|
Joséphine Baker
Durant la primera etapa de la seva carrera artística, Baker va ser reconeguda com a ballarina i va ser una de les intèrprets més famoses en encapçalar les revistes del Folies Bergère a París. La seva actuació a la revista Un vent de folie (1927) va causar sensació a París. El seu vestit, format només per una faldilla curta de plàtans artificials i un collaret de perles, es va convertir en una imatge icònica i un símbol de l'Era del Jazz i de la dècada del 1920. Baker va ser celebrada per artistes i intel·lectuals de l'època, que la van batejar amb noms com la «Venus Negra», la «Perla Negra», la «Venus de Bronze» i la «Deessa Criolla». Nascuda a Saint Louis, Missouri, va renunciar a la seva ciutadania estatunidenca i es va convertir en ciutadana francesa després del seu matrimoni amb l'industrial francès Jean Lion el 1937.[3] Va criar els seus fills a França; «J'ai deux amours, mon pays et Paris» (Tinc dos amors, el meu país i París), va dir una vegada Baker.[4] Va ser coneguda per tenir un paper important en la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, els militars francesos li van concedir la Creu de Guerra 1939-1945 i va ser nomenada Dama de la Legió d'honor pel general Charles de Gaulle.[5] Després va utilitzar la seva gran popularitat en la lluita contra el racisme i per a l'emancipació dels afroamericans. Baker es va negar a actuar en espectacles segregats als Estats Units d'Amèrica i va destacar per les seves contribucions al moviment pels drets civils. El 1968, després de l'assassinat de Martin Luther King Jr., Coretta Scott King li va oferir el lideratge no oficial del moviment als Estats Units. Després de rumiar-s'ho bé, Baker va rebutjar l'oferta pensant en el benestar dels seus fills.[6][7] BiografiaInfànciaFreda Josephine McDonald, més coneguda com a Joséphine Baker, nascuda a Saint Louis, Missouri (Estats Units d'Amèrica), va ser una cantant i ballarina estatunidenca nacionalitzada francesa el 1937, mestissa d'afroamericà i nadiu americà.[8][9] Probablement descendia d'Eddie Carson, un músic ambulant.[10] Com a artistes, els seus pares cantaven i tenien un número de ball junts, però Eddie Carson va abandonar la seva família el 1907.[11] Carrie McDonald, la seva parella, es va tornar a casar amb un treballador, Arthur Martin. La jove va passar una part de la seva infància alternant l'escola i fent tasques domèstiques per a persones riques, on la seva mare l'enviava a treballar.[12]
En aquell moment, Josephine Baker no tenia cap altra opció que la de contribuir, a través del seu salari, a mantenir els seus germans dels quals ella era la gran. La família era molt pobra i va augmentar encara més; Carrie i Arthur van tenir tres fills: Richard, Margaret i Willie Mae, que també havien de ser alimentats.[13] Joséphine va deixar l'escola el febrer de 1920 per casar-se, tal com indiquen els registres de l'establiment públic al qual va assistir a Saint Louis,[14] amb Willie Wells. Ell i Joséphine, que aleshores tenia 13 anys, van viure a la casa dels pares d'ella. Inicis al music-hallArtista de carrerDesprés de finalitzar el seu primer matrimoni el 1920, Joséphine Baker, qui ballava des de ben petita,[15] es va unir a un trio d'artistes de carrer anomenat Jones Family Band, que posteriorment es va integrar al grup itinerant Dixie Steppers.[14] Va ser quan la seva gira es va aturar a Filadèlfia que Joséphine va conèixer Willie Baker, amb qui es va casar el 1921 i amb qui es va establir.[16] Per guanyar-se la vida, ballava al Standard Theatre, on guanyava 10 dòlars a la setmana.[17] Ballarina a BroadwayPerò Josephine Baker pensava en gran, i les ganes de ballar a Broadway l'empenyen, amb prou feines als 16 anys, a deixar el seu segon marit per anar a provar sort a Nova York. Un cop allà, no triga en aparèixer a la sala de música de Broadway del carrer 63, el Daly's 63rd Street Theatre. Aquí, va patir diverses negatives del director abans que finalment li oferís un petit paper. Es va unir a la companyia del musical Shuffle Along, una comèdia musical molt popular en aquell temps interpretada només per afroamericans. Després de dos anys de gira, va deixar l'espectacle i es va unir amb els Chocolate Dandies, que al seu torn va deixar per entrar al Plantation Club, on coneix Caroline Dudley Reagan. Aquesta socialista, esposa de l'agregat comercial de l'ambaixada estatunidenca a París, Donald J. Reagan, va veure en Joséphine Baker un gran potencial i li va oferir un salari de 250 dòlars a la setmana si acceptava seguir-la a França, on Reagan volia muntar un espectacle en què Joséphine Baker seria l'estrella i que la faria famosa: la Revue nègre (la Revista negra).[18] Viatge a FrançaEl 25 de setembre de 1925, el Berengaria,[19] el vaixell en què Joséphine Baker va fer la travessia, va arribar al port de Cherbourg. En el moment que arriba a París comença a assajar. El 2 d'octubre de 1925 es va estrenar la Revue nègre al Théâtre des Champs-Élysées. Vestida amb una senzilla faldilla de plàtans falsos, balla a ritme de xarleston (música llavors desconeguda a Europa) la interpretació d'un quadre anomenat La Danse sauvage (La dansa salvatge).
