|
Joan Cassià
Cassià conegut com a Joannes Massiliensis o Joannes Eremita (c. 360 - c. 435) fou el principal teòric dels semipelagians i fundador de fraternitats monàstiques a l'Europa occidental. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes. BiografiaVa néixer vers el 360 en lloc desconegut, però probablement a Escítia Menor, a l'actual Romania. A la seva obra Confessions narra com vers 378 o 380, la seva crida espiritual el va portar amb el seu amic d'infantesa Germà (Germanus) a viatjar a Palestina, «per a formar-nos en la milícia espiritual, com així també en els sants exercicis del monestir» (Confessions. XVI, 1). Allà es feren monjos al monestir de Betlem i es familiaritzaren amb la vida cenobítica. Al cap de pocs anys emprengueren un viatge per conèixer als principals nuclis on es practicava la vida eremítica a Egipte. S'establiren al desert de Sceté, després de visitar els deserts de Celdes i de Nítria. Van visitar als monjos dels deserts de Nitria i d'Escet, on van conèixer Evagri del Pont. Més tard, el 403, viatjaren per conèixer Joan Crisòstom, patriarca de Constantinoble qui l'ordenà de diaca.[1] Poc temps més tard, el 405, després que Crisòstom hagués estat deposat il·legalment i hagués d'exiliar-se, Cassià i Germà viatjaren a Roma comissionats pel clergat per demanar la intervenció del papa Innocenci I en defensa del patriarca Joan Crisòstom. Allà fou ordenat Cassià com a prevere i, probablement, morí Germà. Va conèixer Pelagi (Pelagius) i Rufí d'Aquileia com, també a Melania la Jove. No se'n torna a parlar fins al 415 quan es troba a la Gàl·lia, concretament a Marsella, on va viure la resta de la seva vida. Allà va fundar dos monestirs, un masculí i un altre femení. La tradició els identifica com de Sant Víctor i Sant Salvador, respectivament. A l'actual Provença ja existia comunitats monàstiques com la de Menerbes fundada a la diòcesi d'Ate pel bisbe Càstor per a la qual Cassià escrigué les Institucions, formades per dotze llibres. Les seves obres i fundacions foren claus per la reedificació del monacat a Occident sobre l'àmplia tradició i experiència contemplativa que havia conegut a Orient. Volgué integrar els valors de l'anacoretisme amb l'estil cenobític d'Occident. Platejà una reforma audaç del monacat amb la voluntat retornar-lo als objectius que guiaven a les primeres comunitats cristianes. Els seus treballs foren una de les fonts recollides per la Regla de sant Benet.que aquest redactà entre els anys 534 i 550. Va morir entre el 434 o 435.[1] PosicionamentsPer a Cassià la recerca de la unitat amb Déu comprèn la purificació total de l'esperit i deslliurar-se completament de tot i de totes les coses. El mètode és recollit a les Institucions i les Col·lacions. Les primeres parlen de la persona exterior i la segona obra es refereix a la persona interior.[2] Joan Cassià era contrari a la doctrina d'Agustí d'Hipona i defensava que Déu vol sense excepció que tots els humans accedeixin a la salvació. Sostenia que era cada persona qui amb el seu lliure albir pot acollir o refusar la gràcia.[3] Posicionament que suscità una important controvèrsia sorgida poc temps abans de la seva mort i en la qual Cassià no hi va participar. Pròsper d'Aquitània fou un dels primers i més destacats oponents. Tot i que sempre considerà que Cassià era un home de virtuts extraordinàries.[4]  ObresLes seves obres són:
i altres. Bibliografia
VeneracióFou venerat com a sant poc després de la seva mort. A Marsella es feia un festival en la seva memòria el 25 de juliol. Referències
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Cassià |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
