al cristianisme d'aproximadament una dotzena de famílies jueves, les quals van ser apadrinades per altres, els membres de les quals eren considerats cristians vells, qui, a més, els van donar el seu cognom: Segura, Fuster, Taronjí i altres. Aquells nous cristians van ser immediatament trets de la jueria i instal·lats en uns habitatges abandonats per uns mercaders àrabs, situades a esquena de l'església de Santa Eulàlia (de Palma), lloc que avui dia es coneix per carrer de l'Argenteria. No ... van trigar a circular murmuracions sobre que si la conversió havia estat falsa i amb l'única fi de lliurar... al gran rabí i a dos més, acusats d'haver comès certa traïció sacrílega. Es va dir fins i tot que tenia una sinagoga secreta... Per tractar de contrarestar la calúmnia, els van treure cansalada en ple carrer i se la menjaren; cosa que, com se sap, prohibeix la religió islàmica. D'aquí el de xueta o xuetó, ja que en català a la cansalada se li diu xuia. Fins i tot avui dia encara persisteix certa aprensió cap al xueta per part dels mallorquins.
|
»
|
- ↑
Una altra possible etimologia és juetó o xuetó, diminutiu de "jueu"; i possiblement la proximitat entre ambdues paraules, que reforçava l'efecte denigratori (vegeu Xuetes#Etimologia i altres denominacions).
Viccionari
|