L'escàndol va deixar pas ràpidament a l'entusiasme general. Es va convertir en la musa dels cubistes, que veneren el seu estil i les seves formes, i va despertar l'entusiasme dels parisencs pel jazz i les músiques negres. En aquell moment, va conèixer Georges Simenon, qui la va contractar com a secretària. La Revue nègreL'èxit aconseguit per Joséphine Baker en la Revue nègre formava part de la «visió benèvola i condescendent cap als negres (o els colonitzats en general)» dels francesos de la dècada del 1920, «que va succeir als discursos de la por al salvatge, més característic de la Belle Époque», segons Sophie Jacotot.[20] Tanmateix, és just dir que aquest personatge del «salvatge» va permetre convertir Josephine Baker en la pionera del que alguns qualifiquen com a «renaixement negre» basat en una barreja de jazz, dadaisme, art negre i cubisme.[21]
El 1926 va conèixer un antic picapedrer de Sicília, sovint considerat un «gigoló», Giuseppe Abatino (també conegut amb el nom de «Pepito»), amb qui va iniciar una relació que va durar fins al 1936.[22] Durant aquest període, ell va ser el seu impresari, el seu gerent i el seu mentor. La seva relació es correspon amb el període de l'ascensió de Joséphine Baker. Després d'una gira per Europa, Joséphine Baker va dirigir una revista al teatre Folies Bergère el 1927 acompanyada d'un guepard, que va terroritzar l'orquestra i va fer estremir el públic. Aquell mateix any, la jove estrella va començar a cantar i, seguint els consells de Giuseppe, va participar en la pel·lícula La Sirène des tropiques (1927). Giuseppe va obrir el club «Chez Joséphine» i va organitzar la gira mundial de la cantant el 1928. Magie noireEn aquella època, Baker va ser la inspiració d'un dels vuit contes de Magie Noire (1928) de Paul Morand, que presenta la ballarina com una afroamericana del Congo, iniciada en pràctiques de vodú al Harlem de la dècada del 1920; en aquesta obra marcada per la fantasia i l'erotisme, l'escriptor fa un homenatge a la cultura negra, en un moment en què «l'art negre» estava de moda en determinats cercles artístics i socials. J'ai deux amoursHenri Varna, director del Casino de París, a través del seu impresari Émile Audiffred, la va contractar per dirigir la revista de la temporada 1930-1931 i li va comprar un guepard, anomenat Chiquita. El 1931 va assolir un èxit inoblidable amb la cançó J'ai deux amours (Tinc dos amors), composta per Vincent Scotto. Alguns cineastes li ofereixen papers en pel·lícules, com ara Marc Allégret. A continuació, va intrepretar dues pel·lícules dedicades a ella i per les quals Abatino va escriure el guió: Zouzou (1934) amb Jean Gabin i la famosa cançó Fifine (composta per Vincent Scotto, Henri Varna i Émile Audiffred), i la Princesse Tam Tam (1935), que no va assolir el reconeixement esperat. En canvi, en els espectacles de music hall reuneix un públic més nombrós, cantant i ballant fins i tot el tango Voluptuosa de José Padilla. La seva gira pels Estats Units d'Amèrica de 1936 tampoc no va tenir l'èxit esperat. Amèrica és escèptica i alguns li retreuen que parli de vegades en francès o en anglès amb accent francès. «Pepito» i Joséphine Baker se separen després del fracàs d'aquestes Ziegfeld Follies. Va tornar a França i va adquirir la nacionalitat francesa casant-se el 30 de novembre de 1937 a Crèvecœur-le-Grand amb el jove empresari del sucre Jean Lion (l'empresa Jean Lion et Compagnie encara existeix),[23] ja que Giuseppe Abatino va morir de càncer la tardor de 1936. Jean Lion era jueu i va començar a patir persecucions antisemites. La nova parella es va mudar al Château des Milandes, a la Dordonya. Al servei de la França LliureDes del començament de la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, Joséphine Baker es va convertir en una agent de contraespionatge, contractada per Jacques Abtey (cap del contraespionatge militar a París). Amb aquesta finalitat va freqüentar l'alta societat de París i es va mobilitzar per la Creu Roja.