|
Alta costura  Alta Costura (Haute Couture en francès) o Alta Moda (en italià) es refereix a la creació de roba exclusiva i a la mida de cada client. Es tracta generalment de vestits fabricats amb tela d'alta qualitat i preus elevats, cosida amb atenció al detall i al seu acabat. De vegades pot considerar-se també com un tipus d'art fi, a la mateixa alçada que l'escultura, la pintura, la música, etc.[1] Originalment el terme feia referència al treball que Charles Frederick Worth produïa en París a mitjan segle xix. A la França moderna haute couture és un nom protegit que pot usar-se només per firmes que compleixin certs estàndards molt ben definits. No obstant això, el terme s'usa informalment per descriure a les altres marques de moda que fabriquen roba a mida del client, sense importar que no es produeixin en París, com és el cas de les marques que tenen seu a Milà, Londres, Roma, Nova York i Tòquio. El terme pot funcionar com:
HistòriaEl lideratge de França sobre la moda europea data del segle xviii, quan l'art, l'arquitectura, la música i moda de la cort francesa de Lluís XIV i Lluís XV i Madame de Pompadour al Palau de Versalles era imitada en tot Europa.[2] Les persones que visitaven París s'emportaven roba parisenca que era copiada per costurers locals. Les dones estrangeres també solien ordenar nines vestides amb l'últim de la moda parisenca que usaven com a models. Quan el tren i el vaixell de vapor van fer més senzill desplaçar-se per Europa, cada vegada va ser més comú per a les dones adinerades viatjar a París per comprar roba i accessoris. Els cosidors francesos van ser considerats llavors com els millors a Europa i la roba provinent de París era considerada millor que les imitacions locals. El couturier (cosidor) Charles Frederick Worth (octubre 13, 1826 - març 10, 1895) és considerat el pare del qual avui es coneix com a alta costura. Encara que va néixer a Bourne, Lincolnshire, Anglaterra, Worth va deixar la seva empremta en la indústria de la moda francesa al revolucionar el com era vista la indústria del vestit. Worth va convertir a la indústria en moda, creant la figura del dissenyador de moda. Encara que Worth va crear dissenys únics per complaure als seus clients benestants, és més conegut preparar un inventari de dissenys que eren mostrats en viu per models a la Casa Worth. Els clients seleccionaven un model, especificaven el color i la tela, i obtenien una còpia fabricada al taller de Worth. Charles Worth va combinar la costura a mida amb tècniques de fabricació de roba llista per usar-se, que també estava sent desenvolupada en aquesta època. Seguint els passos de Worth hi eren Callot Soeurs, Patou, Poiret, Vionnet, Fortuny, Lanvin, Chanel, Mainbocher, Schiaparelli, Balenciaga i Dior. Algunes d'aquestes cases de moda encara existeixen sota la direcció de dissenyadors moderns. En la dècada del 1960 un grup de joves dissenyadors, aprenents de costurers com Dior o Balenciaga, van deixar les cases de moda per a les quals treballaven i van obrir els seus propis establiments. Els més reeixits d'aquests joves dissenyadors van ser Yves Saint-Laurent, Pierre Cardin, André Courrèges i Emanuel Ungaro. Hanae Mori, un japonès que vivia a París també va tenir èxit en establir la seva pròpia línia. Lacroix és potser la casa de moda més reeixida d'entre les que van obrir a finals del segle xx. Altres cases noves són les de Jean-Paul Gaultier i Thierry Mugler. Per a totes aquestes cases de moda la roba feta a mida ha deixat de ser la seva font principal d'ingressos, però mantenir una col·lecció d'alta costura els ajuda en augmentar el prestigi de la marca i les vendes de les seves línies de roba llista per usar-se, sabates o perfums que generen més guanys en relació amb la inversió realitzada. De fet, molts dels dissenys mostrats en les desfilades de moda d'alta costura rarament es venen. Per això algunes cases s'han vist forçades a abandonar les seves divisions d'alta costura, que generaven pocs ingressos, per concentrar-se en les seves línies de poc prestigi de roba prêt-à-porter que genera més guanys. Aquestes cases, com la del dissenyador italià Roberto Capucci, que tenen el seu taller a Itàlia ja no són considerades com a alta costura. En la dècada del 1960 va ocórrer un enrenou en contra dels estàndards de la moda per artistes de rock i hippies, així com una internacionalització de la moda. Els viatges amb avió van permetre que la gent pogués comprar roba tant a Nova York com a París. Les dones riques van deixar de sentir que la moda de París era necessàriament millor que la d'altres llocs. Així que encara que París encara sigui important en el món de la moda, ja no és l'únic àrbitre de la moda. Definició legalA França, el terme haute couture està protegit per la llei i està definit per la Chambre de commerce et d'industrie de Paris amb seu a París. La Chambre Syndicale de la Haute Couture es defineix com "la comissió reguladora que determina què cases de moda són elegibles per ser veritables cases d'alta costura".