Isabella Colbran
Isabel Ángela Colbran Ortolá, més coneguda com a Isabella Colbran (Madrid, 2 de febrer de 1784- Castenaso, prop de Bolonya, 7 d'octubre de 1845), va ser una mezzosoprano espanyola d'òpera. Amb una gran veu, va cantar en tots els grans teatres d'Europa. També compositora, se'n conserven col·leccions de cançons.[1] Colbran va influir en Rossini pel fet que aquest pretenia plasmar la vocalitat de Colbran en les seves partitures. BiografiaVa néixer a Madrid el 2 de febrer de 1784,[1][Nota 1] filla de Juan Colbran, violinista de capella i cambra del rei Carles IV[2] originari de Nava del Rey, però descendent de francesos i italians,[1] i de Josefa Ortolá, natural d'Almendralejo.[3] La seva formació musical va començar als 6 anys, va fer solfeig amb Francisco Javier Pareja, compositor i primer violoncel dels teatres de Madrid; tres anys més tard va aprendre cant del mestre Carlos Marianelli, a més d'un lliçons que va fer amb el soprano Girolamo Crescentini, aprofitant la seva estada a la capital espanyola.[4] Va debutar a Madrid l'any 1806, però la major part de la seua carrera es va desenvolupar a Itàlia. Entre 1811 i 1822, va ser la prima donna oficial del Teatre San Carlo de Nàpols. El 1822 es va casar amb Gioachino Rossini. Era tia materna de Julia Espín i Pérez de Collbrand. Tot i que el seu nom s'associa sovint a Rossini, amb qui va estar casada, i que escrigué per a ella moltes òperes, Isabella Colbran també va estrenar obres d'altres autors, com Giovanni Simone Mayr, Saverio Mercadante, Valentino Fioravanti, Michele Carafa, Francesco Morlacchi, Nicola Manfroce i d'altres autors de la Itàlia de començament del segle xix.[5] Relació amb RossiniA Nàpols, Isabella Colbran era la favorita de l'empresari del Teatre San Carlo, Domenico Barbaia, amb qui va conviure.[6] Per obtenir el màxim profit del talent musical de Colbran, Barbaia va encarregar a Rossini la composició d'una sèrie d'òperes per a ella. Així, l'any 1815, quan Isabella es trobava al cim de la seua popularitat, Rossini va escriure especialment per a ella el paper protagonista d'Elisabetta, regina d'Inghilterra.[5] La següent òpera napolitana de Rossini fou Otello, en la qual Isabella va cantar el paper de Desdemona. L'òpera va esdevenir immensament popular; de fet, Isabella es trobava en possessió de les seues millors facultats. No obstant això, poc després, la seua veu va anar deteriorant-se i va començar a mostrar signes de fatiga. Tot i així, va continuar la seua carrera, i va estrenar els papers d'Armida (Armida), Elcia (Mosè in Egitto), Zoraide (Ricciardo e Zoraide), Ermione (Ermione), Elena (La donna del lago), Anna (Maometto II), i Zelmira (Zelmira), totes compostes per Rossini per a Nàpols.[5] Es van casar el 15 de març de 1822. El matrimoni va visitar Viena i Venècia, on Rossini va compondre Semiramide. Isabella va estrenar aquesta òpera en el paper principal, i tot i que l'obra va resultar un vertader èxit i que el paper estava escrit per dissimular els problemes de la cantant, Colbran va decebre el públic. En una posterior visita a Londres, els seus problemes vocals van agreujar-se, fet que la va fer prendre la decisió d'abandonar els escenaris. Mentre Isabella va romandre a Bolonya, Rossini es va instal·lar a París. Finalment, Colbran i Rossini es van divorciar l'any 1837.[5] La seva veuLa veu de la Colbran era bastant particular, elogiada per la seva gran potència i unitat de registres, tenia la rara habilitat de cantar rols de diferent tessitura, de mezzosoprano greu a soprano aguda coloratura. El seu registre vocal anava del sol₃ al mi₆. Rossini la va considerar la seva musa i una de les millors intèrprets de la seva obra. L'any 2009 la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato va gravar un recital homenatge amb les obres que Rossini va compondre per a la Colbran.[7] Obra musicalVa compondre quatre col·leccions de cançons, cadascuna dedicada a una personalitat: l'emperadriu consort d'Àustria Maria Lluïsa de Borbó, la tsarina de Rússia, el príncep Eugeni de Beauharnais i el sopranista Girolamo Crescentini.[8] Notes
Referències
Bibliografia
|