[24][25] Després de la batalla de França, es va allistar el 24 de novembre de 1940 als serveis secrets de la França Lliure, també sota el comandant Abtey, qui va romandre com a oficial dels serveis secrets fins a l'Alliberament,[26] a França i al nord d'Àfrica, on Baker estava sota la protecció de Si Ahmed Belbachir Haskouri, cap del gabinet califal del Marroc espanyol.[24][27] Instal·lada al Marroc entre 1941 i 1944, va donar suport a les tropes aliades i estatunidenques, i va emprendre una llarga gira en jeep (des de Marràqueix fins al Caire), i després al Pròxim Orient (des de Beirut fins a Damasc), recollint tota la informació que podia dels oficials que coneixia.[28]
Va realitzar missions importants durant la guerra i va utilitzar les seves partitures musicals per a ocultar missatges. Durant la seva primera missió a Lisboa, va amagar al sostenidor un microfilm que contenia una llista d'espies nazis, que va lliurar als agents britànics.[29] Després es va unir a la força aèria francesa i va desembarcar a Marsella l'octubre de 1944.[26] Durant l'Alliberament, va continuar les seves activitats amb la Creu Roja, i va cantar per als soldats i resistents prop del front, seguint amb els seus músics el progrés del 1r Exèrcit francès.[26] Les seves activitats durant la guerra li van valer, després de les hostilitats, la Medalla de la Resistència amb roseta (per decret del 5 d'octubre de 1946), i uns anys més tard la insígnia de Dama de la Legió d'Honor i de la Creu de Guerra 1939-1945 amb palma que rep de mans del general Martial Valin. Tota la seva acció com a resistent al servei de la França Lliure es detalla a l'obra de Charles Onana, Joséphine Baker contre Hitler.[30] Ambaixadora de l'alta costura francesaJoséphine Baker va ser una de les primeres ambaixadores de l'alta costura francesa, «sobretot després de la Segona Guerra Mundial. França era molt pobra, de manera que no hi havia molts diners per promocionar l'alta costura francesa. Tot i això, Joséphine Baker era molt bona amiga de Christian Dior i Pierre Balmain, i els encantava vestir-la. Així, quan va tornar dels Estats Units el 1949-1950, Josephine s'havia vestit, en un espectacle, a l'escenari, amb aquests fabulosos vestits».[31] El seu somni d'una germanor universalDesprés d'un embaràs en què Joséphine Baker va donar a llum un fill mort, va contraure una greu infecció postpart i va haver de sotmetre’s a una histerectomia a Casablanca el 1941.[32] Amb Jo Bouillon, amb qui es va casar el 1947, va comprar el Château des Milandes a la Dordonya, que havia llogat el 1937 i on va viure fins al 1969.[33] Va acollir dotze nens de tots els orígens[Nota 2] que havia adoptat i que ella anomenava la seva «tribu arc de Sant Martí».[34]
Separada de Jo Bouillon el 1957 (la parella es va divorciar el 1961), es va gastar tota la seva fortuna en el Château des Milandes, on tenia treballant un nombrós personal, i va haver d'augmentar els seus concerts per continuar la seva obra. La causa dels afroamericansVa tornar als Estats Units d'Amèrica el 1947 i el 1951 per intentar recuperar l'èxit. Allà, va ser víctima de la segregació racial, especialment durant l'incident del Stork Club el 16 d'octubre de 1951; mentre acusava el periodista present, Walter Winchell, de no haver-la defensat, aquest últim, molest, va decidir trencar la seva reputació, anomenant-la comunista i enemiga del poble negre.[35]