[3] Les seves regles estipulen que només aquelles companyies esmentades en la llista anual d'una comissió amb domicili al Ministeri de la Indústria, poden usar el terme haute couture per descriure's.[4] El criteri per a conformar aquesta llista va ser establert el 1945 i actualitzat el 1992. Per guanyar-se el dret de denominar-se casa d'alta costura i d'usar el terme haute couture tant en la seva publicitat com en qualsevol altra forma, els membres han de seguir les següents regles:[5]
Col·leccionsCada any, dues col·leccions d'alta costura es presenten a través de desfilades de moda al calendari oficial de la Federació Francesa de Costurers i Dissenyadors de Moda. Les col·leccionis primavera-estiu es presenten durant el mes de gener de l'any corresponent, i les col·leccionis tardor/hivern es presenten a principis de juliol per a la temporada següent. Històricament, França va ser el primer país que va organitzar aquestes desfilades, seguit d'Itàlia. La Setmana de la Moda de París (Paris Fashion Week) és la més important de les quatre grans desfilades de moda internacionals de la història, l'altra és la Setmana de la Moda a Londres (London Fashion Week), la Setmana de la Moda de Milà (Settimana della Moda de Milano) i la Setmana de la Moda de Nova York (New York Fashion Week). El programa s'obre a Nova York, després a Londres, segueix a Milà i acaba a París.[6] Aquestes quatre setmanes són sovint anomenades com les "Quatre Grans" (Big Four) pels mitjans de comunicació anglosaxons.[7] La Chambre Syndicale de la Haute CoutureLa Chambre Syndicale de la Haute Couture és una de les tres entitats que formen part de la Fédération Française de la Couture du Prêt-à-Porter des Couturiers et des Créateurs de Mode, creada en el 1973 i presidida per Didier Grumbach fins al 2014. La Chambre Syndicale de la Haute Couture compta amb un total de 35 membres. La Fédération Française de la Couture du Prêt-à-Porter des Couturiers et des Créateurs de Mode, aplega entre la Chambre Syndicale de la Haute Couture i l'École de la Chambre Syndicale de la Couture Parisienne (tercera entitat participant), 100 membres. Els 35 membres de la Chambre Syndicale s'organitzen en 5 categories diferents: els permanents, els corresponsals, els convidats, els joiers i els dels accessoris. El seu organigrama és el següent:
Membres de la Chambre Syndicale de la Haute CouturePer a la temporada de primavera 2017, la llista oficial de membres és la següent:[8] Membres permanentsAdeline André—Alexandre Vauthier—Alexis Mabille—Chanel—Christian Dior—Franck Sorbier—Giambattista Valli—Givenchy—Jean-Paul Gaultier—Julien Fournié—Maison Margiela—Schiaparelli—Stéphane Rolland—Yiqing Yin Membres corresponsalsEls membres "corresponsals" (títol creat en el 1997) són membres estrangers. El títol de "membre convidat" se'ls atribueix després d'una votació del comitè de gestió de la Cambra de Comerç de l'Alta Costura de París, que els dona accés a aquest club tancat. Armani Privé—Atelier Versace—Elie Saab—Valentino—Viktor & Rolf Membres convidatsEls membres "convidats" no tenen la denominació d'"alta costura", sinó només l'ús del terme "alta costura". La seva possible transició a la filiació completa no només es basa en l'antiguitat, perquè fins i tot si compleixen amb totes les condicions necessàries, es triga almenys dos anys de desfilades regulars com convidat per qualificar per la membresía permanent i per ser elegible per a una votació pel comitè executiu. Aouadi—Dice Kayek—Georges Hobeika—Guo Pei—Ilja—Ralph & Russo—Ulyana Sergeenko—Zuhair Murad—J. Mendel JoiesBoucheron—Chanel Joaillerie—Chaumet—Dior Joaillerie—Van Cleef & Arpels AccessorisLoulou de la Falaise—Massaro—On aura tout vu Antics membresAntics membres oficialsMoltes cases han fet alta costura i van abandonar aquesta activitat per diverses raons:
Antics membres convidatsDiverses marques de luxe de prêt-à-porter també van ser convidades durant algunes temporades: Laurent Mercier, Adam Jones en el 2008, Alexandre Matthieu en el 2009,[16] Cathy Pill en el 2008, Felipe Oliviera Baptista en el 2007,[9] Jean-Paul Knott en 2008, el català Josep Font en el 2008, Lefranc Ferrant en 2008, Marc Li Bihan en 2008, Maxime Simoëns[16] va ser membre convidat fins al gener de 2012, Richard René en el 2008, Stéphane Mahéas,[17] UdoEdling, WuYong,[18] Josephus Thimister en el 2010.[19] Vegeu tambéReferències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alta costura
|