El 1955, va amplificar a Europa l'onada d'indignació suscitada per l'assassinat (al comtat de Tallahatchie, Mississipi, Estats Units d'Amèrica) del jove afroamericà Emmett Till, seguit de l'absolució dels dos assassins, i després de les seves confessions cíniques després del judici, un cop assegurada la impunitat.[Nota 3] Joséphine Baker va ser iniciada el 6 de març de 1960 a la lògia maçònica «La Nouvelle Jerusalem» de la Gran Lògia femenina de França. El 1964, Joséphine va tornar als Estats Units per donar suport al moviment pels drets civils del pastor Martin Luther King. El 1963, va participar en la Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat organitzada per Martin Luther King, durant la qual va pronunciar un discurs, vestida amb el seu antic uniforme militar i les seves medalles.[29] En aquell moment, es va involucrar durant un temps en l'acció de LICA, que es va convertir en LICRA el 1979.[29] CubaEl 1931, el poeta Alejo Carpentier va publicar un article sobre la influència de la rumba cubana en les cançons de Joséphine Baker. Durant les seves gires per Llatinoamèrica, la cantant va actuar a Cuba el 1950, el gener de 1951 i després el gener de 1952, però durant aquesta última data es va enfrontar al racisme quan se li va negar una habitació a l'Hotel Nacional de Cuba. Dos mesos després, Fulgencio Batista va tornar al poder amb un cop d'estat. Joséphine Baker es va comprometre llavors a crear una organització a Llatinoamèrica contra el racisme; prop de la parella presidencial argentina, Juan i Eva Perón, va obrir una sucursal a Buenos Aires i va intentar estendre-la al subcontinent, en particular a Cuba. La rep Batista, però aquest últim, advertit per l'FBI i la màfia, la tracta amb menyspreu. El fet que activistes anti-Batista assisteixin als seus espectacles no ajuda a la seva situació. El 13 de febrer de 1953, mentre tornava a estar de gira a l'Havana, va tenir lloc una manifestació estudiantil al Malecón, reprimida violentament pel règim, i on va morir un jove. Les seves restes es van dipositar al gran amfiteatre de la universitat i Joséphine hi va per assistir a la vetlla del funeral. L'endemà, el cos és portat al cementiri durant una desfilada de desenes de milers de manifestants, encapçalats per Fidel Castro. Josephine Baker hauria decidit llavors oferir els beneficis d'un concert a la festa de Castro. El 18 de febrer va ser arrestada pels serveis d'intel·ligència militar de Batista, interrogada i finalment alliberada gràcies als diplomàtics francesos. Preguntada pel seu presumpte comunisme, ella ho nega, tot i que l'FBI indica que havia actuat a la SFIO durant el mandat del Front Popular i que havia visitat l'URSS el 1936. Va acabar la gira el mateix mes al Teatre Campoamor i promet no tornar a Cuba fins que caigui el règim de Batista.[29] El desembre de 1965 / gener de 1966 va ser convidada a Cuba per Castro, qui havia pres el poder uns anys abans. Hi són presents altres personalitats, com els escriptors Alberto Moravia i Mario Vargas Llosa i la parella Régis Debray i Elizabeth Burgos. Es va celebrar a l'Havana un important esdeveniment, una trobada de líders del Tercer Món (d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina), la Conferència Tricontinental, en que participen 82 païsosi que té com a objectiu formar una aliança en contra del colonialisme i de l'imperialisme.[36] L'FBI de Hoover, que té un fitxer sobre Josephine Baker pel seu suport als afroamericans,[Nota 4] podria haver pensat que era l'enviada del general de Gaulle, en un context on França es planteja alliberar el seu país de l'OTAN. De la mateixa manera, el contraespionatge cubà tenia dubtes. En realitat, la seva presència era la continuació dels seus compromisos antiracistes. Ella va dir en una entrevista al diari Granma: «La Tricontinental és fantàstica amb aquesta gent de tots els països, tots els idiomes i tots els colors. És una oportunitat increïble de tenir un públic així. Tota la raça humana unida en una sola família». Abans de començar la conferència, coneix a Fidel Castro i l'adverteix que intentaran assassinar-lo. No se sap de qui va obtenir aquesta informació, però cal assenyalar que al mateix temps es van neutralitzar les xarxes anti-Castro i els intents d'atac. Baker va destacar pel seu entusiasme polític, cantant a la seu de la delegació nord-vietnamita, sent aclamada a la plaça de la Revolució i tocant al teatre Garcia Lorca davant de Castro. Una de les seves actuacions fins i tot s'emet en directe per la televisió cubana i enregistra un disc. Abans de marxar, Castro la convida a anar a la badia de Cochinos, on un desembarcament recolzat pels Estats Units havia fracassat el 1961. Davant dels periodistes, declara: «Estic contenta de ser la testimoni del primer gran fracàs de l'imperialisme americà!».[29] Abandona l'illa a finals de mes, però promet tornar al juliol, convidada per Castro a passar-hi les vacances amb els seus fills. Víctima de problemes de salut a l'intestí, va ser hospitalitzada en tornar a l'Hospital Americà de París. De Gaulle li envia una enorme corona de flors. A l'estiu torna a Cuba i es troba amb el Líder Máximo. Va rebre un certificat de tinent de les forces armades revolucionàries cubanes. El 1967, després de la mort de Che Guevara, va escriure una carta de condol a Castro.[29] Anys difícilsEl juny de 1964, Joséphine Baker, amb molts deutes i assetjada per les autoritats fiscals, va llançar una apel·lació per salvar la seva propietat a la Dordonya, on vivien els seus fills; finalment anuncia la subhasta del Château des Milandes.
Emocionada i preocupada per la seva angoixa, Brigitte Bardot va participar immediatament en els mitjans de comunicació en el rescat i va enviar un important xec a Joséphine, a qui encara no coneixia directament.[37] Tanmateix, el castell es va vendre finalment per una desena part del seu valor el 1968. Emparant-se en la llei francesa, després d'haver viscut a l'única cuina del castell i fins i tot passar una nit fora davant de la porta, va obtenir un ajornament que li va permetre de romandre al castell fins al 15 de març de 1969. Jean-Claude Brialy l'ajuda i l'acull al seu cabaret La Goulue per actuar regularment a París. Després de la seva violenta expulsió del Château des Milandes, va estar hospitalitzada durant un temps, però ràpidament va trobar la força necessària per a garantir l'espectacle. Els dilluns, el seu dia lliure, Joséphine viatja sola per Europa per complir compromisos a Brussel·les, Copenhaguen, Amsterdam o Berlín.[38] Tot i que Joséphine Baker estava pràcticament arruïnada, la princesa Grace de Mònaco, amiga de la cantant, d'origen estatunidenc i artista com ella, va oferir-li allotjament a Ròcabruna per a la resta de la seva vida, i la va convidar a Mònaco per als espectacles benèfics.[39] També ajudada per la Creu Roja, Joséphine Baker va tornar a l'etapa parisenca de l'Olympia el 1968, després a Belgrad el 1973, al Carnegie Hall el 1973, al Royal Variety Performance, i al Palladium de Londres el 1974. A París, va estar a la Gala del Circ el 1974. El 1968, durant els fets de maig que van sacsejar el règim gaullista, va participar al capdavant de la gran manifestació de suport al president a l'avinguda dels Camps Elisis.[29] El 24 de març de 1975, per celebrar els seus cinquanta anys de carrera artística, va inaugurar la retrospectiva Joséphine a Bobino, de la qual el príncep Rainier III i la princesa Grace estaven entre els mecenes. A la sala hi havia, entre d'altres, Alain de Boissieu (gendre de Charles de Gaulle), Sophia Loren, Mick Jagger, Mireille Darc, Alain Delon, Jeanne Moreau, Tino Rossi, Pierre Balmain, i la princesa Grace de Mònaco com a convidada d'honor. L'espectacle, per al qual s'havien venut tots els seients amb setmanes d'antelació, no va obtenir més que crítiques extasiades. Després de l'espectacle, 250 persones van ser convidades a sopar al Bristol.[38] La seva mortEl 9 d'abril de 1975, va tornar al seu apartament parisenc després de la seva catorzena actuació davant d'un públic entusiasta.[40] L'endemà, el 10 d'abril, Joséphine Baker, víctima d'un ictus, va ser transportada en coma profund a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière, on va morir el 12 d'abril, als 68 anys.[41] Va rebre honors militars i es va celebrar un funeral catòlic el 15 d'abril de 1975 a l'església de la Madeleine de París. Després d'un funeral el 19 d'abril a l'església de Sant Carles de Montecarlo, va ser enterrada al cementiri de Mònaco.[42][43][44] Com a artistaTot i que inicialment Joséphine Baker va ser percebuda com una sensació exòtica, una afroamericana encantadora amb una influència increïble,[45] va saber forjar-se una sòlida reputació en els nivells superiors de la societat parisenca, per la qual va arribar a encarnar el caràcter d'una «Venus de banús».[46] Sabia utilitzar intel·ligentment aquesta imatge i manipular-la com volia, donant forma al seu propi personatge públic com a sinònim d'emancipació, simbolitzant totes les formes de llibertat (des del swing als drets civils, inclosa la lluita contra el feixisme), i només definint el seu destí a la seva manera.[46] Jean-Gabriel Domergue la va pintar nua en un quadre (1936)[47] que va sortir a la venda pública a Lilla el 28 de març de 1999 (reproducció a La Gazette de l'Hotel Drouot núm. 11 del 12 de març de 1999, pàg. 177) ObresFilmografia
Operetes i comèdies musicals
Cançons
I també, «Dis-moi Joséphine» (adaptació francesa de Marc Cab, Léo Lelièvre i Henri Varna de la cançó hongaresa «Gyere Josephine»; lletra de Laszlo Szilagyi, i música de Zerkovitz Bela), «Chant d'amour de Tahiti», «Doudou», «Mon cœur est un oiseau des îles», «Nuit d'Alger,» «Sans amour», «Bye Bye Blackbird», «Dans mon village», «C'est si facile de vous aimer», «Paris...Paris», «De temps en temps», «Vous faites partie de moi», «C'est un nid charmant», «Si j'étais blanche», «Sur deux notes», «J'attendrai», «La conga blicoti», «Chiquita Madame», «Sérénade Céleste», «Donnez-moi la main», «Paris, mes amours», «Bésame mucho», «You're driving me crazy», «Voulez-vous de la canne à sucre?», «Mayari», «Madiana», etc. Vida sentimentalEntre els homes que han format part de la vida sentimental de Joséphine Baker hi ha:
Joséphine Baker era bisexual.[Nota 5][48][49] Casada amb diversos homes, també va mantenir relacions sentimentals amb dones al llarg de la seva vida adulta.[48] Tanmateix, mai va revelar aquest aspecte de la seva personalitat al seu públic.[48] Entre les seves amants famoses hi ha l'escriptora francesa Colette[48] i Frida Kahlo.[50] Jean-Claude Baker, un dels seus fills, esmenta a la biografia sobre la seva mare sis de les seves amants: Clara Smith, Evelyn Sheppard, Bessie Allison, Mildred Smallwood (a les quals va conèixer durant els primers anys als escenaris dels Estats Units), la seva compatriota afroamericana expatriada Ada «Bricktop» Smith, i la novel·lista francesa Colette (després de traslladar-se a París).[51] Tot i la seva pròpia bisexualitat i el seu compromís contra el racisme (sobretot amb la seva participació en certes accions del moviment pels drets civils dels afroamericans),[49] va ser capaç de mostrar homofòbia;[48] per exemple, va expulsar un dels seus fills de casa seva, Jarry Bouillon Baker, i el va enviar al seu pare, perquè era homosexual.[49] Segons ella, temia que infectés els seus germans.[49] HomenatgesHomenatges artístics
Indrets dedicats
Condecoracions
L'agost de 2021 es va anunciar que el novembre del mateix any Joséphine Baker entraria al Panteó de París. Era la primera dona negra en rebre un dels màxims honors de França.[57] Notes
Referències
Bibliografia
Enllaços externs |
.jpg)
.png)
_-_panneau.JPG)
_-_ribbon_bar.png){kind=small}
